L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Estiu 2021, la normalitat és viure en emergència"

Se’ns han acabat les vacances i ja som aquí, al plató de l’ARA, contents de poder-los tornar a saludar diàriament.

Per on comencem? Buf! Doncs per un pensament que no m’ha abandonat durant aquestes quatre setmanes: vivim un temps d’emergència generalitzada. Tot són emergències. Fixeu-vos-hi:

Emergència climàtica (boscos que cremen, aiguats torrencials, sequera…) i l’informe de les Nacions Unides sobre els efectes irreversibles que ja hem causat al planeta...

Emergència sanitària (la variant Delta s'estén, el Govern ja parla d’una “molt probable sisena onada” i això que a Catalunya el 72% dels més grans de 12 anys ja estem vacunats) i compteu que el teletreball i aquesta vida que no permet fer gaires plans continuarà almenys fins Nadal.

Emergència nacional: s’acosten l’Onze de Setembre i l’1 d’Octubre amb el Govern a punt de seure en una taula de diàleg en què va estar d’acord però en la qual no creu i ho diu, davant un govern espanyol que vol que es deixi de parlar de Catalunya. I, tot plegat, entre apel·lacions retòriques a la confrontació i en un moment en què els Mossos no poden imposar el toc de queda que aquesta nit caurà perquè els jutges l'han denegat al Govern, tot i els botellons i els contagis.

Emergència lingüística: l’ús del català retrocedeix a l’àrea de Barcelona empès per la demografia, la digitalització de continguts audiovisuals, la dimissió d’alguns catalanoparlants i la falta d’una política sostinguda de suport i defensa del català, com si la llengua no fos el nervi de la identitat…

Emergència social: si l’economia es recupera a poc a poc, hi ha molta gent que no pot seguir i ja veníem de deu anys difícils.

I l’emergència internacional dels refugiats que no para: al contrari, augmenta. En Ferreres la clava aquest matí amb l’acudit:

La justícia espanyola ordena paralitzar les devolucions al Marroc dels menors marroquins que el rei Mohamed va enviar a Espanya. El govern de Pedro Sánchez retornava joves al Marroc mentre donava la benvinguda a refugiats afganesos, d’aquests que el ministeri d’Exteriors fa cridar “Espanya!” o portar alguna cosa vermella per poder passar el control del talibans i enfilar-se als avions que els portaran a Madrid. 

Al món es calcula que hi ha més de 82 milions de persones refugiades. Això vol dir que una mica més de l’1% de la població mundial ha hagut de fugir del seu país per guerra, per gana, per persecucions polítiques o per altres violacions de drets humans.

Ara ens mirem els Estats Units amb incredulitat: s’han estat vint anys a l’Afganistan i no ha servit de res. Hi han mort vora 2.500 soldats, s’hi han gastat un bilió (un milió de milions) de dòlars i no han sabut ni derrotar els talibans ni construir un exèrcit ni molt menys un estat estable. L'Afganistan ha tornat a ser la tomba dels nord-americans, com abans va ser la dels soviètics i anteriorment la dels anglesos. Qui s’ha enriquit amb la concessió d’aquest contractes multimilionaris? Han calgut vint anys i quatre presidents per entendre que les tropes nord-americanes no representarien cap canvi?

No totes aquestes emergències ens impacten amb la mateixa intensitat, esclar, però tinguin per segur que totes ens impacten, més tard o més d'hora. En aquest món no hi ha salvació individual i una part de l’impacte és que estan fent un món més incert, més insegur, menys previsible, on costa fer plans a curt i a mitjà termini, plans de viatges, sí, però també plans d’estudis, de negocis i de vida en general. Sembla com si, de cop i volta, quan mires al futur tot siguin obstacles... Tot això acaba impactant en la convivència, en l’estat d’ànim general, en la salut mental…

En això pensava aquest estiu, mentre ensenyava el passaport covid a la porta d’un museu, o veia caure afganesos de les rodes dels avions, o veia els incendis i els aiguats…

No creguin que aquesta primera anàlisi de la temporada sigui una invitació a tirar el barret al foc: hi ha molta feina a fer i nosaltres, com deia el mestre Fabra, procurarem no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Aquesta és la nostra invitació després d’un estiu tan contradictori i tan ingrat.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.