L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Esquerra, Junts i CUP, anar al Congrés a fer-hi què?'

Els partits independentistes estan desconcertats. Esquerra amb prou feines s’ha aixecat de la tremenda patacada de diumenge, com si no l’hagués vist a venir, i discuteix sobre si fer alcalde Trias o Collboni; Junts ha de triar entre Nogueras (Puigdemont) o Giró (animat per l’èxit de Trias), que és com haver d’escollir entre estratègies oposades, i la CUP no sap si presentar-se el 23 de juliol.

Tant de temps enfrontant-se entre ells amb lideratges i egos incompatibles, factures pendents i agendes diferents fa impossible aquesta concertació que tant Aragonès com Turull han invocat amb propostes diferents després de la segona trompada: la de la convocatòria electoral de Sánchez per al 23 de juliol, que els obliga a avançar decisions per a les quals pensaven que tindrien sis mesos de coll.

Tota elecció ha de contestar una pregunta, i la de Sánchez és clara: de debò voleu que us governi la ultradreta? (¿voleu un partit que ha apujat el salari mínim, ha fet gratuïts els trens i ha augmentat les pensions com mai, o voleu un govern de PP i Vox?) Hi ha moltes possibilitats que la resposta sigui que preferim un govern que no pacti amb els independentistes i Bildu i integri ministre comunistes. Perquè Espanya, la seva cultura política, els seus interessos econòmics, el seu sistema mediàtic, és així. Però quina ha de ser la resposta dels partits independentistes davant d'aquesta pregunta?

Si la resposta és que hem de salvar Espanya de la ultradreta, el vot útil sembla el PSC. 

Si la resposta és que Espanya és insalvable perquè la ultradreta és una condició permanent del poder Espanya i que un govern socialista modifica poc la situació perquè no pot o no vol (finançament, radialitat, 155, pluralisme lingüístic), i que l’Espanya progressista només es recorda de Catalunya quan hi ha eleccions, aleshores la resposta cal enfocar-la d’una altra manera. 

Presentar-se al Congrés? Per descomptat. Fer servir la força dels vots? Cada dia. Per fer-hi què? Per condicionar tant com es pugui, però sobretot per existir, perquè qui no hi és i qui no comunica no existeix. No ser-hi i no fer política no és opció. Això sí, a condició de saber si l’objectiu és la independència o acabar amb l’adversari, dins dels propis partits i entre els partits, que és el que han fet durant aquests anys, amb un èxit descriptible, per a desesperació de centenars de milers de votants fastiguejats.