L'anàlisi d'Antoni Bassas: "L’estat espanyol espia però no escolta"

Qualsevol anàlisi sobre l’escàndol de l’espionatge de l’estat espanyol ha de començar afirmant, precisament, que és un escàndol, perquè en democràcia no s’espia rivals polítics.

Problema: per a l’estat espanyol, els independentistes catalans no són rivals polítics, són una amenaça per a la integritat territorial d’Espanya. Mirin aquesta pàgina d’El País, sota la notícia “El CNI va comprar Pegasus per espiar a l’estranger”, explica que l’espionatge espanyol va pagar sis milions pel programa. Per fer-lo servir a l’estranger, on els espies treballen al marge de la llei. A Espanya els serveis secrets han d’actuar sota autorització judicial. Pregunta: el Pegasus es pot haver fet servir contra independentistes catalans amb autorització judicial? Jo no en tinc cap dubte. I per si vostès en tenen, vegin això que diu la informació: “Entre les funcions del CNI hi ha la de prevenir i evitar qualsevol amenaça a la integritat territorial d’Espanya”. Més específicament - informa El País- “des del 2015, el CNI compta amb una Unitat de Defensa dels Principis Constitucionals, que té, entre les seves tasques, la de recopilar informació sobre organitzacions independentistes”. Vostès mateixos. 

Per això Pedro Sánchez no sent cap pressió per donar explicacions. No el pressionen ni el PP, ni Vox, ni el que queda de Ciutadans. El PP, que furgaria en qualsevol problema del govern espanyol com correspon a l’oposició, aquí no furgarà gens. No ho veuen com un problema de l’estat que conculca el dret d’uns ciutadans, sinó de l’Estat que es defensa d’un enemic interior.

No som al 1995, quan l'aleshores vicepresident del govern espanyol Narcís Serra va haver de dimitir perquè els serveis secrets espanyols havien espiat del rei Joan Carles en avall. No som aquí. Aleshores, la dreta espanyola se sentia atacada i tenia una palanca per fer mal. Ara, la dreta espanyola no farà un cas de l’espionatge als independentistes perquè ¡A por ellos! significa pegar, empresonar, condemnar i espiar, si cal.

I dels mitjans, amb l’excepció d’El País, per exemple les televisions espanyoles, estan per a altres històries. I si en parlen és així:

«Aragonès congela les relacions amb el Govern per “l’espionatge”». Espionatge entre cometes. Com dient, els que se senten perjudicats són independentistes, o sigui, no són ciutadans de ple dret, són de segona.

El País, que en parla, n’ha fet un editorial en què demana que el govern espanyol ofereixi explicacions sobre la vulneració de drets fonamentals, amb la volta argumental que això és un espionatge a l’Estat perquè els quatre presidents espiats, per exemple, són representants de l’Estat a Catalunya.

Després hi ha la repercussió política. Ahir vam veure la insòlita imatge de Puigdemont i Junqueras junts a Brussel·les. 

Van discrepar públicament sobre la conveniència de posar fi a la taula de diàleg o no, però van comparèixer junts. I també va aparèixer junt el Govern per dir que congelava relacions amb el govern espanyol. Però això, en què es traduirà? Si ja fa temps que diem que el govern espanyol no sent que tingui cap pressió ni cap incentiu per negociar res amb la Generalitat. Que tot el que volia fer era donar els indults (i encara arrossegat per Europa). Que la pandèmia i la guerra d’Ucraïna han sigut unes grans excuses per no avançar en el diàleg. I la Generalitat comprant els Jocs d’Hivern, anant a la Conferència de Presidents, construint confiances per fer avançar la negociació… El problema del govern de la Generalitat és que la seva palanca no pot moure gran cosa. Aquí l'únic que pot moure una mica el govern espanyol és el grup parlamentari d’Esquerra a Madrid, és a dir Rufián, és a dir Junqueras. Si el govern espanyol nota que està en risc la seva estabilitat potser es mourà alguna cosa. Si no, per més indignades -i amb justícia- que siguin, les paraules del president Aragonès no mouran gran cosa i aniran al sac de les justes indignacions que no mouen res. És així, i tothom ho sap.

Cal admetre un fet, però: l’espionatge massiu a independentistes catalans és una taca reputacional per al govern de Sánchez. Puigdemont i Junqueras van anunciar querelles a cinc països europeus on van ser espiats. El president Aragonès ha concedit sis entrevistes a mitjans internacionals, inclosos Reuters i France Press. Les democràcies espien, com tothom, però no les enxampen in fraganti com a Espanya. El món democràtic és més sensible a l’espionatge que Espanya, perquè l’estat on vivim no té tradició democràtica i per què els espiats no són adversaris, són considerats enemics.

Han passat 12 anys des de la sentència de l’Estatut i l’estat espanyol continua sent incapaç de proposar cap projecte compartit a Catalunya digne d’aquest nom. L’Estat espia però no escolta.