L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’Espanya real requisa la roba de color groc i ‘El Jueves’’

Fer un vídeo titulat 'Aquesta és l’Espanya real' és un mal negoci. Primer, perquè 'dime de qué gallardeas y te diré de qué careces', o sigui que anar pel món recordant que ets una democràcia plena ja explica el complex que arrossegues. Però també és un mal negoci perquè el vídeo estava pagat pel govern espanyol amb la intenció de reforçar la moral hispana davant el judici dels presos polítics. I bé, només han hagut de passar un parell de dies i l’Espanya real ha aparegut en la seva millor tradició de l’“España de charanga i pandereta”, com va escriure Machado. A la sortida de la presó de Soto del Real el president del Parlament va explicar que, durant l’ingrés a la presó de Soto del Real, als presos polítics els van requisar roba de color groc, fotos familiars en què apareixien llaços grocs i algun exemplar de la revista ‘El Jueves’. Això, en el terreny simbòlic. En el terreny real, als presos no els van donar fins ahir els ordinadors on tenen tota la causa. I l’advocat de Sànchez, Turull i Rull va demanar una llibertat alternativa a la presó mentre duri el judici per evitar el trasllat, cada dia, de la presó al tribunal, en vehicles policials, després del trasllat de Brians a Soto del Real, que considera “humiliant i degradant”. I cita des del vídeo de mofa del guàrdia civil fins a l’espai reduït on van haver de seure, “més propi de reclusos d’alta perillositat que no pas de parlamentaris pacífics que sempre han comparegut a les citacions”. En el seu article d’avui, Salvador Cardús recorda que el trasllat dels presos no complia ni la normativa europea de transport del bestiar. I, si volen una cirereta per al pastís, resulta que a Soto del Real no posen la calefacció i hi fa molt de fred. Hi ha un gen a la política espanyola que demana humiliar l’adversari.

Si aquesta és la manera amb què el Suprem considera que aquest judici serà impecable, com deia aquell, comença bé. Aquesta també és l’Espanya real. El vídeo estava destinat a trencar-se com un plat quan cau a terra, perquè en matèria de judici als presos polítics hi ha una part d’Espanya que embogeix. A la responsable política del vídeo, Irene Lozano, l’estaven entrevistant a la BBC i va dir que els presos havien “comès delictes penals”.

No es perdin l’article d’avui de Joan B. Culla:

Que “la nación más antigua de Europa” i “el estado más descentralizado del mundo” no en tingui prou amb els seus centenars d’ambaixades i consolats, amb els seus milers de diplomàtics, i hagi hagut de crear una secretaria d’estat específica per contrarestar la campanya internacional d’uns pròfugs de la justícia als quals no escolta ni rep ningú, és una confessió de feblesa exterior sense precedents des de la mort de Franco. A Madrid hi ha hagut excés d’arrogància i ara tot són corredisses.

El govern espanyol diu sovint als independentistes que no li demanin res que estigui en mans de la justícia, però el trasllat dels presos està en mans del govern. Si no ho fan millor és perquè no poden, és perquè l’Espanya oficial i bona part de la mediàtica s’aixeca del llit cada dia cridant “¡A por ellos!” En aquestes condicions, que Esquerra i el PDECat presentin esmena a la totalitat als pressupostos de Sánchez és gairebé natural. I saben una cosa? En el fons, molts socialistes espanyols respiren tranquils perquè s’estimen més anar a eleccions que sentir dir tota la vida que els independentistes els van aprovar els pressupostos.

Sí, també és Espanya real el Cor Jove de l’Orfeó Català cantant a la gala dels Goya, acompanyant una solista catalana que versiona una cançó de Los Chunguitos, però no estem parlant dels afectes, de la la cultura o dels gustos, sinó dels fonaments de la casa: dels drets i les llibertats, del respecte, del reconeixement de l’altre en la seva integritat, i la realitat és que l’Espanya real és un projecte que a Catalunya no té el consens de la majoria que és expulsada per la resposta violenta a la demanda democràtica de votar.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.