L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Espanya, 2021: ETA, la libido de Joan Carles I i l'amiguisme de la justícia'

Avui, en aquesta anàlisi, contestarem una pregunta que tots ens hem fet alguna vegada a la vida: en quin país vivim? Perquè aquest dijous està esquitxat de respostes. Volen recordar en quin país vivim? Acompanyin-me.

Abans-d’ahir els vam avançar que darrere la declaració solemne d’Otegi dient que el dolor que va causar la violència d’ETA no s'hauria hagut de produir mai, hi havia, també, la intenció de posar més fàcil al govern espanyol portar tots els presos d’ETA al País Basc. 

En paral·lel, es difon un comentari d’Otegi en un acte públic dient que si per treure els presos de les presons cal votar els pressupostos de l’Estat, ell ho farà immediatament. Ui, que havia dit. Ahir, al Congrés, el PP s’esquinçava les vestidures i el president espanyol, Pedro Sánchez, va sortir a dir que no traurà ningú de la presó a canvi dels vots de Bildu.

Tot és un despropòsit. Primer, perquè tothom sap que ni demà ni l’any que ve no trauran cap pres d’ETA de la presó. La reivindicació principal, ara mateix, és portar-los al País Basc. I segon, perquè Otegi no diu que s’està pensant de votar els pressupostos per aconseguir la llibertat dels presos, sinó que si es donés aquesta oportunitat, ell els votaria. Està pensant en un futur, en la necessitat de donar estabilitat a un govern PSOE-Podem, perquè sap que és l’únic govern espanyol amb qui pot negociar alguna cosa ara o en el futur. I preguntem-nos, i què?

Mirin: el record d’ETA ho taca tot de sang, sí, i ho fa tot més complicat, però ETA ja fa 10 anys que es va acabar, i el que fa Otegi és política: jo et dono suport en allò que tu necessites a canvi que em donis el que a mi m’interessa. En qualsevol procés de pacificació, l’objectiu és que surtin els presos. A Irlanda, al cap de 4 anys, ja no quedava cap pres. A Espanya, 10 anys sense ETA, ara tot just comencen a aplicar la legislació ordinària: acabar amb la dispersió i l’allunyament. El que demana Bildu a curt termini és això: els presos a les presons basques. A llarg termini, trobar-los una sortida. ¿No havíem quedat que tot s’havia de fer a través de la política i en pau? Però no, el PSOE s’arronsa i el PP continua amb la seva explotació obscena d’un dolor que va ser real i profund, però que pretenen continuar aprofitant políticament. En quin país vivim?

Ahir un policia-delinqüent Villarejo va explicar al Congrés que l’Estat paga traficants de droga a canvi que li diguin a qui venen la droga i així tenir una carpeta amb noms de consumidors de cocaïna per si mai convé. O que al rei Joan Carles li injectaven hormones per rebaixar-li la libido perquè el fet que anés perseguint dones era un problema d’estat. En quin país vivim?

El dia que Joan Carles torni a Espanya hi haurà trenta mil persones que s’hi manifestaran a favor. Que els hi expliqui Felipe González. Ahir va venir a Barcelona, a un col·loqui al Círculo Ecuestre. No es perdin la crònica que en fa Joan Burdeus, que diu: “L'aplaudímetre de l’acte peta quan Felipe González parla del rei Joan Carles”, perquè González diu que cal contextualitzar el seu llegat. En quin país vivim?

Entrevista de Montse Riart al jutge Ramón Sáez, el que va absoldre el major Trapero. "¿Com és que no ha arribat a ser magistrat del Suprem? Vostè ho ha intentat dues vegades. En la segona, fins i tot va interpel·lar el tribunal dient: «Quin és el problema?» Té una resposta?" "No. El problema de les polítiques de nomenament és que aparentment funcionen sobre la meritocràcia, però la realitat ens demostra que moltes vegades no és el mèrit el que funciona, sinó altres criteris com l’amiguisme o el clientelisme, i per això aquestes polítiques de nomenament estan tan qüestionades".

No hi ha més preguntes, senyoria. En aquest país vivim. 

Un país amb exiliats i represaliats. Que tinguem un bon dia.