L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Donar aire i formar govern'

Avui situem la nostra anàlisi en tres escenaris: Madrid, Catalunya i el carrer.

Ahir, al Congrés de Diputats, van recordar el cop d’estat del 23-F. El 23-F va ser un intent de posar un general de president d’un govern de polítics d’Aliança Popular, la UCD, el PSOE i el Partit Comunista. La idea de l’acte d’ahir era celebrar que aquell cop d’estat es va impedir i l’ordre constitucional va continuar inalterat, gràcies a la intervenció de l’aleshores rei, Joan Carles, convertit en campió de la democràcia. I l’encarregat de dir-ho va ser el seu fill: “El rei Joan Carles I va assumir, com a cap de l’Estat, la seva responsabilitat i el seu compromís amb la Constitució, perquè es prenguessin, i cito textualment, totes les mesures necessàries per mantenir l’ordre constitucional dins de la legalitat vigent”.

En resum, sota l’aparença d’un acte per celebrar la derrota d’un cop d’estat militar, el que va intentar ahir l’Estat era un acte per rehabilitar el rei Joan Carles. El 23-F pot ser un punt de trobada, però no al voltant del rei. Primer, perquè ja han quedat sobradament acreditades les ombres de Joan Carles com a testimoni tàcit (pel cap baix) d’aquell anomenat cop de timó cívico-militar. I després, perquè no s’hi val que l’actual monarca no hagi dit ni una sola paraula sobre el seu pare, de qui va renunciar a l’herència i a qui va enviar als Emirats, i que el primer dia que en parli sigui per recuperar la vella història d’un rei que ens va salvar. Si aquella suposada salvació va ser possible va ser perquè des del 1977, l’any de les primers eleccions, la democràcia era una possibilitat després de 40 anys de dictadura, perquè el dictador havia posar el rei a dit. Probablement, sense Joan Carles no hi hauria hagut democràcia, perquè el franquisme incrustat a l’Estat (si no era l’Estat mateix) no l’hauria acceptat. Molts franquistes van obeir el rei perquè Franco els hi va demanar en el seu últim missatge. Però han passat 45 anys. Ara no cal necessàriament un rei perquè perquè hi hagi democràcia. O sí?

Aquest és l’escenari de Madrid. Al de Catalunya tenim alguna informació de com va la formació de govern. 

En aquests dues breus columnes que firmen Quim Bertomeu i Núria Orriols expliquem que s’intensifiquen els contactes per desencallar la legislatura, amb diverses reunions a múltiples bandes. Ahir es van tornar a trobar la delegació negociadora d’ERC i la de JxCat. Les dues formacions es van emplaçar a buscar un “consens estratègic” que defineixi un full de ruta comú per a tota legislatura, abans de tancar el repartiment de càrrecs del nou Govern. És a dir, volen tenir primer un acord sobre què s’haurà de fer en aquest mandat abans de tancar qui ho haurà de fer. I també informem que  unes hores abans ERC s'havia vist amb la CUP. En aquest cas la trobada es va centrar en el paper dels Mossos d’Esquadra. Els dos partits es van comprometre a impulsar un “pla de xoc” per aconseguir “un canvi profund” en “el model de seguretat i ordre públic de Catalunya”. Esquerra necessita els vots de la CUP per investir Pere Aragonès, i per convèncer els anticapitalistes els garanteix que hi haurà canvis a Interior. 

Esperem que, a part de trobar el camí de la unitat estratègica, siguin capaços d'obrir-se als acords amb altres grups, perquè  la societat ho necessita: una de cada tres botigues del centre de Barcelona es plantegen tancar per falta de clients i d’ajudes. La pandèmia ha fet caure un 35% les vendes el 2020. A les parades de les places, dels mercats, en contra del que es deia sobre el consum d’aliments –que no cauria perquè bé que hem de menjar–, els paradistes noten que les famílies no tenen tants diners ni per gastar en menjar.

A sobre això: "Som un negoci familiar, per què ens heu de trencar els vidres? Una cosa és lluitar per una injustícia i una altra és això. Si cometen una injustícia en contra teu, no en cometis una altra contra algú que no hi té res a veure”. "Dissabte la meva mare es va posar davant l’aparador i es va barallar amb un noi. Li va preguntar: «Per què ho feu, tot això?» I el noi li va dir que ho feien perquè van en contra del govern. Però nosaltres no som el govern. Nosaltres som una botiga i ens ha costat molt d’esforç, moltes nits sense dormir. Aquí hi ha tots els meus estalvis”.

Ahir el doctor Argimon parlava de la conveniència de donar aire a la societat, d’obrir una mica. Fem-ho amb responsabilitat, però fem-ho.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.