L'anàlisi d'Antoni Bassas: Els dies que Guardiola va parlar de l'estat autoritari

Demà farà un any que Pere Aragonès va prometre el càrrec de president de la Generalitat i, per tant, aquesta setmana fa un any que va formar govern. Un any després, aquest matí, a Palau estan seguint molt de prop les converses entre Junts i el PSC per veure si és possible consensuar una resposta de PSC, Esquerra, Junts i Comuns a la sentència del 25% de castellà a les aules. És un bon exemple d’on som: el poder judicial actua contra la capacitat de legislar del Parlament i contra la capacitat de governar del Govern, però ho pot fer gràcies a la retallada de l’estatut el 2010, mentre la taula de diàleg no existeix i l’espionatge és un escàndol, però només a Catalunya. Aragonès ha defugit la confrontació, Junts l’ha fet verbalment, Puigdemont no es vol ficar en el dia a dia ni de la política catalana ni del seu propi partit, que deixarà de presidir d’aquí dos caps de setmana. El diagnòstic més sever de l'any de Pere Aragonès el va fer la consellera a l’exili Clara Ponsatí, amb qui el president es va reunir a Brussel·les: "El Govern de Catalunya que presidiu no ens acosta a la independència ni la té com a objectiu. Mentre opereu com si el conflicte de fons no s'hagués agreujat, el país s'erosiona. Promoveu la ficció que és un retorn a l'autonomisme que ens permet negociar de tu a tu amb el govern espanyol. El govern espanyol i els aparells de l'Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del vostre Govern per accelerar el procés d'assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats", diu Ponsatí.

La política catalana continua en estat de convalescència, amb la societat molt tocada. Per postres, aquest cap de setmana ens han caigut a sobre tones d’indignitat política amb l’estada del rei Joan Carles a Galícia, la culminació de la qual, de la indignitat, és aquesta seqüència que veiem a la pàgina de la Sexta:

“Li donarà algun tipus d'explicacions?” Explicacions de què? Ho, ho, ho…”. Joan Carles pensa: si estic net de causes, no haig de donar explicacions. Si vaig ser inviolable, tampoc. Jo, l’home que va portar la democràcia, explicacions? Però sobretot: explicacions de què, si tothom sabia com està muntat el negoci, que aquí es cobren comissions, es venen armes, es manté la tradicional amistat hispano-àrab, si vaig fer hereu d’una part de la meva fortuna el meu fill…

Explicacions de què? No cal explicar res, perquè tot està clar. Tot dit així, de forma planera, però plantant cara. Quanta indignitat, quina manera de riure’s de la gent a la cara.

És el mateix cap de setmana que el policia de les clavegueres, Villarejo, ha confirmat a TV3 l’operació d’estat contra l’independentisme que tothom ja sap. Tot per la pàtria. Per això, en aquest cap de setmana en què Pep Guardiola ha guanyat la seva desena lliga com a entrenador en tretze temporades, val la pena que el recordem el 2017 i el 2019 parlant d’Espanya com un estat autoritari. El 2017 a Montjuïc, tres mesos abans de l’Octubre, i el 2019 arran de les sentències del procés.

“Apel·lem a tots els demòcrates d'Europa i del món que ens donin suport en la defensa dels drets avui amenaçats a Catalunya, com el dret a la llibertat d'expressió política i el dret de vot, a enfrontar-nos als abusos d'un estat autoritari. Espanya viu en una deriva autoritària sota la qual s'utilitza la llei antiterrorista per criminalitzar la dissidència”.

A Madrid no li han perdonat mai que parlés d’Espanya com a estat autoritari, però a la vista dels esdeveniments, el qualificatiu era perfectament escaient. 

Bon dia.