L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Dia de la Constitució, ni a Espanya tenen res a celebrar'

Que un independentista digui “Dia de la Constitució, res a celebrar”, entra dintre de les consignes ideològiques de rigor. El que resulta més curiós és que Espanya tampoc tingui res a celebrar. I això és el que va passar ahir, Dia de la Constitució.

Per començar, em refereixo a l’acte mecànic i desapassionat del Congrés de Diputats, on els partits van anar passant per davant els micròfons, els uns (Podemos) a dir que les constitucions que no canvien estan condemnades a morir i els altres (PP) a dir que ara no es pot tocar la Constitució perquè corren vents de “revisionisme suïcida”. Això els que hi van anar, que els independentistes no hi eren. Fa 43 anys, el catalanisme polític va col·laborar en la redacció de la Constitució (hi havia dos ponents catalans, Miquel Roca i Jordi Solé Tura) i avui el president de la Generalitat diu que ell no està per cap reforma sinó per la substitució, de l’espanyola per la catalana, concretament. Normal: quan fa 43 anys es va aprovar la Constitució, el govern espanyol ja feia més d’un any que havia restablert la Generalitat perquè sabia que si no acomodava Catalunya Espanya seria inestable. Comparin aquell sentit d’estat amb el que va portar el PP a recollir quatre milions de firmes contra un Estatut català que havia aprovat el Parlament amb el 90% dels vots.

En sentit contrari, Ciutadans se’n va anar al Parlament, a Barcelona, on va desplegar una gran bandera espanyola. En resum, la Constitució ja fa molt de temps que va deixar de ser el punt de trobada que era per convertir-se en un element de discòrdia, amb els papers canviats: la ultradreta i la dreta espanyoles van votar en contra de la Constitució el 1978, i ara, en canvi, en són els seus principals defensors.

La presenten com un mur. La realitat és una altra: a la Constitució hi cap molt més del que la dreta i el PSOE volen. Però com que no volen, sembla que no hi càpiga res més. I així amb tot. Mirin aquests dos últims episodis. El PSOE i el PP van renovar els magistrats del TC perquè el PSOE va canviar peces: jo en poso dos que m’agraden molt a canvi d'acceptar-ne dos que no m'agraden gens encara que no compleixin ni de lluny allò de ser juristes de “reconegut prestigi”. El CGPJ està caducat des de fa tres anys. Tres anys. Atenció a la portada de La Razón d’ahir, que destaca una declaració (no diu qui li va fer): “Tant li fa dos mesos més de bloqueig del CGPJ que dos anys”.

I així passen els anys. D’aquí menys de dos, la princesa Leonor en farà 18, i jurarà una Constitució que diu que l’home va davant de la dona en la successió a la Corona. Un text que crea un considerable garbuix jurídic a propòsit de si el seu avi Joan Carles I pot omplir-se les butxaques gràcies a la immunitat o no. I per això, avui, a Londres, un jutge ha de decidir si el rei té immunitat o no. Per cert, que és el rei que va firmar la Constitució fa 43 anys, i que ara viu a l’exili per haver confós els seus interessos personals amb els del país, vull dir allò d’anar obrint mercats a les empreses espanyoles però rebent alguna cosa a canvi.  En una societat democràtica, aquesta confusió, pròpia d’una monarquia posada per una dictadura, no és admissible.Sobretot quan arriba Nadal i es diu al discurs que “la justícia és igual per a tothom”.

Per a tothom? Per acabar de deixar-los contents el que queda de pont, llegeixin sisplau aquest titular de l'econòmic Cinco Días: "ACS reclamarà danys i perjudicis al govern espanyol pel tancament del dipòsit de gas Castor". La base per reclamar és, lògicament, la sentència absolutòria del jutjat de Castelló de fa 15 dies.

Així estem, 43 anys després.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.