L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’hora de despenalitzar l’eutanàsia’

Quin impacte més gran el de l’home que administra l’eutanàsia a la seva dona després de preguntar-li davant la càmera si està segura que es vol suïcidar.

Fins i tot en una època en què no parem de rebre impactes emocionals cada deu minuts a través de qualsevol pantalla, l’escena és commovedora. S’hi veu un home i una dona que s’estimen, però ara estimar-se fins al final voldrà dir que ell l’ajudarà a suïcidar-se.

Tot això va passar fa tres dies, dimarts. Ella es deia Maria José Carrasco i ell es diu Ángel Hernández. Ella feia trenta anys que tenia escleròsi múltiple i últimament patia molt. Després de la mort de la Maria José, l’home va ser detingut, va ser posat en llibertat sense mesures cautelars però amb càrrecs i s’enfronta a penes d’entre dos i deu anys de presó, tot i que Pedro Sánchez ja ha dit que si el cas arriba al consell de ministres està disposat a indultar l’Ángel.

Em sembla bastant clar que a l’eutanàsia li ha arribat el moment de la despenalització. Al Congrés de Diputats, que és on s’hauria de canviar el Codi Penal, només el PP hi està obertament en contra, tot i que Ciutadans va ajudar els populars a bloquejar una ponència que havia de discutir la nova llei. Si ara hi entra Vox, probablement també hi estarà en contra.

Ara bé, que el cas ens impacti i empatitzem amb la decisió que ha pres l’home no pot voler dir que l’eutanàsia sigui una mena de barra lliure, de cap manera.

En primer lloc, a Catalunya hi ha molts malalts terminals (molts de nosaltres hem passat per això) que moren sense dolor i en poques hores o dies, gràcies al sistema de cures pal·liatives que ha rebut els elogis de l’OMS, perquè s’administra amb serietat i estalvia patiments innecessaris.

Però el cas de la Maria José Carrasco no era aquest. El seu cas, cada cop més freqüent, és el de la malaltia neurodegenerativa. Esclar, fins fa poc aquests tipus de pacients no vivien tants anys com ara i gairebé no hi havia espai per al debat. Però la medicina ha avançat fins al punt que aquesta senyora feia més de trenta anys que vivia amb l’escleròsi múltiple. Per tant, com que això va a més, afrontem-ho, però afrontem-ho bé. Això vol dir, en primer lloc, que el diner públic financi atenció domiciliària per a aquests malalts, de manera que se sentin prou ben tractats, fins al punt que no hagin de plantejar-se necessàriament el suïcidi com a única sortida digne, dotar-se d’elements de garanties, un establiment clar de quina és la voluntat del malalt, què passa si no havia deixat res dit, quina seguretat jurídica han de tenir els familiars i els metges, què vol dir terminalitat.

No tots els malalts neurodegeneratius ho viuen igual. Quantes persones amb escleròsi múltiple avui tenen ganes de continuar vivint? No cal que els digui que acabar amb la vida d’una persona que no es val per ella mateixa pot donar lloc a tota mena d’abusos de desaprensius i aprofitats.

Precisament perquè cal evitar escenes esborronadores com la d’un home que estima la seva dona, sol en un pis, ajudant-la a suïcidar-se ves a saber amb quins mètodes, sabent que passarà pel tràngol d’anar a judici, cal despenalitzar l’eutanàsia amb la serietat, la serenitat i la maduresa social que corresponen a una societat avançada com la nostra.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

I que tinguem un bon dia.