L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Desobeir'
Ara els partits, ara Laura Borràs, topen amb una posició de sentit comú que fa anys que se sent al carrer i que no cal ser doctor en ciències polítiques per formular: partits, primer aconseguiu la independència i després ja us barallareu. Perquè el que segur que no funciona és barallar-se primer i proclamar la independència de Catalunya després
Durant el dia d’avui, la política catalana encara continuarà donant voltes a les explicacions que va donar ahir la presidenta del Parlament, Laura Borràs, consistents en dir que ella tenia un pla ambiciós per plantar cara a l’Estat i desobeir-lo en la inhabilitació de Juvillà o l’aplicació de la sentència del 25% en castellà a les escoles però que Esquerra i la CUP no la van seguir perquè no es van voler implicar en aquest pla de desobediència col·lectiva. Esquerra ja va contestar que no sabien quina era la proposta de Borràs i que esperava que “les paraules buides i les jugades mestres” quedessin enrere.
Per acabar-ho d’adobar, Juvillà ha anat aquest matí a Catalunya Ràdio i ha dit que ell no li han comunicat que hagi deixat de ser diputat:
Ja els vaig dir ahir que la presidenta del Parlament està lamentant en les últimes hores la desunió que els votants independentistes fa temps que lamenten. I quina és la conseqüència de tot això? Avui publiquem un tuit, a la nostra pàgina dos, de la doctora en dret i professora a la Pompeu Fabra Neus Torbisco que diu que, sense una estratègia unitària, cada acte de repressió de l’Estat es converteix en motiu de divisió interna perquè no hi ha cap full de ruta, ni cap valoració global sobre què val o no val la pena sacrificar i quines batalles s’han de lluitar, tinguin el cost que tinguin.
Crec que la professora l’encerta. Des d’aquell dia del 2017 en què els uns van marxar a l’exili i els altres es van quedar, qualsevol acte repressiu de l’Estat ha aprofundit en la divisió de l’independentisme. I cada cop que la justícia espanyola actua sobre les lleis o les decisions polítiques que prenen les institucions catalanes tothom veu que el que s’obliga a fer és injust, o contrari a la democràcia o abusiu o part de l'“a por ellos!”, diguin-li com vulguin. Tothom diu que caldria respondre d’una manera contundent per dignitat, però ningú no sap com.
Som exactament aquí. I en aquestes condicions, la desobediència, que es pot acabar pagant amb la inhabilitació del càrrec, la pèrdua del lloc de treball, la pèrdua del patrimoni personal, etc., apareix com un preu massa car comparat amb el benefici real que se n’extreu.
Ara els partits, ara Laura Borràs, topen amb una posició de sentit comú que fa anys que se sent al carrer i que no cal ser doctor en ciències polítiques per formular: partits, primer aconseguiu la independència i després ja us barallareu. Perquè el que segur que no funciona és barallar-se primer i proclamar la independència de Catalunya després. Perquè esclar, aconseguir la independència de Catalunya per vies exclusivament democràtiques, com correspon, és difícil, i fer-ho de manera que cap funcionari no en surti perjudicat, és difícil. Ara, barallats és impossible.
Desobeir és una paraula de molt de pes, perquè les conseqüències pesen molt. I assistir en debats com el d’aquests dies és descoratjador, sobretot pensant en els milers de represaliats que han desobeït i en la grandesa històrica i democràtica del que va significar un dia com l’1 d’octubre del 2017.
Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.
