L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La desconnexió'

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie va ser entrevistada ahir per Gemma Nierga a La 2 i va dir que “una part de l’independentisme de base ha desconnectat” i que està en mode “quan us poseu d’acord i hagi de passar alguna cosa ja m’avisareu”. “Hi ha una part de la base independentista que han desconnectat. No han desconnectat d'estar a favor de la independència, segueixen estant a favor de la independència. Han desconnectat de llegir notícies, d'estar pendents del debat dels pressupostos, de l'última discussió de Junts i Esquerra; això els crema i han desconnectat. No es veu que es pretengui fer alguna cosa des de les institucions per avançar cap a la independència a curt termini i el que diuen és: «Ja m'avisareu, jo ja hi seré»”.

Crec que Paluzie l’encerta quan introdueix el matís que molta gent no ha deixat de voler la independència però ha desconnectat del que diguin o facin els partits independentistes. Aquesta desconnexió no és exactament aquella “desconnexió” de la que parlaven els presidents Mas o Puigdemont, és la distància emocional que milers de votants, activistes, voluntaris dels últims deu anys han posat amb l’execució d’un projecte polític, no amb el projecte polític amb ell mateix, la qual cosa converteix el projecte d'independència, una vegada més, en un projecte a llarg termini, tot i que certament avui al món passen les coses més increïbles en els terminis més insospitats. 

Sobre com hem arribat fins aquí no cal que en tornem a parlar, perquè ens ho sabem de memòria. De fet, avui, aquestes dues pàgines de política de l’Ara són un resum perfecte del que té tip i cuit l’independentista de carrer:

“Junts fa responsable Aragonès del desenllaç que tinguin els comptes”; el Govern pretén seguir negociant amb la CUP si fa esmena a la totalitat, o sigui els regats de sempre entre Esquerra i Junts. I a la dreta, “Altra vegada pendents de la CUP. El timó de la política catalana queda de nou en mans dels anticapitalistes amb l’esmena a la totalitat als primers comptes d’Aragonès, però no és el primer cop que condicionen el futur dels governs independentistes”; o sigui, les votacions in extremis en què sembla que ha de passar alguna cosa i en què tot penja d’un fil.

Com a panorama no és gaire engrescador. Perquè, a més, l’esmena a la totalitat de la CUP no era perquè volgués un referèndum, sinó pel model de país, pels Jocs d’Hivern del Pirineu, pel Hard Rock de Tarragona… Qüestions de model econòmic o de país, molt importants, però que formen part del debat polític més normal que podria donar-se en qualsevol autonomia sense necessitat de presos, exiliats o represaliats. I això és un bany de realitat.

Que una part de la gent de base desconnectés era qüestió de temps, també, en el sentit que no hi ha projecte polític que aguanti molt de temps molta intensitat, molta exposició, molta excepcionalitat. És esgotador en tots els sentits, i més després d’una pandèmia mundial amb la seva cua de crisi econòmica. 

No crec que es tracti tampoc d’un temps perdut, perquè en política, com en la vida, tot s’aprofita. Vull dir que el viatge polític que ha fet la societat catalana aquests anys no desapareix perquè uns pressupostos tirin endavant o no; la vida real no és com el capítol d’un llibre d’història, que quan s’acaba dona la impressió que allà hi ha un tall net. De talls nets n'hi ha, però tot el que ha passat no desapareix (que ens ho diguin a nosaltres amb els efectes del franquisme).

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.