L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Amb la mare i amb la pàtria, amb raó o sense"

A aquestes altures ja saben que l’estat espanyol ha donat totes les respostes possibles a la independència de Catalunya, inclosa la violenta i exclosa la resposta que una democràcia més segura d’ella mateixa hauria donat, que és negociar per evitar la ruptura i, si la negociació no acaba amb acord, posar les urnes.

Però avui, això que ja ens sabem de memòria, ha sigut conceptualitzat per algú que va col·laborar amb la guerra bruta des de les clavegueres de l’estat.

El diari El País ha publicat avui una entrevista amb el comissari Villarejo, a la presó d’Estremera des de fa tres anys. Villarejo és un tipus de comportament indesitjable, però sap moltes coses de molta gent. Tant és així que el diari explica que ha decidit no publicar diversos fragments de l’entrevista perquè Villarejo acusa greument terceres persones sobre fets en què el comissari no va participar i no hi ha proves del que diu.

Però, de la resta, mirin: “En què va consistir l’operació Catalunya?

En desmuntar el moviment independentista que havia muntat el clan Pujol per escapolir-se dels seus problemes. Vaig aconseguir que gent que no s’havia atrevit a denunciar els Pujol ho fes.

Va rebre instruccions polítiques per investigar els comptes de Pujol?

Diguéssim que el govern espanyol estava amoïnat per la deriva del tema i, òbviament, vaig tenir instruccions polítiques per investigar els comptes de Pujol, del ministre [es refereix a Jorge Fernández Díaz, titular de la cartera d’Interior entre el 2011 i el 2016]. Vaig tenir diverses reunions amb el ministre, que ara s’oblida.

Això és joc brut contra els independentistes…

Jo no ho vaig veure així. El que sí que és veritat és que vaig tenir dubtes quan vaig veure que la informació que jo obtenia d'intel·ligència no acabava en un jutjat. Vaig tenir una reunió dura amb el secretari d’Estat i amb el ministre. Sé que el ministre, amb la informació que jo vaig obtenir, va anar a veure al president Pujol [Villarejo en diu “el Pujol vell”], per negociar amb ell. Jo vaig organitzar aquella operació i la vaig dirigir.

D’acord amb aquesta versió, la sentència de l’Estatut no compta. A partir del 2012 tot va ser una operació dels Pujol en què van participar Mas, Duran, Junqueras, la CUP. L’Estat sabia alguna cosa dels comptes de la família Pujol, però fins que no va dir allò de “o independents o residuals” va mirar cap a l’altra banda, i quan ja s’havia reunit prou informació sobre els comptes de la família Pujol, en comptes d’anar al jutge, anaven a veure Jordi Pujol per negociar. Ah, i per descomptat “hi va haver fons reservats per desmuntar el moviment independentista”.

És important tenir-ho en compte: que Espanya es defensaria de la ruptura de la seva unitat era lògic. El que hauria sigut més opinable (i ara sabem que això no és opinable) és que per sobre de la Constitució hi ha el “todo por la patria” i l’”a por ellos!” Escoltin com ho explica Villarejo: “Les clavegueres no actuen al marge de la llei. Actuen per un bé superior, i jo crec que és el correcte. Amb la mare i amb la pàtria, amb raó o sense, cal fer-hi costat. I si cal fer alguna cosa pel bé superior, doncs jo he fet moltes coses i no me’n penedeixo. I les tornaria a fer.”

Contra tot això va estavellar-se, també, el Procés.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.