L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'D'aquell cop de timó'

Fa una setmana que estem donant voltes en cercles a la llibertat d’expressió i de manifestació, a la violència d’alguns manifestants, a les unitats antidisturbis dels Mossos. D’aquesta boira espessa en comencen a sortir dues evidències: la primera és que emergència econòmica, emergència nacional i emergència generacional és una suma que posaria qualsevol país al caire de l’esclat social. Així està Catalunya en aquests moments. Però el país té la gent, el talent i part de les eines que calen per sortir-se’n. I per això (segona evidència) és imperatiu que els partits que poden fer govern el facin amb més sentit d’estat (és a dir, pensant en el país i no en el partit) i més ràpidament que fins ara. Ja fa nou dies de les eleccions i el Govern, és a dir, un primeríssim instrument de servei a la gent i d’autoritat reconeguda per tothom, ja és urgent.  

És urgent per acabar amb la realitat d’un Govern en funcions, de la falta de plans de reactivació, de la incertesa sobre els fons europeus que vindran a Catalunya. Potser només és una nota a peu de pàgina, però les cròniques dels incidents d’ahir a la nit a Barcelona parlen de veïns que surten als balcons a dir als manifestants que ja n’hi ha prou de cremar contenidors. Els comerciants de les zones afectades (el carrer Gran de Gràcia, per exemple), que ja estaven arruïnats, ara estan espantats.

Per això subratllem la declaració que ahir va formular el vicepresident en funcions, en funcions de president, Pere Aragonès. Ja vam dir després de l’assalt a la comissaria dels Mossos de Vic que havíem trobat a faltar la veu de qui aspira a presidir Catalunya. Finalment, ahir, Pere Aragonès va dir les coses pel seu nom: 

És fonamental que ens posem d’acord en aquestes veritats evidents i que un nou Govern es posi a treballar intensivament, no només pels canvis que provoqui sinó pel missatge que això envia.

Mentrestant, avui és un d’aquells dies que donen per a un llibre. Avui fa 40 anys del 23-F, que va ser el 1981. Els més joves saben de passada que aquell dia hi va haver un cop d’estat, que va produir la imatge icònica d’un tinent coronel de la Guàrdia Civil amb bigoti i pistola pujant fins a la tribuna d’oradors. Era la mà executora d’un pla amb connexions civils, que buscaven una mena de govern de civils presidit per un militar, i d’això en dirien “cop de timó”, perquè dir-ne cop d’estat ja era inadmissible en aquella Espanya que aspirava a ingressar a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea. Els que ho recordem sabem que l'exèrcit, la Corona i altres els hereus del franquisme reconvertits en demòcrates (només feia cinc anys que Franco havia mort) van acabar amb la possibilitat que d’Espanya en sorgís un estat plurinacional i deslliurat del franquisme entre els uniformes i les togues. 

Una dada: l’endemà del cop d’estat, el rei Joan Carles es va reunir amb els caps dels grups parlamentaris. No van convidar ni el de Convergència ni el del PNB. Ni el català ni el basc. Va quedar clar qui representava Espanya de debò i qui no.

Avui hi haurà un acte al Congrés de Diputats a Madrid. La Zarzuela va informar ahir que “Sa Majestat el Rei assistirà, juntament amb els representants dels màxims poders institucionals, a l’acte que commemorarà el 40è aniversari del cop d’estat del 23-F”. O el rei necessita qui li escrigui les notes de premsa o el que han volgut dir és que van a celebrar que l’Estat va tancar files per fer sortir el rei Joan Carles com a salvador de la democràcia, la qual cosa, amb Joan Carles als Emirats, ric i delicat de salut, no és el que esperem, perquè en una democràcia l’estat tracta els seus ciutadans com a adults. Potser el cop d’estat va fracassar, però el cop de timó no.

D’aquell cop d’estat, aquest acudit d’en Ferreres aquest matí:

Els tres colpistes principals del 23-F celebren el 40è aniversari. Milans del Bosch li diu a Armada: “Quin temps aquells que havíem de treure els tancs per defensar Espanya”. I Tejero contesta: “Ara són els tribunals els que es cuiden de donar els cops de timó”.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.