L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Contra Puigdemont, no hi ha dret’

La Junta Electoral Central no deixa que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí es presentin a les eleccions europees.

La decisió és greument arbitrària, com ho demostren diversos fets. Per començar, Lluís Puig s’ha pogut presentar al Senat (per cert, aquest matí s’ha sabut que, a sobre, l’han fet suplent de mesa a les eleccions d’aquí un mes). I Clara Ponsatí és a la llista de les municipals de Barcelona de la candidatura que encapçala Jordi Graupera. La Junta Electoral no ho ha impedit.

En segon lloc, la decisió és tan discutible que la Junta Electoral no ha pogut decidir-ho per unanimitat. Ho ha fet dividida amb el vot en contra del seu president, el vicepresident i dues vocals, catedràtiques de dret, nomenades a proposta del PSOE i Podem.

I hi han votat en contra d’acord amb una sentència del TC que diu que la llibertat de presentar-se a les eleccions ha de ser limitada el mínim imprescindible per evitar una interferència dels poders públics en el debat electoral i perquè, per tant, el resultat d’unes eleccions reflecteixi tan fidelment com sigui possible l’opinió del poble quan tria dels seus representants.

Formalment el debat va sobre si el fet de no estar censat a l’ambaixada d’Espanya a Bèlgica impedeix a Puigdemont presentar-s’hi, és a dir, si el fet de no ser elector no li permet ser elegit. De fet, Puigdemont, va ensenyar ahir a seva targeta censal de Girona, per demostrar que és elector. Però el debat, com tants d’altres, es disfressa amb arguments judicials. Com diu el catedràtic i exlletrat del Tribunal Constitucional Joaquin Urías, “estem davant d’una cacicada antidemocràtica, sense fonament jurídic”, i recorda que van ser els mateixos jutges espanyols els qui van refusar que Puigdemont, Comín i Ponsatí fossin extradits a Espanya i que, per tant, ara s’han de respectar aquests drets.

El cas no està tancat. S’han presentat recursos i falten quatre setmanes per a les eleccions, veurem com acaba.

Però estem davant d’un escàndol. Sí, fa mesos que esmorzem escàndols i ja ens agafa saturats i fastiguejats, però poques vegades queda tan clar com els alts funcionaris de l’Estat estan donant al PP i Ciutadans les victòries que aquest partits no aconsegueixen a les urnes. Perquè la resolució de la Junta Electoral arrenca d’un recurs del PP i Ciutadans. Com que no poden derrotar l’independentisme a les urnes, no dubten en forçar el dret. Recorden el que li va passar al PP el 21-D del 2017. Puigdemont ja era a l’exili i el ministre Méndez Vigo va convidar Puigdemont a presentar-s’hi perquè el govern de Rajoy creia que els electors li girarien la cara.

Després van venir les eleccions i va guanyar Puigdemont, i el PP va treure quatre diputats i va acabar al grup mixt del Parlament.

No, a Puigdemont, com a la resta d’exiliats, com als presos polítics, els estan aplicant el dret de l’enemic. Però a Puigdemont més (no perquè sigui de Girona) perquè és el president. És un símbol. És una figura política i mediàtica a Europa, té capacitat per fer-se escoltar. Cada dia que passa en llibertat és un greuge per a l’estat espanyol. I per això volen acabar amb ell. A Puigdemont l’han convertit en l’enemic número 1 de l’estat espanyol, i per aquest motiu volen reduir-lo al silenci i fer que ningú el pugui votar. Si et passes el dia dient que és l’autor d’un cop d’estat, si el deshumanitzes fins al punt que a un poble de Sevilla troben normal penjar i disparar contra un ninot que el representa, si el rodolí favorit del nacionalisme espanyol és “Puigdemont a presión”, els magistrats no tenen tants escrúpols, per no dir que cap escrúpol, a l’hora de prohibir que es presenti

Puigdemont compta amb l’estima de molta gent a Catalunya, però el seu lideratge polític està discutit. Internament al partit amb el PDECat. Internament a l’independentisme amb Esquerra. De fet, en aquestes europees s’havien d’enfrontar ell i Junqueras. El resultat de diumenge per a Junts per Catalunya va ser el de salvar els mobles, però Esquerra té a tocar l’hegemonia dins l’independentisme. És un moment políticament delicat per a Puigdemont, que s’afegeix a l’angoixa personal que significa viure a l’exili, que no saps mai ni quan ni com acabarà. Per això crec que fins i tot aquells que no el voten haurien de fer sentir la denúncia amb veu més forta, perquè aquesta arbitrarietat ens afecta a tots, també als que se senten segurs perquè viuen en un estat de dret.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.