L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Una constatació inquietant'

Hem consumit una setmana més en el compte enrere per evitar la repetició d’eleccions. I això ens permet constatar que el clamor per evitar la repetició electoral és unànime.

És un clamor fet del sentit comú general de tota la societat. De sentit comú perquè tenim mig milió d’aturats, l’impacte social de la pandèmia és enorme i cal un Govern molt a sobre de tots els plans de recuperació econòmica. El món va molt ràpid, i Catalunya, que ja juga amb una mà lligada a l’esquena, no s’hauria d’autolesionar. El país no pot esperar-los més, negociadors d’Esquerra i Junts.

Aquesta incapacitat per formar govern està generant una enorme desafecció entre els votants independentistes. Votants que van ser cridats a les urnes a donar una nova victòria als partits independentistes i una majoria parlamentària, les van donar i ara veuen que els seus vots no estan servint per a res. És una bufetada als electors. Les raons que expliquem sobre el Consell per la República o la presa de decisions estratègiques no interessen a la majoria. Si hi ha eleccions, la desmobilització serà gran (que a les últimes eleccions ja no va ser el que havia sigut).

La repetició electoral no seria un d’aquells escenaris recurrents que es donen de tant en tant a les democràcies. Perquè la situació política a Catalunya no és normal i corrent, és excepcional. Venim de deu anys en què dos milions de votants han passat de l’autonomisme a l’independentisme, amb un sotrac emocional enorme. Si els partits que els representen no poden ni formar govern, la distància emocional amb un projecte de sobirania serà enorme. Perquè després de tot el que ha passat la majoria independentista ja no demana miracles ni la independència exprés. Vol un govern que governi amb eficàcia i que representi dignament un moviment que va ser capaç d'atreure l’atenció mundial.

Sembla mentida que Esquerra i Junts puguin pensar que la repetició electoral és una opció. Tenim un precedent immediat: la repetició electoral espanyola del novembre de 2019 que Pedro Sánchez va preferir per desbloquejar la situació política i en canvi només va servir per complicar-la més. Sánchez va passar de no dormir pensant en haver de governar amb Pablo Iglesias a haver-lo d’abraçar i donar-li entrada al govern, perquè Ciutadans es va enfonsar. A sobre,  l’extrema dreta va fer un salt fins a convertir-se en la tercera força del Congrés. 

I totes aquestes constatacions ens porten a l’última, que és inquietant: si malgrat tot el clamor del sentit comú, si malgrat l’evidència que estan malbaratant el resultat que els electors els van donar, si davant la possibilitat de perdre el govern, Esquerra i Junts no tanquen un pacte i eviten eleccions és perquè entre els dirigents que han de prendre la decisió no ho deuen voler. Perquè deuen considerar que ja n’hi ha prou de suportar-se els uns als altres, que, després de tantes factures pendents entre uns i altres, potser ha arribat el moment d’agafar-se a les excuses d’aquests dies i separar-se i, sobretot, no volen que l'altre pensi que els tremolen les cames i estan disposats a portar la tensió fins a l’últim dia. Però compte, que si estan disposats a aguantar fins a l’últim dia potser també són capaços d’aguantar fins a l'última hora o l'últim minut, esperant que l’altre cedeixi. I compte, perquè si esperen tant poden fer tard i, sobretot, no faran cap il·lusió.

El nostre reconeixement als que treballen a primera línia del covid-19 i un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.