L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El conflicte del taxi, tancat en fals’

La setmana que acaba ha estat la de la vaga de taxis de Barcelona. El conflicte és un recopilatori bastant aproximat dels conflictes socials que tota la vida han esclatat quan s’enfronten el nou i el vell. Amb l’afegit que, en els temps que vivim, com que la tecnologia avança molt ràpidament i el rendiment econòmic s’ho està menjant tot, aquests conflictes entre sectors tradicionals i els sectors invasors sovintegen.

Però més enllà de la consideració global, parlem d’aquest conflicte concret. Tinc la impressió que els taxistes han guanyat la batalla legal però que han perdut la batalla de la imatge o allò que sempre se n’ha dit la simpatia popular. Per diverses raons: perquè hi ha tornat a haver taxistes violents, perquè han ocupat la Gran Via durant dies d’una manera que a altres col·lectius no se’ls hauria permès, per l’estil amenaçador del seu líder, per les imatges d’un taxista insultat pels seus companys per parlar en català durant una assemblea i perquè altres sectors econòmics tradicionals que han rebut l’impacte de la nova competència no han trobat pas tanta protecció, i aquests dies tothom n’ha posat algun exemple. Per dir-ne un: els comerciants han ocupat els carrers quan el repartiment d’Amazon ha fet tancar botigues? I, a més a més, els VTC, tan nets i polits, nous i confortables, inclosa la ja simbòlica ampolleta d’aigua, han fet aparèixer taxis i taxistes com un servei i un gremi que no tracta tan bé el client. Per tot plegat, aquests dies hem sentit més la força dels taxistes que no pas les seves raons.

Al mateix temps, és segur que els taxistes tenen les seves raons. Són un sector superregulat, la qual cosa, entre altres conseqüències, l’ha fet aparèixer com un valor segur i ha fet que el preu d’una llicència passi dels cent mil euros. Per això s’ha convertit en un instrument d’inversió o en una mena de pla de pensions indirecte. Això per no parlar del fet que els VTC potser no són tan lluents de portes endins com per fora. Em refereixo al que cobra un conductor de VTC per les hores que treballa o a la capacitat financera del sector. Avui a TV3 explicaven que el 71% de les llicències de VTC estan en mans de grans grups d’inversió, la qual cosa els dona una gran capacitat a l’hora de renovar flota, competir amb preus i, fins i tot, trobar millors fiscalitats si no tributen aquí els seus impostos. Els taxistes adverteixen que un passatger té una assegurança total en un taxi en cas d’accident, i pregunten si totes les VTC poden dir el mateix.

Crec que tots els taxistes admeten, ni que sigui internament, que no poden pretendre ser un monopoli, que no poden pretendre quedar al marge del fet que clients i conductors es busquin i es trobin en un moment gràcies les noves tecnologies, que si els ha sorgit una competència atractiva per al consumidor, contestar amb una vaga amb components de violència potser els servirà per avui, però que a la llarga no s’aguanta.

Ara els ha funcionat perquè la Generalitat no vol tenir el taxi en peu de guerra a les portes del congrés de telefonia mòbil, perquè el taxi té capacitat per paralitzar bona part de la vida d’una ciutat i perquè una alcaldia dels comuns està ideològicament vigilant davant fenòmens que porten a la liberalització de serveis públics com el taxi.

Però aquest conflicte s’ha tancat en fals. Per començar, dimarts s’ha d’aprovar el decret que la Generalitat i l’AMB han pactat amb els taxistes, i ara els que diuen que aniran a la guerra (vulgui dir això el que vulgui dir) són els VTC. Crec que en una àrea com la de Barcelona, tan densa, amb més de tres milions de persones necessitades de mobilitat cada dia, hi ha lloc per a diversos serveis. Però cal treballar en calma i sense xantatges per acomodar els interessos i els drets d’uns i altres sense que la ciutadania en sigui ostatge, i aquesta és la negociació que no s’ha fet aquesta vegada.

Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats.