L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La comissaria i la democràcia, la conquesta i la llibertat'

Ahir ens preguntàvem com és que el número dos d’Interior del govern espanyol s’havia atrevit a qualificar la comissaria de la Policia Nacional de la Via Laietana de Barcelona com a lloc on “diverses generacions de policies han contribuït a enfortir la democràcia”, com és que blanquejava un passat de tortures impossible de negar. I contestàvem que ara l’Estat vol aprofitar les manifestacions i enfrontaments durant el procés independentista per convertir aquesta comissaria, que per a qualsevol demòcrata és un espai sinistre, en un cant a la resistència, en un símbol de la permanència de l’estat espanyol a la capital de Catalunya, al cor de Barcelona, un lloc del qual, mentre l’independentisme sigui hegemònic, no es pot arriar la bandera. Doncs abans ho hagués dit. Portada de La Razón: “Expropiació a la Policia. «Ens faran fora de Catalunya». Els agents no es refien de Marlaska perquè “es venen al que demana el separatisme”. L’editorial: “La policia no és moneda de canvi. Es pretén erradicar del paisatge públic català qualsevol símbol de l’Estat”. I, encara, en pàgines interiors:

“Desnonament a Via Laietana. Des de fa anys, aquest edifici del centre de Barcelona s’ha convertit en objecte de desig per al separatisme”. És clar, doncs, en quins termes es planteja la discussió política sobre aquest edifici, en forma de bandera que no es pot arriar.

Ja sabem en quina mena d’estat vivim. L’estat espanyol no demana perdó. Alemanya va demanar perdó pel bombardeig de Gernika, i l’estat espanyol no ho ha fet. Usualment, les qüestions del perdó s’amaguen sota un genèric “amb la Transició ja ens ho vam perdonar tot”. Però no és només amb el passat de la dictadura franquista. Passa també amb la conquesta d’Amèrica. 

L’últim exemple és de fa unes hores. Mèxic està celebrant aquests dies els 200 anys de la independència. Per aquest motiu, el papa Francesc va enviar una carta al president dels bisbes mexicans en què deia que mirant enrere calia reconèixer “els errors comesos en el passat, que havien sigut molt dolorosos”. No dirien qui ha contestat al papa Francesc. La presidenta madrilenya Díaz Ayuso. Diu que li sorprèn que “un catòlic que parla espanyol parli així del nostre llegat”, o sigui, la llengua, “i a través de les missions, el catolicisme i, per tant, la civilització i la llibertat al continent americà”. L’estat espanyol i els seus adoradors no només no demanen perdó sinó que proclamen orgullosos que per què ho haurien de fer. El Papa es posa en evidència. Perquè ara resulta que uns conqueridors eren portadors de llibertat, i per una raó semblant, la comissaria on es torturava és un lloc on es va enfortir la democràcia. El món al revés.

Com passa tantes vegades, aquest no és el debat més urgent que tenim entre mans en aquests moments, però afecta els símbols i els símbols pesen molt quan es tracta de conviure.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.