L'anàlisi d'Antoni Bassas: '¿Hi ha 50.000 catalans disposats a anar a la presó?'

Tornem del pont llarg de Tots Sants havent sabut com acabava el capítol del conflicte entre Esquerra i el govern espanyol per l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, conflictiu perquè la presència del català a les plataformes estava en joc. Divendres al migdia, a l’últim moment, en qüestió de minuts, va sortir Gabriel Rufián a anunciar que el govern espanyol havia acordat negociar amb ERC el percentatge concret de producció audiovisual en català a la llei de l’audiovisual espanyola, sense més detalls. I que, per tant, Esquerra no presentaria cap esmena a la totalitat dels pressupostos. Tampoc el PNB. Llum verda per a Pedro Sánchez.

La notícia fa de mal valorar: per un cantó, si Esquerra ha dit que sí després no s'hauria de veure desmentida pels fets i, per tant, estaríem davant una bona notícia. El pacte és que el govern espanyol es compromet que hi hagi una quota de català a les plataformes. Ja veurem quina quota és i, sobretot, com es regulen les quotes de subtitulació, doblatge i producció pròpia. Per l'altra banda, però, el final sorprenentment fàcil i sense explicacions, després d’intervencions aspres de ministres espanyoles i respostes fins i tot d'Oriol Junqueras, abona la sospita, expressada aquí fa més d’un mes, que el govern espanyol i Esquerra han escenificat una complicació (basada en fets reals, això sí) per fer més meritori l’acord final.

De fons, la pregunta de sempre és què està disposat a pactar un govern espanyol, el d’ara o els del futur, en relació a Catalunya. 

Avui arriba la resposta de Jordi Cuixart, el president d’Òmnium: tant de bo pactessin un referèndum, però no el pactaran. La resposta arriba en forma de llibre: Aprenentatges i una proposta. Jordi Cuixart ha ordenat escrits de la presó, reflexions dels tres anys i vuit mesos que va passar entre reixes per concloure que el que cal és governar bé i anar caminant cap a un nou referèndum. Unilateral o pactat? Sense adjectius. Si pot ser pactat, pactat, però, com que molt probablement no ho serà, un referèndum sense adjectius. I per fer-lo ¿hem de ser més (Esquerra) o hem de tirar pel dret (CUP) o hem de tirar pel dret amb el mandat de l’1 d’Octubre? (Junts). La resposta de Cuixart vindria a superar els tres marcs: no parem de dialogar mentre ens preparem per a un nou referèndum.

Però compte, perquè preparar-se aquest cop no vol dir tornar a amagar urnes i imprimir paperetes a la impressora de casa, sinó preparar la societat per a una confrontació amb l’estat, a enfrontar-se amb el joc brut, la violència de l’estat, la repressió i la por. Cuixart crida a una actitud massiva de desobediència no violenta, que faci molta nosa a l’Estat, que el posi en una situació molt difícil, com per exemple la vaga del 3 d’Octubre, que diu Cuixart que va obligar el rei a fer una cosa que no va fer mai quan ETA matava, que era sortir a fer el discurs de l'“A por ellos!”

El que diu Cuixart és molt realista: dialogar és imprescindible però no és suficient, perquè l’Estat ha de saber que l’altra banda té molta força al carrer. I a part de realista és exigent: 50.000 persones han d’estar disposades a anar a la presó, perquè l’Estat no les hi pot posar i li crea un problema molt greu, interior i exterior. 

El problema de la proposta de Cuixart és que el temps de les 50.000 persones disposades a anar la presó potser ja ha passat. Segurament hi eren l’octubre del 2017, però ara, després de la repressió, la desunió i la crisi, ¿aquesta generació està disposada la desobediència massiva?

Una reflexió final de Cuixart, sempre parlant directament al cor de l’interlocutor i construint: l'octubre del 2017 vam subestimar “la dimensió del repte”. I potser ara, “avui, també subestimem l’abast del que ja hem fet”.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.