L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Badalona, una altra desunió imperdonable'
Si a Badalona existeix una cosa que es diu esquerres és imperdonable que una ciutat amb aquesta composició sociològica sigui governada per la dreta que festeja amb les posicions xenòfobes de Vox
Ahir, molta gent al carrer es va preguntar com era possible que, tenint tan clar que no volien Albiol d’alcalde i proclamant-se tots partits d’esquerres, no es posessin d’acord i, per sorpresa del mateix Albiol, fos el candidat del Partit Popular el que va sortir del ple amb la vara d’alcalde. Quin fracàs de comuns, d’Esquerra i de PSC.
Guanyem argumentava que havia sigut la segona llista més votada a les eleccions de fa un any, amb un regidor més que el PSC, i volia ocupar l’alcaldia durant 24 mesos en lloc de 18, com oferien els socialistes. Diem avui a l'editorial que si el PSC volia impedir l’arribada d’Albiol a l’alcaldia ho hauria hagut de posar més fàcil i assumir que, després de l’episodi més que lamentable protagonitzat pel seu alcalde, Álex Pastor, no tenia crèdit polític per imposar el seu candidat. La líder de Guanyem havia perdut els tres regidors d’Esquerra. Les negociacions a dues bandes entre el PSC i ERC, que van ser desautoritzades per la direcció nacional dels republicans, tampoc la van ajudar. I no va saber veure que al final els socialistes acabarien donant l’alcaldia a Albiol.
No ens ve de nou. Als dies del Procés en què Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP anaven a deshora, hi havia un clam al carrer: ja us barallareu quan siguem independents, ara toca anar junts. La gent ho tenia clar: si l’objectiu (la independència) era tan difícil i l’adversari (l’Estat i l’Ibex-35) era tan poderós, com era possible anar dividits a la feina? Tant costava d’entendre? La gent anava a les manifestacions sense preguntar-se quin partit votava el del costat.
Gràcies a aquesta divisió de l’independentisme es van viure moments en què tot semblava perdut, com la investidura en temps de descompte del president Puigdemont o quan Jordi Turull no va poder ser investit president i va entrar a la presó a mitja sessió d’investidura. I Ada Colau és alcaldessa de Barcelona, després, això sí, d’acceptar els vots de Manuel Valls, gràcies a la falta d’acord per fer una llista independentista que molt probablement hauria sigut la més votada a Barcelona i hauria recuperat l’alcaldia de la capital del país.
Per què passa això? Si t’ho mires des de la lògica, no en té. Representa que el que mou un partit és aconseguir el poder. Doncs bé, ahir el PSC i Guanyem se l’haurien pogut repartir, però ho van acabar i en comptes de repartir-lo van fer allò tan desesperat i tan falsament digne de “ni per a tu ni per a mi”. I van fer alcalde Albiol.
No té cap lògica al carrer. Dins els partits, per desgràcia, sí. Els pesen els noms, totes la punyalades del passat, tota la malfiança de cara al futur, les estratègies supeditades a batalles superiors. Els partits creuen que l’única manera de presentar-se diferents dels altres és enfrontar-se sempre als altres, sobretot els que tenen més a la vora. I en nom d’aquesta lògica interna, els partits acaben votant contra el sentit comú i disgustant els seus votants.
De Badalona també se n’ha d’extreure una lliçó: impedir que Albiol sigui alcalde és una urgència política comprensible, però no és un fonament gens sòlid per al futur. Si a Badalona existeix una cosa que es diu esquerres és imperdonable, des del punt de vista polític, que una ciutat amb aquesta composició sociològica sigui governada per la dreta que festeja amb les posicions xenòfobes de Vox. I just ara, quan més bon govern necessita una ciutat. Calia haver fet un projecte compartit, no una unió temporal d’empreses. El fracàs és majúscul.
Ara tot el dia estem parlant de com serà el futur que ens deixa la pandèmia. Doncs bé, si parlem del futur en política, no hi ha cap partit o cap govern que ell solet pugui fer-se càrrec de la situació. La col·laboració serà imprescindible. I els partits que es tanquin en les sigles acabaran sent prescindibles.
El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.