L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'No és llibertat, és l'economia i el vot contra Sánchez'

Isabel Díaz Ayuso, 42 anys. No fa ni dos anys i mig que Pablo Casado li va demanar per favor que es presentés contra el socialista Ángel Gabilondo a Madrid. Ella era militant del PP i li havia portat les xarxes socials a Esperanza Aguirre, especialment del seu gos Pecas. I ahir va escombrar l’esquerra, va fer retirar-se de la política Pablo Iglesias i va trinxar Ciutadans, tot d’una sola tirada. I tot, amb dues paraules a la boca, "Espanya" i "llibertat".

Isabel Díaz Ayuso: “El sanchisme no ho ha entès. Ho han intentat tot, als tribunals van intentar impedir aquestes eleccions, que no féssim mítings, que no parléssim o ens expresséssim en llibertat. Espanya és una altra cosa, senyor Sánchez. Espanya comença a Madrid i quan diem que Madrid és Espanya és perquè aquí ve el millor de cada racó del món a viure en pau i llibertat”.

¿La d’Ayuso és una victòria de la llibertat? No, i diguem d’entrada que quan algú guanya amb un marge tan gran, cal reconèixer-ho i deixar-se de metafísiques, però com que ella insisteix en això de la llibertat diguem també que no, que el que ha guanyat és l'economia per sobre de la sanitat, aquest moment que estem vivint ara, el maig del 2021, en què, passada la por per la pandèmia, ara estem en la por per la destrucció de l’economia que ve, la por per quedar-se a l’atur o la por per perdre el negoci. Això és el que ha guanyat. A Madrid han mort més persones per 100.000 habitants que a Catalunya. Madrid és la comunitat que inverteix menys en sanitat per PIB. Però Ayuso ha connectat amb les ganes de viure, la por a perdre la feina i les ganes de carregar-se el govern socialcomunista espanyol en una comunitat que és més de dretes que el codi de circulació. Ayuso no encarna la llibertat sinó la frivolitat, l’alegria de viure, un cert antiintel·lectualisme. 

Notin que Ayuso va celebrar la victòria des del balcó d’una seu les reformes de la qual el PP va pagar amb diner negre. Dit en sentència judicial. I per això Casado ha ordenat vendre-se-la. Però a la gent li és igual. La gent ha votat a favor del PP i contra Sánchez i Iglesias, i contra Bildu i els independentistes que li donen suport. Ayuso ha guanyat per com els fa sentir, els fa sentir bé. Esclar, és fàcil fer sentir bé la gent d’una comunitat quan tota la política de l’Estat està, de facto, dissenyada per omplir la capital i buidar la resta. 

Ciutadans desapareix de la Comunitat de Madrid. Els analistes espanyols lamenten que aquest partit de centre, aquesta frontissa liberal perquè el PSOE o el PP no haguessin de pactar amb els bascos o els catalans, estigui a punt de desaparèixer. Des de Catalunya estant era més clar, però, que Ciutadans era una de les tres marques de la dreta nacionalista espanyola, valgui la redundància. Que per ser frontissa s’ha de ser alguna cosa, perquè la gent no vota frontisses. En unes eleccions entre dreta i esquerra, qui vol votar centre? Ciutadans hauria aguantat si fos autènticament liberal i si a Espanya hi hagués liberals. No n’hi ha, no hi ha partit.

Iglesias ha plegat: “Em sento molt orgullós d’haver sigut útil a la meva formació política i al meu país durant aquests anys. Molt orgullós d’haver servit com a vicepresident del govern, però quan un deixa de ser útil ha de saber retirar-se”.

Va omplir les places el 15-M del 2011, ara fa deu anys. Ha arribat a ser vicepresident del govern espanyol, però ha dividit els seus (Més Madrid el va guanyar) i és el dolent favorit de tota la dreta política, econòmica i mediàtica. 

I queda Sánchez, el PSOE. I al parlar d’ell, parlem de Catalunya. La jugada de forçar una moció de censura a Múrcia per enfortir Ciutadans i debilitar Iglesias i ressuscitar el centre per no haver de pactar amb Unides Podem li ha sortit fatal a ell i al seu assessor Iván Redondo. Ara ja no té Ciutadans per pactar a la seva dreta. Sánchez ha perdut a Madrid perquè es va implicar clarament en la campanya. En aquestes condicions, ara no convocarà eleccions a Espanya.

O sigui que, per governar, Sánchez no té més remei que el suport del PNB, Esquerra, Bildu o Unides Podem. A curt termini Sánchez té incentius, per tant, per firmar els indults, o convocar la taula de diàleg. Però d’un tàctic com Sánchez només se’n poden esperar jugades a curt termini, i jugades a curt termini no són solucions per a Catalunya, com les que ahir reclamava Jordi Cuixart al New York Times.

El nostre reconeixement pels que treballen a primera línia del covid-19, un record pels que pateixen, pels presos polítics, pels exiliats, i que tinguem un bon dia.