L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'audaç Sánchez pacta amb el Marroc i abandona definitivament els saharauis'

Aquest cap de setmana s’ha produït un gir històric en la política exterior espanyola. S’ha sabut que Espanya ha pactat amb el Marroc que el Sàhara Occidental es converteixi en una autonomia marroquina. Dic que s’ha sabut, perquè Espanya no n’ha informat oficialment, sinó que ha estat el Marroc el que ha donat a conèixer l’acord. I Espanya, es clar, no l’ha pogut negar.

Adeu a la posició sostinguda amb matisos per tots els governs espanyols des que Espanya va marxar del Sàhara, just després de la mort de Franco fa vora 50 anys, i adeu a la posició de sempre del PSOE que els saharauis decidissin el seu futur a través d’un referèndum d’autodeterminació. Espanya ha passat d’acollir el líder del Front Polisario, malalt de covid, en un hospital de Logronyo l’abril de l’any passat (cosa que va precipitar la sortida enutjada de l'ambaixadora marroquina a Madrid), a veure com torna aquesta ambaixadora i com el que se’n va enfadat és l’ambaixador d'Algèria.

Aquí tenen el mapa: a l’esquerra la zona que controla el Marroc, que va aixecar un mur que deixa a l’altra banda els saharauis. Els saharauis són uns 650.000, 173.000 dels quals viuen refugiats als camps d’Algèria.

Total, que aquest cap de setmana, el Marroc ha fet pública una carta en què Pedro Sánchez diu al rei del Marroc que la proposta marroquina d’autonomia per al Sàhara Occidental és “seriosa, realista i creïble”.

Què ha passat aquí perquè Espanya doni suport a una solució que no té en compte el que volen els saharauis? El contingut de l’acord és prou explícit: el Marroc no estendrà la seva zona d’exclusió d'aigües fins a les Canàries, respectarà Ceuta i Melilla (no les diuen pel nom, però diu que respectarà la integritat territorial d’Espanya) i, el punt més important de tots, gestionarà els fluxos migratoris. Aquesta és la primera clau, perquè pensin una cosa: la immensa majoria d’immigrants irregulars que hi ha als nostres carrers o són marroquins o han passat pel Marroc. O sigui que per a Espanya, que el Marroc faci de tap de la immigració irregular és clau. Ja es va veure l’any passat quan va obrir per unes hores el pas. I la segona: des de sempre, un dels més grans aliats del Marroc han estat els Estats Units. En els últims dies de la presidència de Donald Trump ja hi va haver moviments per reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara. Pedro Sánchez està tancant files amb els Estats Units i amb l’OTAN, just quan aquests dijous i divendres ha de convèncer la UE perquè es calculin els preus de l'energia d’una altra manera, per estalviar-se manifestacions com la de Madrid d’ahir de pagesos i ramaders en protesta per l’encariment de tots els preus i la constant caiguda dels marges, una d’aquelles protestes del malestar que tants governs han fet caure.

Perill del que ha fet Sánchez? Bàsicament, fer enfadar Algèria. Escoltin el que ha dit Algèria del que ha fet Espanya, que diu que ha estat “una vil subhasta tancada amb la potència ocupadora marroquina a l'esquena del poble marroquí” per "no suportar el xantatge marroquí amb la constant amenaça d’inundar els carrers de Madrid amb immigrants il·legals”. Algèria subministra el 47% del gas que consumeix Espanya. De tota manera, aquest és un perill relatiu o temporal, perquè si el que té gas o petroli et tanca l’aixeta ha de trobar algú altre que l'hi compri. I en el front polític espanyol, l’audaç Sánchez ha jugat fort un altre cop i ha fet enfadar Unides Podem, tot i que no trencarà pel Sàhara. Sánchez sempre podrà dir que el gir al Sàhara el va fer el govern més progressista de la història. I que de referèndums d’autodeterminació no en vol saber res, encara que hagi deixat tirats els saharauis en mans d’un Marroc que els persegueix i reprimeix. 

Que tinguem un bon dia.