L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El Museu de Lleida: “Conseguir el efecto y que se note el cuidado”'

"Ara els mateixos que diuen que no s’han de posar fronteres són els mateixos que la posen entre Catalunya i Aragó"

11/12/2017
3 min

Com que en política no hi ha res casual, avui, quan falten deu dies per a les eleccions, ha arribat el dia del trasllat de les obres d’art del Museu de Lleida reclamades per Sixena. No és casual: amb la Generalitat sotmesa al 155, l’Estat consuma una nova mesura de força política i jurídica que entra dins la categoria de l’“¡A por ellos!”.

Ara no repassarem tota la història de la reclamació de les obres d’art, però m’agradaria que es quedessin amb les explicacions que va donar el director del Museu de Lleida, ara fa un any, quan el vàrem entrevistar just davant de les obres avui embalades en direcció a Sixena.

Remarco la informació: les obres van ser dipositades per Sixena. El Museu de Lleida les ha conservat perfectament durant molts anys. I remarco el concepte de Sixena, Lleida, la Franja, com un espai geogràfic de contacte entre el català i el castellà; àrea de barreja, d’interessos compartits a la conca de l’Ebre; llocs on, fins fa anys, les fronteres dels bisbats no es corresponien amb les de les províncies, fins al punt que molts aragonesos de la Franja tenien el seu bisbe a Lleida perquè les parròquies del seu poble pertanyien al bisbat de Lleida. Ara els mateixos que diuen que no s’han de posar fronteres són els mateixos que la posen entre Catalunya i Aragó.

Però aquest episodi entra dins dels temps que estem vivint des de les pallisses de l’1 d’octubre, el discurs del rei, el 155 i els presos polítics. I aquests temps són els de la humiliació, i la humiliació és que es noti, de paraula i obra, encara que incomodi gent com Àngel Ros, l’alcalde socialista de Lleida, que ara, a bona hora, lamenta que el 155 serveixi, de fet, per empobrir el llegat que custodia la seva ciutat. El govern espanyol ha decidit -i tot l’Estat el segueix- que no és temps d’amagar la hostilitat, perquè la hostilitat a Catalunya té premi electoral a Espanya. I perquè l’1 d’octubre s’ho van prendre com una humiliació tan gran que ara és allò de l’ull per ull.

Hi ha una frase famosa d’un fiscal de fa tres segles, aleshores del decret de Nova Planta, que va demanar als funcionaris que havien d’acabar amb el català que ho fessin de manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Ara no, ara, després del referèndum som en temps de “conseguir el efecto y que se note el cuidado”.

Si no, no s’expliquen barbaritats com aquest titular d’’El País’, de l’endemà de la manifestació de Brussel·les: “El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”. Com es pot faltar tant a la veritat? Com es pot jugar amb paraules tan perilloses? Perquè es tracta de deshumanitzar els catalans, de dir que els que no pensen com el PP, Ciutadans o el PSOE no són normals (ho han dit Albiol i Arrimadas).

Portada d''El País' 08/12/2017

Ni això que avui explica l’Àlex Gutiérrez, “Tancar TV3 o dictar-ne els continguts per reial decret pot ser contraproduent, de cara a Europa. I el PSOE, per allò de passar com a poli bo, pacta el 155 amb el PP, però deixant els mitjans de comunicació públics catalans fora de l’àmbit d’actuació”.

Només quatre dies després els ‘homes de negre’ de Montoro exigeixen que els mitjans catalans paguin l’IVA de la subvenció pública que reben. És important ser conscients que es tracta d’una decisió molt arbitrària. La llei és la mateixa de sempre i mai s’havia reclamat l’IVA de l’aportació de la Generalitat. És la interpretació legalista per aconseguir el que no saben guanyar al Senat. Són 167 milions d’euros. Les implicacions són, esclar, que TV3 haurà de retallar plantilla o eliminar programes.

“Conseguir el efecto y que se note el cuidado”. Humiliar. Acabar amb la diferència. Les eleccions són a Catalunya però la campanya s’està jugant en camp contrari. Guanyar encara té més mèrit.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

stats