L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Sánchez, president tan legítim com incoherent’

Si no hi ha res de nou, Pedro Sánchez serà investit avui president del govern espanyol. La triple dreta i ultradreta nacionalista espanyola ha fet de tot, fins a última hora, per impedir-ho: pressionar diputats socialistes, amenaçar diputats com el de Terol Existeix, a qui li han fet pintades al poble, afirmar que el govern espanyol serà “il·legítim”... Bildu ja ha dit que, si cal, algun dels seus diputats votarà sí, en comptes d’abstenir-se, perquè la investidura no fracassi.

Més enllà del suspens del matí, cal fer dues afirmacions. Una: aquest govern és perfectament legítim. Dues: és veritat que aquest no és el govern que volia Pedro Sánchez. És veritat que Sánchez va presentar-se a les eleccions demanant el vot per no haver de pactar amb Unides Podem ni dependre dels independentistes catalans. I ara resulta que ha pacta amb Iglesias i pacta amb Rufián. És inconseqüent, Pedro Sánchez? Sí, absolutament. Però si Iceta anava a les manifestacions amb García Albiol i Enric Millo (se’n recorden?), ara és il·legítim això? No, gens.

I, per tant, ja seran els seus votants els que, quan arribi l’hora, li passaran comptes o no, d’haver acabat pactant un govern d’esquerres.

La gesticulació de la triple dreta nacionalista i ultranacionalista espanyola pinten el pacte de “la pàtria està en perill”, per conveniència electoral, però, en realitat, el que perden (i d’aquí plora la criatura) és el control del BOE, del Butlletí Oficial de l’Estat. Milers de persones afins es quedaran sense càrrec. De cop i volta, totes les operacions per sota la taula consistents a posar càrrecs de confiança a la judicatura, als tribunals, als ministeris... tot això ho perden. Per això estan rabiosos i criden “¡Viva España!” com si fossin en una caserna.

Què significa aquest acord per a l’independentisme? Esquerra juga, per primera vegada, el mateix paper que va jugar la Convergència de Jordi Pujol durant anys i panys: ara se situa al centre de la política catalana. Influirà a Madrid, i prepara el terreny per a un tripartit d’esquerres a Catalunya. Però més enllà d’això, està per veure com serà la taula de negociació amb el govern espanyol, què s’hi podrà negociar i què poden acabar sotmetent a consulta dels catalans. El pacte té riscos per a Esquerra, que, des d’un punt de vista electoral, continua tenint només un gran adversari a Catalunya: Carles Puigdemont.

I aquí és on ahir vam tenir una altra d’aquelles plantofades d’Europa a la justícia espanyola. El Parlament Europeu va emetre ahir una comunicació interna en què informa que espera Junqueras, Puigdemont i Comín a la sessió de dilluns que ve, dia 13, a Estrasburg, per prendre nota de la seva elecció com a diputats. Puigdemont i Comín ja han rebut la credencial permanent que els acredita com a eurodiputats. Ara queda per saber com interpretarà el Tribunal Suprem, és a dir, el jutge Marchena, el que ja ha dit el TJUE (Junqueras tenia immunitat quan va ser condemnat) i el que va apressar-se a proclamar la inefable Junta Electoral Central espanyola (que Junqueras no té immunitat). I això ho ha de dir aquesta setmana, demà passat, probablement. De moment, el PP va continuar gesticulant. Aquí tenen el tuit de Pablo Casado

copiant la carta que l’eurodiputada Dolors Montserrat li va enviar ahir al president del Parlament Europeu en què li exigeix que faci cas de la Junta Electoral espanyola i no faci cas de la justícia europea. De traca i mocador. Si no deixen anar Junqueras a Estrasburg, caldrà fer molt de soroll a Europa, i a Madrid. Però no avancem capítols. De moment, avui, toca la investidura del govern espanyol més d’esquerres que hi hagut des de fa vora un segle.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.