Monestir de Sant Benet, el regal d’Elisa Carbó al seu fill artista

Els orígens del monestir de Sant Benet, un dels atractius principals de l’espai que avui coneixem com a Món Sant Benet, a tocar de Sant Fruitós de Bages, els trobem a finals del segle X. El monestir es va fundar cap a l’any 960 en una zona que es coneixia com l’Angle, per la seva posició respecte al riu Llobregat. La seva fundació es correspon, com la de tants altres monestirs, amb el moment de les conquestes cristianes sobre terrenys ocupats pels sarraïns, quan els monestirs eren un dels instruments preferits per repoblar i fer rendibles zones conquerides. La fundació de Sant Benet la va impulsar el matrimoni format pel noble Sal·la de Conflent i la seva esposa Ricardis i, com a particularitat, hi ha constància que van fixar dues condicions poc habituals per a la seva fundació: que depengués directament de Roma i no d’un bisbat i que els abats fossin persones de la seva descendència. L’any 972 es va consagrar l’església, i les despulles del matrimoni ja van ser enterrades al temple. Les obres de construcció del monestir es van allargar durant anys i, per exemple, el claustre no surt esmentat en un document fins a l’any 1010. 

Com explica Montse Duocastella, coordinadora de serveis culturals de Món Sant Benet, al llarg dels segles el monestir va viure diferents èpoques d’inestabilitat, però també altres moments d’esplendor i bonança. Va funcionar com un monestir independent durant tota l’Edat Mitjana, fins que el 1594, després d’un període de decadència, va passar a mans del monestir de Montserrat. Els monjos de Montserrat el van adequar com a escola per a monjos novicis i, més endavant, al segle XVIII, va fer funcions de residència de monjos ancians. L’any 1835, amb la desamortització de Mendizábal, en van marxar els últims monjos. Aquest passat religiós es pot reviure avui amb la visita immersiva Experiència medieval, que proposa un recorregut pels edificis més emblemàtics del monestir: l’església, el claustre, el celler i les cel·les dels monjos. Pel que fa a l’església, la que avui veiem no és aquell primer temple que es va consagrar l’any 972. El monestir va quedar destruït l’any 1125 per un saqueig dels sarraïns i va ser a partir d’aquesta destrucció que els monjos van reconstruir el monestir amb estil romànic, edificant la nova església, el claustre, el refetor i la cuina. Més endavant, ja al segle XIV, es va construir el gran celler gòtic que ha arribat fins als nostres dies, mentre que al segle XV es va edificar el Palau de l’Abat. Ja entrat al segle XVI va arribar al monestir el que podem dir que és el gran abat de Sant Benet: Pere Frigola. Ell va promoure la construcció d’un segon pis al claustre i d’un nou retaule major. Pel que fa al claustre, centre de la vida monacal, s’hi conserven seixanta-quatre capitells romànics, fets entre els segles XII i XIII. A l’entorn del claustre s’hi aplegaven algunes les principals dependències del cenobi, com la sala capitular o el refectori i la cuina. És probable que els dormitoris se situessin a la part superior, ja que era la zona més càlida. A partir del segle XVI, però, quan el monestir va passar a dependre de Montserrat, tot va canviar i els monjos van passar a dormir en cel·les en un nou edifici situat sobre el celler. Pel que fa al celler, és un ampli espai que es va cobrir amb arcs de diafragma, creant una imponent sala gòtica. També es poden veure unes tines que donen testimoni de com el vi va ser una font de riquesa per al monestir de Sant Benet, ja que s’hi van arribar a elaborar fins a catorze vins diferents. Finalment, les cel·les recorden, com apunta Montse Duocastella, el temps en què el monestir va estar sota control de Montserrat. Unes cel·les que culminaven en una petita galeria que no té res a veure amb l’espectacular galeria de migdia que podem veure avui, i que és fruit de la reforma que hi va fer la família Casas-Carbó. 

De monestir a casa d’estiueig

Amb la desamortització i la marxa dels darrers monjos, el conjunt va passar a mans de l’Estat i va quedar tancat, tot i que es va aconseguir salvar l’arxiu i la biblioteca. Sí que es van perdre alguns elements, com les campanes i els rellotges del campanar, que van ser expoliats per fer-ne munició. A mitjans del segle XIX, un argentí establert a Barcelona, Antoni Blaha, va comprar Sant Benet així com altres propietats que havien sigut de l’església, però poc temps després es va arruinar i va haver de començar a desprendre’s d’algunes propietats. El 1853 va vendre part de les terres del monestir a un grup de socis que les van adquirir per muntar-hi una fàbrica tèxtil, i en anys posteriors es va anar venent altres conjunts de terres fins que la propietat del monestir va quedar reduïda, pràcticament, al conjunt edificat i alguns terrenys agrícoles. El 1866, ofegat pels deutes, Blaha va signar un conveni pel qual els creditors podien vendre els béns embargats, però no es va trobar comprador per al monestir i el convent va estar molts anys en mans de l’apoderat dels creditors, temps en què l’edificació es va anar degradant. L’església i el claustre es preservaven tancats, però les antigues cel·les es van dividir en habitacions que es van llogar als mateixos treballadors de la fàbrica tèxtil. Va ser el 1906 quan una dona de la burgesia, Elisa Carbó, va fer una oferta de 25.000 pessetes pel convent i dues peces de terra. I per què va mostar interès pel monestir? Doncs perquè ella era una de les accionistes de la fàbrica de Sant Benet i la família ja havia fet estades a la coneguda com la Casa de l’Amo.

La família Carbó era originària de la zona del Garraf i va fer fortuna amb el comerç del vi i l’aiguardent a Amèrica. Com altres famílies d’indianos de la zona, van reinvertir aquella fortuna que havien fet a Amèrica a Catalunya, principalment en el sector tèxtil, que era el principal motor econòmic del país en aquell moment. Els pares d’Elisa Carbó, Pere Carbó i Magdalena Ferrer, havien retornat a Barcelona el 1841 i van invertir en diverses fàbriques de la ciutat. Com explica Montse Duocastella, eren pares d’un noi i tres noies, dues de les quals, Elisa i Madrona, es van casar amb dos germans, Ramon i Joaquim Casas, també indianos que havien fet fortuna a Amèrica. Elisa i Ramon es van casar el 1859, quan ella tenia vint-i-dos anys i ell trenta-nou, un matrimoni concertat que, com el de les seves germanes, enfortia els lligams entre famílies riques. Casas i Carbó van tenir tres fills, la Montserrat, el Ramon, cèlebre pintor modernista, i l’Elisa. 

Elisa Carbó va quedar vídua el 1897, quan ja tenia una destacada participació a la fàbrica de Sant Benet, on era accionista. Amb els fills hi anaven a passar temporades, fet que explica que aquests, especialment el seu fill Ramon, tinguessin una estima especial pel monestir. "Diuen que va ser ell qui va engrescar la mare a comprar l’edifici quan va sortir a subhasta, a finals de 1906", apunta Duocastella. Un cop adquirit per Elisa Carbó, van començar les primeres obres de rehabilitació del conjunt, amb la voluntat de convertir-lo en una casa d’estiueig per a la família. Es va iniciar una profunda transformació, que és la que el visitant pot veure avui i que poc té a veure amb com era el monestir quan va estar ocupat per una comunitat de monjos. Uns canvis que es poden copsar perfectament amb la visita immersiva Experiència modernista, on es mostren els espais que la família Casas-Carbó va ocupar després de rehabilitar el monestir.

La rehabilitació va modificar substancialment el monestir i va preveure la creació d’espais privats per a cadascun dels fills d’Elisa Carbó, així com espais comuns per a tota la família. Un veritable habitatge per a una família brugesa que comptava amb totes les comoditats. Ara bé, la rehabilitació també va voler recuperar l’esperit romànic del monestir, donant protagonisme al claustre i recuperant l’església, d'on, entre altres coses, van treure el retaule barroc i altres peces de mobiliari, que van acabar reconvertides en mobles o elements decoratius repartits per tota la casa. En tot aquest procés hi va intervenir l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, amic personal de Ramon Casas, tot i que no se sap en quina mesura hi va actuar, ja que no consta que rebés un encàrrec formal per part de la família per fer-se càrrec de l’obra. Ramon Casas va participar activament en els primers anys de restauració, però va passar poc temps a Sant Benet pels seus continus viatges i compromisos professionals. 

Amb la mort d’Elisa Carbó, el 1912, el monestir va passar a mans dels tres fills, que són els que van escometre la rehabilitació més profunda del monestir. Ramon Casas, per exemple, va fer obres importants per condicionar-s’hi un estudi i transformar les galeries de migdia. A partir del 1915 hi va fer estades més llargues, temps que va aprofitar per pintar quadres inspirats en Sant Benet. Durant la visita es poden veure espais com l’avantsala de la residència i també del menjador familiar, on s’exposen reproduccions i una obra original de Ramon Casas que formen part de la col·lecció del monestir. L’avantsala aboca al menjador familiar més important de la casa, on es poden veure algunes de les prop de 2.000 peces registrades de la col·lecció d’arts decoratives del monestir, fruit del gust pel col·leccionisme de les famílies burgeses. També es visita el que havien estat les estances monacals, que els Casas-Carbó van reconvertir en salons com la biblioteca o la sala del te i en habitacions. I durant el recorregut es poden veure alguns quadres originals de l'artista, com els retrats que va fer dels seus pares, Elisa Carbó i Ramon Casas.

El pintor, que va morir sense descendència, va llegar la seva part a la seva germana Elisa, que va passar a tenir dues terceres parts del monestir, herència que va anar passant a mans dels seus hereus. Pel que fa a la part de la Montserrat, també va anar passant als seus descendents. Durant l’època de la Guerra Civil, el monestir va quedar abandonat, però no va patir gaires desperfectes. Acabada la guerra, la propietat va tornar a mans de la família, que la va mantenir fins l’any 2000. La venda del monestir va respondre a les dificultats de la família per mantenir com calia una propietat d’aquestes característiques, així com pel clam popular que feia anys que reclamava que el monestir pogués tenir un ús públic que en garantís la preservació. Avui, el monestir forma part de l’espai Món Sant Benet que gestiona la Fundació Catalunya-La Pedrera en un projecte que proposa als visitants experiències que combinen natura, cultura i gastronomia. Els ingressos que generen totes les activitats de la Fundació, incloses les de Món Sant Benet, es destinen a projectes socials.