Una casa museu per connectar amb la passió per l'art de Carme Rovira

Entrar a la Casa Museu Carme Rovira de Vilassar de Mar és fer una immersió en l’univers artístic personal d’aquesta pintora que, contra tot pronòstic, va aconseguir dedicar els darrers anys de la seva vida a allò que més l’apassionava: l’art i la cultura. Amb vistes a la platja de Vilassar, és la casa on va viure bona part de la vida Carme Rovira, una pintora naïf que, de manera totalment autodidàctica i sense cap formació, va aconseguir desenvolupar una carrera artística amb obres molt personals caracteritzades per la imaginació, la calidesa, l’alegria i l’espontaneïtat. L’espai que actualment ocupa la casa museu és la casa on es va criar Rovira, perquè era la dels seus pares, pagesos. La Carme, nascuda el 1907, era filla única i abans de traslladar-s'hi la família havia viscut de lloguer en una casa pairal del carrer Sant Pere. El seu pare era conegut al poble com el Martí dels Ous, perquè es dedicava a vendre per les cases del poble els ous que arribaven amb vaixell des de Galícia, mentre que la seva mare, la Maria, era filla d’una masia de la Roca, Can Peratons, on la Carme va passar molt bones estones de petita. Quan era petita, els pares van poder comprar una partida de terra a Vilassar i van començar a explotar-la. El pare la treballava mentre la mare i la Carme es dedicaven a vendre les verdures que produïen. Durant la infantesa, la Carme va combinar aquesta ajuda als pares amb l’escola, bàsicament, com es deia aleshores, per saber de lletra i de comptar, a banda d’aprendre labors com la costura i el brodat, habilitats que va mantenir tota la vida. Als 14 anys va començar a treballar de teixidora en una fàbrica de Vilassar i als 19 es va casar amb Manolo García, que era un home que ajudava els seus pares. Van tenir dues filles, una de les quals va morir amb només 18 mesos, poc abans que també morís la mare de la Carme. Això la va portar a deixar la feina de teixidora per quedar-se a casa i ajudar a tirar endavant el pare. 

El seu marit era republicà i acabada la guerra el van empresonar. Va ser una època molt dura, perquè ella va haver d’ajudar a tirar endavant la casa familiar tota sola i, evidentment, la pintura no entrava gens en el seu dia a dia. Van ser tres anys de penúries en què la Carme va tenir una filla petita i un pare ja gran a càrrec. Es va dedicar a l’estraperlo de farina, que venia als forns de Vilassar i també a Barcelona. Passats tres anys van alliberar el marit, però tampoc van ser moments fàcils. Fruit de les desavinences, el matrimoni es va acabar separant, tot i que van continuar vivint a la mateixa casa, ell a la part baixa i ella al pis de dalt. Malgrat tot, la Carme, que havia demostrat que se’n podia sortir sola, va seguir amb la seva vida, dedicant el temps lliure a gaudir d’allò que li agradava, com les festes majors i els balls d’envelat, als quals anava amb la filla ja adolescent.

Amb 40 anys, la Carme va decidir tornar a treballar a la fàbrica de teixits amb l’objectiu de poder donar un bon casament a la seva filla Paquita. Necessitava tenir diners per preparar-li un bon aixovar. La Paquita va trobar parella i es va casar el 1954, just uns mesos després de la mort del seu avi, el Martí dels Ous. La Carme es va trobar sola per primera vegada i va ser en aquell moment quan va aparèixer un element que va marcar la resta de la seva vida: la pintura. El cas és que, amb 47 anys i convalescent d’un accident de moto, la Carme Rovira va mirar de mitigar la soledat i tristesa, i també l’avorriment, agafant un pinzell i posant-se a pintar, una afició que va començar a combinar amb unes altres que li agradaven molt, com la costura i la música. 

La teixidora que somniava anar a París

Com explica Roser Berenguer, tècnica de difusió del patrimoni cultural de l’Ajuntament de Vilassar de Mar, la Carme va començar a fer "un tipus de pintura que s’emmarca ben bé en l’art naïf, principalment pel fet que ella no té cap tipus de formació artística, però també per tot l’univers que crea. Quan va començar a pintar, els seus amics de seguida la van animar a seguir amb l’afició i, fins i tot, el pintor Enric Modolell li proposa ensenyar-li la tècnica perquè creu que té talent i pot millorar les seves obres. Però ella s’hi nega. Diu que no sap dibuixar i que el que fa és pintar directament el que li surt de dins". Modolell la va introduir en el món artístic de Barcelona i ja als anys 50 va començar a participar en diverses exposicions i a relacionar-se amb pintors i artistes, que la van introduir en l’associació Amics de Vilassar, una entitat que va jugar un paper capital en la vida i en la carrera artística de Rovira. Van ser uns anys en què la Carme va estar madurant la il·lusió d’anar a París, la ciutat de l’art, una fita que va acabar arribant, impulsada també pel fet que va perdre el contacte amb la seva filla. Però abans va viatjar a Palma de Mallorca, on es va estar tres anys, treballant però també pintant i exposant. Quan va tornar a Vilassar, a principis dels anys 60, va instal·lar una petita mostra d’art a casa seva, on va exposar bona part dels quadres que havia fet a l’illa i poc després va decidir marxar a París, on va viure fins a la mort, tot i que sempre va anar tornant a la casa de Vilassar. A París hi va arribar la tardor del 1962, amb 55 anys, després d’acceptar una feina com a minyona. Durant el temps que hi va estar va treballar, però també va pintar i fins i tot va exposar obra. Volia veure què es feia en l'art i conèixer món, i estant a París va entrar en contacte amb les avantguardes i altres artistes.

A finals dels anys 1970 la seva salut es va començar a debilitar i va passar temporades ingressada en diverses institucions mèdiques franceses, fins que va morir l’1 de març del 1985 a Passy. Carme Rovira va ser enterrada a Vilassar, com era la seva voluntat, quinze dies més tard. De fet, va deixar escrit que el seu enterrament havia de ser una festa i realment ho va ser, perquè el seu seguici fúnebre fins al cementiri del poble va estar amenitzat per la música d’una cobla, que a ella tant li agradava. Una sensibilitat per la música, el ball i l’art que li naixia de dins i que poc encaixa amb la vida que li va tocar, tenint present que era una dona nascuda en una família humil de principis del segle XX i que va haver de viure circumstàncies complicades, com la separació del marit, la mort prematura d’una de les filles, la guerra i la pèrdua de la relació amb l’altra filla. Unes circumstancies, amb tot, que mai es va veure reflectides en la seva obra, al contrari. A les seves pintures no hi ha cap element que reflecteixi el patiment que va viure o la tristesa que podia sentir. Pintar era una manera d'omplir d'alegria la vida, com també les seves altres aficions: la música, el ball i la costura.

L’art de Carme Rovira

A les pintures de Carme Rovira (i també a casa seva) hi dominen els colors verd i vermell, que eren els seus favorits. Els temes que aborda són força recurrents, com també algunes figures que apareixen als seus quadres, com la del caçador. Parlem de quadres típicament naïf, sense perspectiva, sense profunditat, amb unes proporcions que no es corresponen però que acaben formant un conjunt harmoniós i ple de bellesa. El seu art és figuratiu, amb les figures ben delimitades. Només fa servir el negre per perfilar les figures i en casos puntuals, mentre que el verd i el vermell sempre manen. Les cares dels seus personatges són totes iguals i, com precisa Roser Berenguer, "hi havia gent que mantenia que les feia així perquè no sabia dibuixar, però realment era una opció triada. En les escultures que feia en argila podem veure com sí que les perfila i, a banda de ser molt expressives, estan molt ben fetes". En el cas de les escultures, un dels temes de referència és el ball, del qual era una apassionada. Són peces que majoritàriament va fer a París tot i que el tema és Catalunya, la seva cultura i les seves tradicions. En aquest vessant d’artista total, Carme Rovira solia acompanyar moltes de les seves pintures d’un escrit on descrivia allò que podem descobrir als seus quadres. Quadres que recorden també episodis significatius de la seva vida, com aquella festa major dels seus 15 anys que van celebrar a casa dels avis on retrata, principalment, l’alegria de viure, amb aquella necessitat que sentia de mostrar com la vida, malgrat tot, és llum, festa i color.