Les bibliotecàries del castell d'Escornalbou

Les primeres referències del castell monestir d’Escornalbou les trobem al segle XII, quan es va erigir el monestir sobre unes antigues fortificacions, tot i que la història de la muntanya es remunta molt més enrere, amb el poblament neolític dins de coves que es va poder certificar amb les recerques realitzades a inicis del segle XX. Pel que fa a la fundació del monestir, l’hem de situar en un moment de repoblació quan les ordes cristianes aconsegueixen el control de zones que fins aleshores havien estat ocupades pels sarraïns. El rei Alfons I d’Aragó va donar aquelles terres per a la construcció d’un monestir que es va encarregar a una petita comunitat de frares agustinians. L’església del monestir la va consagrar l’any 1240 l’arquebisbe de Tarragona, Pere Alcanar, i amb la seva construcció es va donar per acabat el conjunt monacal, que estaria format aleshores per la sala capitular, el refectori, el claustre, l’hostal, la cuina, un conjunt de vuit cel·les i una primera biblioteca amb alguns volums necessaris per a la vida monacal. 

Com explica Quim Módenes, tècnic de l’àrea de monuments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, durant el segle XVI al monestir ja només hi quedava un sol monjo de la comunitat d’agustinians i l’arquebisbe de Tarragona va decidir cedir-lo als franciscans recol·lectes que, entre d'altres coses, van ampliar aquella primera biblioteca agustiniana. S’hi van estar prop d’un segle i van donar pas a una comunitat de franciscans observants. Aquesta va ser l’època d’esplendor d’Escornalbou com a monestir, ja que els franciscans instal·len al monestir el primer Col·legi de Missions de la Península, on formaven els monjos que havien d’anar a missions. Això va suposar un creixement molt important del nombre de monjos i llecs que van arribar al monestir i va impulsar la nova etapa constructiva del recinte, amb un creixement físic respecte a aquella petita canònica agustiniana. És el moment en què el claustre creix d’un a tres pisos, espais on se situen les habitacions, l’hospital i la llibreria. Del monestir, avui només se’n conserva l’església, d’una sola nau amb un altar elevat situat sobre una cripta; la sala capitular, que actualment és una capella on hi ha una talla de la Verge del Llibre, patrona dels bibliòfils; i el claustre, recentment reformat, on es poden diferenciar les dues etapes evolutives del monestir. En època dels pares agustins, el claustre tenia només un pis d’alçada, però, durant l’època franciscana es va ampliar fins a tres pisos d’alçada per donar cabuda al gran nombre de frares que hi vivien. L’actual claustre s’ha reconvertit en mirador i formaria part del jardí de la casa particular que Eduard Toda es va fer construir a principis del segle XX.

L’època de crisi va venir a finals del segle XVIII, amb diversos atacs i saquejos contra el monestir, un període complicat que s’allarga fins a la desamortització de Mendizábal, el 1835, quan la comunitat va abandonar el recinte. Durant els anys següents el monestir va patir nous atacs i va quedar pràcticament destrossat, i el recinte va quedar destruït i oblidat durant més de 50 anys fins que Eduard Toda, diplomàtic, bibliòfil, egiptòleg, col·leccionista, mecenes i viatger, el 1907, el va comprar i restaurar per convertir-lo en la seva residència. Com diu Módenes, "seguint una mica aquest esperit de la Renaixença de recuperar espais del passat per tornar-los el seu esplendor". Va comprar també una casa al poble de l’Argentera, on es va instal·lar la seva mare, Francesca Güell, que es va encarregar de dirigir les obres de restauració del castell segons les directrius que ell li feia arribar des de Londres, on dirigia una companyia naviliera. Acabada la primera guerra mundial, Toda va fixar la seva residència permanent a Escornalbou, on es va fer portar tots els objectes que havia anat recollint al llarg de la vida allà on havia estat, sobretot llibres. Va omplir fins a catorze sales del castell amb més de 60.000 volums, tot i que la gran majoria els va anar donant a diferents biblioteques. Durant els seus anys d’estada al castell, el diplomàtic, que destacava per ser un gran amfitrió, el va convertir en un pol cultural i això explica que per allà hi passessin personatges molt rellevants del moment, com el Cardenal Vidal i Barraquer, Agustí Duran i Sanpere, Francesc Cambó o el rei Alfons XIII. Eduard Toda va dedicar els últims anys de la seva vida a la restauració del cenobi de Poblet, on es va acabar traslladant. Va cedir tot el recinte del castell d’Escornalbou a l’arquebisbat de Tarragona, que el 1942 el va vendre a un comerciant de Reus, Josep Maria Llopis, que el va fer servir com a segona residència familiar. L’any 1983, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona van comprar el conjunt monumental. 

El castell de les bibliotecàries

Durant el període en què Eduard Toda va ser propietari del castell, per Escornalbou hi van passar desenes d’estudiants de l’Escola Superior de Bibliotecàries, de la qual ell n’era professor. Com explica Assumpció Estivill, professora jubilada de l'antiga Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, l'origen de l'escola s'ha d'emmarcar en la Mancomunitat presidida per Enric Prat de la Riba. Entre les primeres polítiques que va impulsar s’hi va comptar la creació d’una xarxa de comunicacions, així com el bastiment d’escoles i biblioteques. Amb aquest objectiu, va encarregar a Eugeni d'Ors un projecte per a l'establiment d'una Xarxa de Biblioteques Populars que s'havia d'estendre per tot Catalunya. Com a part del projecte, Ors també va dissenyar una escola on formar les professionals que s'havien d'encarregar d'aquelles biblioteques. L’Escola de Bibliotecàries va començar a funcionar el 1915 i durant els tres anys que durava la formació es van fer els concursos arquitectònics per a la creació d’aquestes biblioteques populars, de manera que quan va sortir de l’escola la primera promoció, ja s’inauguren les primeres biblioteques. Com exposa Assumpció Estivill, "Ors va pensar una escola femenina perquè creia que la manera de ser de la dona s'adeia més al caràcter que es volia donar a les biblioteques i a la seva funció social, i també perquè era un personal més barat.  Pensava que amb el sou que podien oferir, només s'hi presentarien homes amb poc bagatge cultural, mentre que si els llocs de treball es restringien al personal femení s'hi presentarien dones interessades en la feina que, a més, tindrien una nova oportunitat laboral, més enllà de fer de mestres, d'infermeres o de treballar en una fàbrica". De fet, s’hi van apuntar principalment noies de famílies intel·lectuals de la petita burgesia, que eren filles de mestres, arquitectes o metges, i ben aviat també s’hi van començar a apuntar noies de diversos pobles, especialment a mesura que es va anar estenent la xarxa de biblioteques, tot i que va ser un procés lent. El cert és que, com diu Estivill, ben aviat van ser apreciades per la seva formació, tant humanística com més tècnica, i més enllà de les biblioteques populars també van treballar en altres centres culturals o en biblioteques i arxius privats. 

L'escola va néixer amb un caire molt catalanista, i entre el professorat s'hi comptaven intel·lectuals de prestigi, com el mateix Eugeni d'Ors, que en va ser el primer director, el poeta Carles Riba, el filòleg i bibliotecari Jordi Rubió i Balaguer, l'enginyer Rafael Campalans o el mateix Eduard Toda, entre altres. D’aquesta vinculació de Toda amb l’escola en van sorgir les estades que les estudiants van poder fer durant diversos anys al castell d’Escornalbou. De fet, com explica la professora Estivill, la relació de Toda amb l’escola arriba a partir de la vinculació que ell tenia amb la Biblioteca de Catalunya, a la qual havia fet nombroses donacions de llibres. Així, les estudiants, que eren unes vuit o deu per curs, van pujar al castell per primera vegada el 1923, i posteriorment ho van fer cada any entre 1925 i 1932; "eren unes estades que combinaven l’aspecte més lúdic amb una part de treball. Allà dalt podien fer excursions i tenien temps per al lleure, però també rebien classes de restauració per part de Toda, que també va impartir aquesta matèria a la mateixa escola, a Barcelona, on es va muntar un laboratori de restauració per a les classes". Les estades de les alumnes a Escornalbou es van allargar fins el moment en què Eduard Toda va deixar el castell per traslladar-se a Poblet. No va renunciar a aquesta formació de les estudiants, però allà ja no podia oferir-los allotjament en les mateixes condicions. Per aquest motiu, el nombre d’estudiants que hi anaven es va reduir, però van seguir ajudant-lo a catalogar la biblioteca de Poblet i a restaurar algun document, una col·laboració que es va allargar fins al 1937, ja en plena Guerra Civil, quan el conflicte va fer gairebé impossibles els desplaçaments. Malgrat la guerra i que ja era molt gran i estava delicat de salut, Toda va seguir baixant a l’escola sempre que li va ser possible fins el 1938, quan va haver d’abandonar les classes. 

Els canvis polítics que es van viure durant els primers anys de vida de l’Escola Superior de Bibliotecàries també van condicionar la seva activitat. Després d’una primera etapa molt activa, les coses van canviar substancialment amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, entre 1923 i 1930. L’escola va canviar de professorat fins que, amb la proclamació de la Segona República, van ser restituïts bona part dels professors que hi havien treballat abans de la dictadura a banda d’incorporar-ne de nous de gran categoria. L’arribada de la Guerra Civil va tornar a afectar l’activitat de l’escola, tot i que es va mantenir activa fins a principis de 1939. Amb el final de la guerra va tancar portes i no les va tornar a obrir fins al setembre d’aquell mateix any, per bé que amb un altre professorat, ja que hi va haver una purga total i absoluta que va incloure, fins i tot, la secretària de l’escola, Joana Casals. Com recorda Assumpció Estivill, "fins i tot les mateixes alumnes i les que ja estaven graduades van passar per un procés de depuració. Van haver de presentar un certificat de bona conducta per part del capellà de les seves parròquies i pel cap de la Falange de la zona i van haver de superar un nou examen". Durant la dictadura franquista, la Xarxa de Biblioteques Populars es va anul·lar i va deixar de tenir una direcció única per passar a dependre de les diputacions provincials o del Servicio Nacional de Lectura. Uns temps foscos en què la construcció de noves biblioteques es va aturar en sec i on va canviar radicalment el concepte en relació a l’espai que havien d’ocupar o la seva funció; només les biblioteques de la província de Barcelona, que depenien de la Diputació de Barcelona, van tenir un cert ritme de creixement i van tenir un paper prou destacat en la seva relació amb les poblacions respectives. Com apunta Assumpció Estivill, durant el franquisme, l’Escola de Bibliotecàries va seguir funcionant "però sota una direcció molt grisa i estricta". No hi va començar a haver canvis fins a mitjans dels anys 70, amb la direcció de Rosalia Guilleumas, quan, per exemple, l’escola, que va canviar el nom pel d'Escola de Bibliologia, va començar a acceptar alumnat masculí, va actualitzar el pla d'estudis i va començar a fer els tràmits per  oficialitzar el estudis i adscriure el centre a la Universitat de Barcelona. Així, el 1978 es va signar el decret que va crear els estudis oficials de Biblioteconomia i Documentació. El 1982 l'Escola va passar a ser un centre adscrit a la Universitat de Barcelona com a escola universitària.