Quan el pare pensionista cobra més que la filla treballadora

BarcelonaLa Mariona té 25 anys, és de Barcelona i des de fa set anys viu fora de casa els pares amb la seva parella. El seu pare, el Ramon, en té 71 i ja fa sis anys que està jubilat. A la família es viu una situació del tot paradoxal –que no pas estranya–: el Ramon cobra més com a pensionista que no pas la Mariona com a treballadora. I no: no és que el pare cobri la pensió màxima; de fet, la seva jubilació no arriba pas als 2.000 euros mensuals. La Mariona, malgrat no tenir un sou fix, cobra de mitjana uns 1.500 euros al mes.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca

Inscriu-t’hi

Tot i encara estar a la meitat de la vintena, la jove acumula més de set anys treballats. La Mariona explica que va marxar de la casa familiar del barri del Guinardó, a Barcelona, per anar a viure amb la seva parella al Priorat. Allà va començar a treballar al magatzem d'un celler de Falset per, un temps més tard, saltar al departament de màrqueting de la mateixa empresa. Al celler s'hi va passar cinc anys en plantilla fins que, amb el seu company, van decidir fer un canvi de vida i anar-se'n a viure al Pallars Sobirà. Des de llavors, la Mariona treballa com a freelance donant solucions de comunicació a empreses.

"A la seva edat jo ja tenia un pis, cotxe i, fins i tot, un fill", diu el Ramon. El cert, però, és que el canvi generacional ha retardat el temps que els joves tarden a trobar una certa estabilitat i casos com d'ell han deixat de ser la tònica general per convertir-se en una excepció. La Mariona contesta: "Si no puc comprar-me una casa i no puc comprar-me un cotxe, es pot saber com haig de tenir una criatura? Com se suposa que la mantindré?".

Viure o estalviar

Però, a què es deu aquest canvi? Els salaris eren millors abans? El Ramon assegura que la gran diferència no rau aquí i que "tota la vida" els sous han estat "ajustats". Ara bé, a la vegada matisa que el que sí que és cert és que l'increment dels preus de les despeses bàsiques, com, per exemple, l'habitatge, ha fet que la població hagi perdut poder adquisitiu. La Mariona constata aquest increment dels preus: "Vas al supermercat, omples mig carro i la factura ja supera els 100 euros. Això fa quatre anys era inimaginable".

La despesa més gran que han d'afrontar mensualment la Mariona i la seva parella és l'habitatge. "Paguem 700 euros per un piset en un poble de deu habitants", explica. Ella es mostra indignada davant aquesta situació i es queixa que els pisos turístics també danyin ecosistemes de racons ben allunyats de les metròpolis. "Molts ajuntaments s’han dedicat a regalar llicències i ara és complicat trobar un pis per sota dels 1.000 euros. El nostre és una ganga!", diu.

L'ajustat salari i els preus desorbitats han dut la Mariona a haver de repensar-se decisions de futur: "A mi m'encantaria poder tornar algun dia a Barcelona, però, tal com estan els lloguers, no puc ni plantejar-m'ho". Això xoca frontalment amb la situació del seu propi pare a la seva edat. Ell, que ja tenia una família, feia anys que vivia en propietat en una casa al centre de Barcelona. La possibilitat de comprar, a la Mariona, encara li sona més llunyana. "Com podem estalviar per pagar l'entrada d'una hipoteca si la meitat del salari se'ns en va en el lloguer?", explica.

En aquest sentit, tots dos coincideixen a detectar l'estalvi com el gran perjudicat. “Ha arribat un punt que els costos de la vida són tan elevats que ja ni ens podem permetre pensar a estalviar”, diu la Mariona. El Ramon assegura que abans "es podia fer més guardiola" i que ara és més complicat a causa de l'increment dels costos i la forta presència de l'oci a la vida dels més joves. La seva filla relata que, per estalviar el poc que pot, prefereix gastar-se els diners sobrants en fer alguna escapada de cap de setmana o fer algun pla que trenqui amb la rutina del dia a dia.

Un altre punt que el Ramon creu que és crucial per entendre les diferències d'estalvi entre generacions és la cultura de les hores extra. Segons diu, abans era molt normal demanar als superiors poder fer hores de més per cobrar uns diners addicionals. I era amb aquest increment del salari, explica, que molts podien estalviar.

Història d'una família catalana: de tenir casa en propietat a haver de viure amb els pares

Dossier 20 anys de salaris estancats

Següent

"Per millorar sous, el que hem de fer és apujar el salari mínim"

Anterior

Salaris estancats, el gran repte

Vés a l’ÍNDEX