Salaris estancats, el gran repte

Dossier 20 anys de salaris estancats Desplega

1.

Salaris estancats, el gran repte

2.

"Per millorar sous, el que hem de fer és apujar el salari mínim"

3.

¿El teu sou és alt o baix? Descobreix quanta gent cobra més i menys que tu

BarcelonaÉs la principal font d’ingressos dels treballadors i el que molt sovint determina les seves condicions de vida. Pagar el lloguer en una ciutat on no para de pujar, afrontar les quotes d’una hipoteca variable quan l’euríbor està disparat o les factures de la llar enmig d’una inflació desbocada són situacions totalment lligades a la quantitat de diners que una persona rep cada mes a la seva nòmina. Ara que la crisi de preus (i la de l’habitatge) han destapat les dificultats de viure en un món més car amb el mateix sou, ens tornem a fer la mateixa pregunta: han millorat prou els salaris a Catalunya?

Hi ha diferents indicadors que ens permeten comprovar quina ha estat l’evolució dels sous a casa nostra en les últimes dècades. Segons l’Enquesta Anual de Cost Laboral de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el salari anual brut per treballador va ser de 28.724,80 euros a Catalunya el 2023. L’increment respecte a l’any anterior va ser del 4,7%. Aquest és el mateix percentatge en què va pujar el salari anual brut al conjunt d’Espanya, on la mitjana va ser de 26.555,89 euros. Per posar aquestes xifres en context, el 2008, quan tot just esclatava la crisi financera global, la mitjana catalana era de 23.366,62 euros. És a dir, des d’aleshores els salaris han crescut un 22,9% i des del 2019, just abans de la pandèmia, s’han enfilat un 14,3%. 

Aquest augment dels salaris en els últims quinze anys, però, no ens diu res per si sol. Les dades de l’INE deixen fora de l'equació un factor clau: el cost de la vida. Hi ha una diferència important entre el que s’anomena el salari nominal (el que surt reflectit a la nòmina) i el salari real, que té en compte com afecta al treballador l’evolució dels preus. Si aquests han pujat amb més força, un mateix sou permet gastar menys. Hi ha una pèrdua de poder adquisitiu per a l’empleat. Això no s'ha produït de la mateixa manera en les pensions, que des del 2022 tornen a estar vinculades a l'índex de preus de consum (IPC): des del 2008 fins al 2023 la pensió mitjana ha augmentat un 71,9% a Catalunya fins als 19.923,26 euros si fem el càlcul anualitzat, mentre que els preus han pujat un 36,5% en aquest interval temporal. Aquest repunt de la pensió mitjana també s'explica per la jubilació massiva de la generació dels baby boomers que ha estat més anys cotitzant i amb salaris més elevats.

En el cas de Catalunya, la tendència des del 2008 (vegeu gràfic) fins al 2023 ens mostra que els repunts de l’IPC han estat superiors als dels sous en pràcticament tot aquest període, amb moments en què aquesta diferència s’ha eixamplat especialment, com el primer any de la pandèmia. En un informe publicat a l’abril, el Banc d’Espanya remarcava que a l’Estat els salaris han augmentat un 16,9% en termes nominals des de finals del 2019, però en termes reals només ho han fet en un 1,2%. En aquest mateix estudi, s’observava que l’avenç de la productivitat al mercat laboral entre el 1990 i el 2019 havia estat molt més elevat que l’increment dels salaris reals mitjans. Les últimes dècades han estat d'estancament dels sous.

“Els treballadors han acabat pagant per aquesta política econòmica de rendes amb la qual perden poder adquisitiu”, remarca el catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Xavier Ramos.

Pèrdua de poder adquisitiu

L’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) també va alertar al juliol que, tot i els rècords d’ocupació, Espanya es troba en el grup de països on els salaris reals han disminuït més des de l’inici de la pandèmia. Encara que els sous nominals van augmentar per sobre de la inflació el 2023 i a principis del 2024, els salaris reals continuaven sent un 2,5% inferiors en el primer trimestre d’enguany en relació amb el quart trimestre del 2019. En canvi, gairebé la meitat de les economies de l’OCDE, inclosos veïns com Portugal o França, ja han recuperat amb èxit els nivells salarials reals anteriors a la crisi o fins i tot els han superat.

“En el que portem de segle, el creixement salarial a Espanya ha estat més baix que en altres països i en aquest sentit hi ha un cert estancament, però també perquè la productivitat que estira aquests salaris ha crescut poc”, raona Juan Francisco Jimeno, professor de la Universitat d’Alcalà i president del consell de la productivitat creat aquest estiu pel govern espanyol per analitzar aquest repartiment de beneficis entre empreses i treballadors.

Si ens fixem en la posició d’Espanya entre la resta d’estats membres de la Unió Europea pel que fa als salaris, es troba en el mig de la taula. L’Eurostat, agència estadística comunitària, té el seu propi indicador que fa servir dades dels comptes nacionals i les enquestes sobre la població activa. Les seves xifres són més elevades perquè l’organisme ajusta els sous a jornada parcial com si fossin a temps complet. Així doncs, situa l’Estat en la dotzena posició de 26 països (no inclou els càlculs per als Països Baixos) amb un salari mitjà ajustat per treballador a jornada completa de 32.587 euros per al 2023. La distància amb el país de la UE amb els sous més alts és inabastable: a Luxemburg la remuneració mitjana era de 81.064 euros. El podi dels més ben remunerats del continent el completen Dinamarca (67.604 euros) i Irlanda (58.679 euros).

“El tipus d’empreses i els productes i serveis que ofereix l’economia d’un país determina molt el nivell dels sous. A Espanya el turisme o l’agricultura ocupen un pes important del PIB i tots dos són negocis amb poc valor afegit i en la franja baixa de l’escala salarial”, explica el professor de l’escola de negocis Eada Xavi Roca. En canvi, destaca que als països capdavanters del rànquing hi tenen més pes indústries com les finances, la tecnologia o l’energia, amb remuneracions més altes.

Aquestes diferències territorials també s’observen dins d’Espanya. La Comunitat de Madrid és la primera en salaris, amb una mitjana de 32.040,11 euros el 2023, segons l’Enquesta anual de cost laboral de l’INE. El País Basc ocupa la segona posició amb 30.120,77 euros, deixant Catalunya com el tercer territori amb els sous més alts, encara que va ser el segon amb més aportació al PIB. L’altra cara de la moneda són Extremadura (20.773,85 euros), les Canàries (21.915,2 euros) i Múrcia (23.077,54 euros), on els ciutadans cobren les remuneracions més baixes de l’Estat.

Fins ara, però, hem parlat de salaris mitjans, unes xifres que amaguen en certa manera quina és la seva distribució dins el conjunt de la població. Per anar més enllà hem de canviar d’estadística oficial i, en aquest cas, fixar-nos en l’Enquesta d’Estructura Salarial de l’INE, un estudi més detallat que es publica cada quatre anys i que en la seva última edició recull dades fins al 2022. Tot i que el salari mitjà a Catalunya aquell any va ser de 28.774,6 euros, la meitat dels catalans van guanyar menys de 24.772,4 euros (aquest és el salari medià, és a dir, el que divideix la població en dues parts iguals).

De fet, el 10% dels ciutadans amb un salari més baix va cobrar per sota dels 11.000 euros, mentre que una quarta part de la població no va superar els 17.000, com remarca un estudi de l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat de Catalunya. En l’altre extrem, el 25% dels catalans que van cobrar més rebien un salari igual o superior als 36.341,2 euros, mentre que el 10% superava els 50.516,5 euros. Per fer un símil, aquesta xifra és l’equivalent a 3,6 vegades el salari mínim interprofessional (SMI) fixat per al 2022.

Treballadors pobres

Els sous baixos són un dels grans causant d'una situació en què tenir una feina no garanteix poder sortir de la pobresa. Segons l'Enquesta de Condicions de Vida de l'INE, el 2023 un 46,5% dels catalans afirmava que tenia algun tipus de dificultat per arribar a finals de mes, dels quals un 9% hi arribava amb molts problemes. Alhora, en la seva darrera memòria socioeconòmica i laboral el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) va alertar que la taxa de risc de pobresa es manté per sobre del 24% al Principat i arriba al 32,5% en els menors de 18 anys. Aquest organisme també calcula que el 36% dels catalans no poden assumir despeses imprevistes i que la pobresa energètica s'ha duplicat del 9,4% al 20% entre el 2020 i el 2023.

Els salaris encara són un termòmetre de les desigualtats persistents i les dificultats per millorar les condicions de vida de col·lectius com les dones, els joves o els immigrants. La bretxa de gènere es va situar en un mínim històric del 19,5% a Catalunya el 2022 i, de fet, els sous de les dones (+2,6%) van créixer amb més força que els dels homes (+2,1%). Però malgrat els avenços, el catedràtic de la UAB Xavier Ramos, recorda que elles estan més exposades al treball a temps parcial i a la inestabilitat del mercat laboral que els treballadors masculins.

D’altra banda, la franja de menys de 25 anys és la que percep els salaris més baixos (15.001,74 euros) a Catalunya; seguida dels joves d’entre 25 i 34 anys, amb un guany mitjà de 24.888 euros. “Aquesta bretxa també és molt problemàtica perquè s’entén que la manca d’experiència implica salaris més baixos i que es triga a trobar una feina estable. Hi ha una penalització important per als joves en el mercat de treball que també topa amb la contradicció de la sobrequalificació”, incideix el catedràtic de la UB Raúl Ramos. Aquest escenari es repeteix amb els treballadors de nacionalitat estrangera, que cobren de mitjana un 20,4% menys que els espanyols al Principat. “Sovint arriben amb carreres o estudis que no poden convalidar i acaben treballant en feines més mal pagades”, afegeix Xavier Ramos.

Precisament, el que ha empès a l’alça els sous dels treballadors més desafavorits els últims anys han estat les pujades successives del salari mínim interprofessional. Des del 2018, el govern espanyol ha incrementat l’SMI en un 54% fins als 1.142 euros al mes en 14 pagues (15.867 euros anuals) en els quals està fixat actualment. “Espanya és un dels països que més ho ha fet en el context europeu i també ha obert la porta a millorar les condicions dels col·lectius que no estan coberts per un conveni col·lectiu. Hi ha un canvi de tendència cap a més protecció”, valora el catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona (UB) Raúl Ramos.

La negociació col·lectiva és el mecanisme bàsic amb el qual s’assoleixen increments salarials que no només afecten qui rep una promoció per part del seu cap, sinó plantilles senceres d’un mateix sector o empresa. La inflació disparada dels últims anys ha donat l’argument definitiu als sindicats per demanar a les patronals –en molts casos fent servir la vaga com a eina de pressió– pujades de sou que compensessin aquesta pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors. Així doncs, els augments salarials pactats per conveni van tancar el 2023 amb un repunt del 3,4%, el més alt dels últims quinze anys, però encara una mica per sota del 3,5% de la inflació mitjana de l’exercici.

Enguany a l’octubre (l’últim mes amb dades disponibles del ministeri de Treball) l’increment de sou resultant d’aquestes negociacions era del 3%, mentre que l’IPC sumava el segon mes consecutiu per sota del 2%. “Estem veient que ara en part es comença a recuperar” per la moderació de la inflació, apunta Jimeno, de la Universitat d’Alcalà. Per a Roca, professor a Eada, la clau serà mantenir aquest guany més enllà del curt termini i això en la seva opinió té més a veure amb la productivitat i les millores en el model productiu del país.