El PP descobreix amb Ribera que no era amor, sinó sexe

Durant més d’una setmana, la premsa de dretes ha estat orquestrant una campanya, de bracet amb el PP, per descavalcar la ministra Teresa Ribera de la cursa per esdevenir vicepresidenta de la Comissió Europea. Li han dit de tot menys bonica i gairebé cada dia hi havia titulars perfilant-la com l’encarnació de Satanàs a la Terra. Finalment, però, un pacte polític entre socialistes, populars i liberals europeus permetrà que avanci la seva candidatura. Amarga derrota a Can Caverna, doncs, que intentaven minimitzar com podien a les seves portades d’aquest dijous. “El PSOE salva Ribera a Brussel·les a costa del seu discurs contra la ultradreta” deia l’Abc. Es refereixen al fet que, a canvi d’eliminar el veto que pesava sobre ella, els socialistes accepten els candidats d’Orbán i Meloni. El diari ho pot vendre amb tota la gesticulació que vulgui, però hauria d’assumir que la seva operació ha fracassat perquè, ai las!, la política és transaccional. I als populars europeus, aparentment, Ribera les quedaba lejos. Això, esclar, donava ales a El País per revenjar-se i defensar la seva ministra, ni que fos per un dia, després de totes les invectives rebudes les jornades anteriors: “Els populars europeus donen suport a Ribera tot i el veto de Feijóo”, deia la seva portada, pensada per escarnir el gallec, a qui ni tan sols els seus correligionaris de més enllà dels Pirineus li fan cas, perquè al repartiment de prebendes s’hi arriba plorat i amb el sarró ple de quid pro quos.

A més, hi ha alguna cosa d’hipòcrita, en el fet de retreure-li a Sánchez que hagi assumit que la ultradreta posarà els seus representants. Perquè també el PPE ha cedit a les pretensions dels odiosos odiadors. I els populars espanyols diria que no n’han tret gairebé res a canvi: només una cara de pasta moniato. I tres portades amigues.