Els drons s’usen cada cop més en molts àmbits. Un d’aquests –de fet, un dels seus primers usos– és el militar. Inicialment per a vigilància i control, amb la incorporació de míssils esdevenen una arma. A Ucraïna i a Gaza ho hem vist.
Els drons militars armats han acompanyat –i, a la vegada, incidit– en l’evolució de la guerra i les formes de fer-la. Però més enllà del canvi dels conflictes, altres factors que han ajudat a la seva expansió. D'una banda, davant el malestar social per les baixes de soldats, els drons eviten posar-los en risc. Se sol dir, amb raó, que els drons armats han suposat un atac, també, al dret internacional humanitari. Però la lectura també s’hauria de fer a la inversa: els drons van molt bé quan es volen fer accions que s’escapen de la mirada pública, de l’escrutini periodístic o de la legalitat internacional. Permeten atacar en països llunyans, sense declarar la guerra i sense mobilitzar tropes. No és estrany que fos en el context de la guerra contra el terror que els Estats Units fessin els primers atacs amb drons. I que la commoció social per l’11-S permetés obviar els dubtes legals i ètics que això generava.
Tot i que Israel i els Estats Units van ser pioners en l’ús de drons militars, i en són els màxims productors, diversos països n’han fet servir també (Rússia, Turquia, Iran, etc.) i unes desenes més en tenen. També n’han fet servir grups terroristes, transformant drons civils en armats o bé rebent-ne dels seus aliats per tal que els facin la feina bruta.
Els dubtes legals són evidents, especialment quan els drons s’usen en països en els quals no hi ha guerra o quan els atacs maten, en lloc de terroristes, població civil. Perquè en el millor dels casos parlaríem d’execucions extrajudicials i en el pitjor, de crims de guerra. Diversos organismes de les Nacions Unides, ONGs i juristes fa anys que estan reclamant transparència i avaluació.
Disparar a distància
Una de les evolucions dels sistemes armamentístics és augmentar la desvinculació entre l’acte de disparar i l’impacte. Amb els drons això arriba al seu màxim exponent (encara ampliable amb l’ús de la intel·ligència artificial): lluny del lloc dels fets, a través de càmeres i pantalles, es pren la decisió de disparar. Malgrat la desvinculació, però, les angúnies poden aparèixer. És el cas de l’operador nord-americà Brandon Bryant, que després de quatre anys va deixar la seva feina preguntant-se per la legalitat de tot plegat i angoixat per no saber si havia matat un nen.
I és que, encara que es repeteixi sense parar que els drons eviten baixes, això només és cert per als atacants. Diversos analistes consideren que l’ús de drons incrementa la imprecisió i, per tant, les baixes no desitjades. I, tot i que els governs no ofereixen dades ni fan públiques les seves avaluacions, un estudi del Bureau of Investigative Journalism (TBIJ) apuntava que entre el 2004 i el 2013 els atacs amb drons dels Estats Units al Pakistan van matar 3.461 persones, 891 de les quals eren civils.
“Quan veig volar drons per sobre del meu cap, em pregunto «Seré jo la següent en morir?»” És el que sentia la Nabeela, una nena de 8 anys del Pakistan citada en un informe d’Amnistia Internacional, quan veia aparèixer un dron. I és que els drons s’han projectat com una eina eficaç de lluita contra el terrorisme, però el que és segur és que han terroritzat la població civil dels països que pateixen els seus atacs.
