Segons una interessada caricatura, reforçada avui per personatges com Javier Milei, l'objectiu del liberalisme polític no és altre que l'aprimament de l'estat i, a llarg termini, la seva transformació en una entitat decorativa en el si d'una societat desigual. Malgrat que totes les societats avançades han assolit un alt grau de llibertat i de prosperitat gràcies als plantejaments clàssics de la democràcia liberal, la caricatura que acabem d'esmentar ha fet forat. Molts no dubten a insinuar que Nova York representa si fa no fa l'infern, mentre que a l'Havana o a Caracas la gent gaudeix de la vida en llibertat. En realitat, l'objectiu de les democràcies liberals no és de cap manera l'erradicació de l'estat i l'entronització de l'esfera privada per mitjà de l'autoritarisme, com està fent Milei a l'Argentina. El que cal és que l'estat s'ocupi d'allò que només pot fer l'estat, i que la societat civil tingui el nervi necessari per crear riquesa en un marc d'equitat social i de llibertat. És tan evident que l'estat no pot renunciar, per exemple, a la seguretat dels ciutadans, com que pot delegar determinades funcions a la iniciativa privada. La llista exacta d'aquestes funcions, tanmateix, és motiu d'una vella i profitosa discussió que porta a saníssimes discrepàncies. En relació amb qüestions com els fluxos migratoris, però, ¿l'administració pública fa realment el que li pertoca? Jo crec que deixa de fer coses que per imperatiu democràtic hauria de fer i, alhora, s'immisceix sovint en assumptes que formen part de l'esfera privada de les persones. ¿Delegar de facto l'acomodació de la immigració a una atapeïda constel·lació d'organitzacions no governamentals no és una forma com una altra de privatització poc justificable? Heus aquí una primera qüestió que potser caldria replantejar.
La segona té a veure amb el fet d'associar tàcitament immigració amb malestar social i fins i tot amb delinqüència: aquesta generalització és un despropòsit i una infàmia, i els asseguro que no ho dic per bonisme. Permetin-me començar amb una il·lustració històrica recent (que no comparació: no juguem a treure afirmacions de context). Entre mitjans de la dècada del 1980 i començaments de la del 1990, la xacra de l'heroïna va causar veritables estralls socials. El problema va afectar tot Catalunya, inclosos pobles molt petits, i no només alguns barris marginals de l'àrea de Barcelona. Doncs bé, tot i que ara ja n'hàgim perdut la memòria –o ho fem veure–, la petita delinqüència multireincident va esdevenir un problema molt greu. Els seus protagonistes eren autòctons, i alguns de casa bona (em venen al cap uns quants noms vinculats a famílies importants de la burgesia catalaníssima). Allò no tenia res a veure amb la immigració, però el resultat –la petita delinqüència multireincident que va generar– avui és percebut distorsionadament d'una manera semblant per part de moltes persones que acaben votant extrema dreta. Llavors la gent estava escandalitzada per la impunitat d'un tipus d'accions delictives, i ara per un altre que només afecta una minoria insignificant. Per tant, el problema no té res a veure amb la "regulació de la immigració", en el sentit ingenu que he sentit les darreres setmanes, sinó amb una legislació penal desproporcionadament laxa, sobretot si parlem de menors. La immensa majoria de la gent que ha vingut de fora no causa cap problema, ans al contrari: molts fan feines que aquí ja no volem fer. És dubtós que la immigració pugui ser realment "regulada", mentre que és del tot factible que un multireincident, sigui de fora o d'aquí, s'ho repensi en veure que, a diferència del que passa ara, les seves accions tenen conseqüències reals i tangibles.
En tercer lloc, convé ser molt curosos a l'hora de barrejar temes alegrement: els mals resultats de l'informe PISA, el problema de l'habitatge, el multiculturalisme, la identitat, el col·lapse de la sanitat pública, la llengua... Compte, molt de compte: aquest discurs és tòxic i mena sense remei a plantejaments polítics inquietants. Cal tractar-los tots, aquests temes, perquè són ben reals; però sense la temptació de fer-ne un totum revolutum associat a la immigració. No es tracta de triar entre bonisme i –diguem-ne– "dolentisme", sinó de provar de resoldre problemes concrets que requereixen solucions igualment concretes, no pas una impossible regulació –en el sentit literal del terme– de la immigració. De moment, això no ha funcionat enlloc, ni tan sols a la idealitzada Europa del nord. Sí que és factible, en canvi, aplicar solucions efectives a problemes concrets. Comencem, doncs, per aquí.
