Hi ha dones que viuen sempre a dieta. Cada dia, cada hora, a cada àpat que se’ls presenta se sotmeten a les estrictes normes del règim perpetu que s’han imposat. Les veureu i potser creureu que són primes per naturalesa, que ho han estat sempre. Elles mateixes us diran que no paren de menjar, que endrapen sense parar. Menteixen molt bé, les anorèxiques cròniques; tenen tan integrada la malaltia que ja sembla que formi part d’elles. Algunes de les nostres presentadores de televisió, actrius i models ens apareixen en pantalla amb evidències de viure en aquest estat permanent de privació, i es converteixen, per l’impacte visual dels seus cossos desnerits, en un nefast model per a les que les veiem. És cert que ara la influència més perjudicial és a internet, espai on les nenes no triguen a rebre continguts sobre dietes i exercici. Però com en tots els valors que ens marquen, els missatges més importants són els que ens arriben per part de les persones amb les quals convivim i que ens estimem, les que han estat referents sòlids des que vam néixer. En el cas de les mares, a més, som el model més important per a les nostres filles, el primer mirall per construir la seva feminitat (fins i tot si la tenim en procés de deconstrucció). Per això devem ser ja un parell les generacions de dones que hem nascut en la cultura dels trastorns alimentaris. I és possible que, si no som conscients de patir-los, acabem educant les nostres filles, conscientment o inconscientment, en els principis de la disciplina corporal i l’ansietat vinculada a l’alimentació.
L’anorèxia i l’obesitat són els extrems, els trastorns que es veuen a primera vista. Però entremig hi ha tot un ventall de conductes que, patològiques o no, fan que siguin minoria les dones que mengen en pau en el món occidental. La majoria no hem estat capaces de dominar els mecanismes de la gana (per sort nostra) com fan les que passen Els dies sense fam (la novel·la més bella que he llegit sobre l’anorèxia, escrita per Delphine de Vigan), però anem pendulant del “dilluns començo dieta” a les ingestes que vivim com actes de transgressió carregades de culpa. La relació malaltissa amb la bàscula no és, ni de bon tros, un fenomen minoritari. Ens pesem per subjectar-nos, per lligar-nos curt, no sigui que ens desfermem com cavalls salvatges i ens ho acabem menjant tot. No es coneix el cas de cap dona que s’ho hagi acabat menjant tot, però la por sempre hi és, i per això evitem les “bombes”. Fem servir un llenguatge bèl·lic que denota lluita i perills, enemics i estratègies per parlar d’una taula assortida i plena a vessar. Aquests dies de celebracions desplegarem tot aquest arsenal de recursos per defensar-nos dels tiberis rics i saborosos. No podrem, com Josep Pla, escriure sobre El que hem menjat (sisplau, que els Reis ens portin una nova edició d’aquest llibre deliciós), sinó sobre tot el que no haurem tastat, el que ens haurem estalviat de greixos i calories i carbohidrats. Per això, que no us estranyi veure dones que es conformen amb olorar les salses més untuoses, que disseccionen amb precisió de cirurgià la proteïna més magra, que masteguen lentament i que quan arriben les postres diuen que estan molt tipes i agafen un bocinet de no res d’aquí o d’allà. Les que no tenim mai tanta força de voluntat o ens l’afebleixen el vi o el cava, menjarem a gust, però després haurem de purgar els pecats fent penitència, ja sigui al gimnàs de seguida que obri o sortint a córrer per cremar el suposat i pecaminós excedent.
Jo envejo els homes en qui no ha penetrat aquesta cultura d’odi contra el cos i el plaer, els que gaudeixen sense saber ni pensar ni recordar la composició de cada aliment i frueixen dels bons àpats amb satisfacció i sense gens, gens ni mica de culpa.
