“Ens queda un tram, el més difícil, però és el més curt”

BarcelonaDimecres el president Carles Puigdemont va anar a Madrid i ahir, diada de Sant Jordi, va anar a Barcelona. Al cor de Barcelona. Va estar-se gairebé una hora per anar a peu de la plaça de Sant Jaume a la plaça Catalunya en un bany de masses per carrers estrets plens de roses, fotografies i encaixades de mans en companyia de la seva dona, Marcela Topor, i les seves dues filles, Magalí i Maria. Tot és política en la vida d’un president, especialment l’administració de la imatge familiar. La d’ahir no podia ser més normal. Els Puigdemont feien el mateix que milers de famílies a aquella hora: aprofitar que Sant Jordi queia en dissabte per passejar junts.

-Li queda lluny el mes de gener?

-Buf, molt, sí. Passen tantes coses cada dia que tinc la impressió que ha passat molt de temps des del mes de gener.

Salutacions sorprenents

Ara ja es gira quan li diuen “president”. L’hi van dir tot el camí. També es va sentir algun “Mira, l’alcalde”. La salutació més sorprenent va ser aquesta:

- President, le puedo saludar? Soy de Cantabria.

- Bienvenida, y feliz Sant Jordi. Como lo pasa?

- Venimos a un crucero. Hemos llegado de Cantabria y lo cogemos aquí. Así que encantados. Que lo pasen bien.

I marcant les síl·labes i amb un somriure, la senyora de Cantàbria li desitja “ suerte ”.

L’administració de la imatge familiar inclou un “ no comment ” a la pregunta de quin llibre li ha regalat la seva dona: “Me n’han regalat molts, de llibres, a part d’ El Quixot. El de la meva dona me’l guardo per a mi i per a la meva intimitat. No té cap missatge especial, perquè són regals que es fan sense que tinguin necessitat de missatge, i per això s’ha de protegir especialment”.

I El Quixot de Rajoy on és? “El guardo al meu despatx, i trobo que és un regal preciós. Els llibres són l’objecte més preuat que pots trobar en una casa”. ¿La cortesia d’ El Quixot és compatible amb la presentació de tres recursos davant del Tribunal Constitucional? “Dissabte vaig fer un piulada dient que quan els tribunals entren per la porta, la política salta per la finestra. Vam anar allà a demanar menys judicialització i més política i 48 hores després ens responen amb tribunals. Hem entès el missatge. Però queda clar davant de gent que encara tenia aquella presumpció de bondat del govern espanyol que la seva voluntat és no parlar”.

¿Ha escrit al dietari les més de dues hores de reunió amb Rajoy? “No, no les he escrit. Però quedarien resumides en pocs fulls. Que de la reunió no en sortiria res transcendent ja ho sabíem. Però per a la història quedarà que el president d’un govern de la Unió Europea va rebre al seu despatx el president d’un país que camina cap a la independència. Això era molt important. I que hi hagués una compareixença simultània, que en el seu cas no és costum. Si parlem de la simbologia i del relat, és un element remarcable en la història”.

Fugint del centralisme

Puigdemont fa de pare-guia. La Magalí escolta amb atenció: “Aquest és el Museu Marès. Frederic Marès era un escultor. I en aquella cantonada d’allà hi ha el Palau de la Música, d’un dels arquitectes més importants del Modernisme, Lluís Domènech i Montaner”.

-I això què és?

-Això és un taxi-tricicle.

-Per què no n’agafem un?

Al llibre Puigdemont, el president @KRLS, de Jordi Grau Ramió i Andreu Mas (Pòrtic, 2016), s’explica que Puigdemont lamenta que sembla que fora de Barcelona no hi hagi vida intel·ligent. “És una exageració, però quan hi ha talent fora de Barcelona s’ha d’adjectivar: “Empresari gironí”, “Investigador tarragoní”, “Polític lleidatà”… Això ho estem superant, com ho demostra l’elecció d’un president que no és del rovell de l’ou de Barcelona”.

Puigdemont continua saludant a tort i a dret. Les nenes estan aguantant molt bé, i quan sembla que ja serà impossible continuar parlant de política enmig de la gentada, li pregunto si no creu que des de la investidura vivim uns mesos de buit narratiu, sobretot pensant en la necessitat de passar del 50%. I el concepte el fa saltar: “L’estat espanyol potser no concedirà mai un referèndum, però nosaltres anirem tirant. L’única alternativa que tindrà un Govern i un Parlament de Catalunya serà prendre la decisió pròpia. No és el full de ruta que preferim, però si ho hem de fer, ho farem. Per tant, que no ens acusin després, quan arribi el dia que Catalunya prengui decisions de manera absolutament sobirana, de no haver intentat buscar espais d’entesa. Algun dia, més aviat que tard, haurem d’explicar al món d’una manera honesta que tenim un full de servei impecable i l’estat espanyol només podrà presentar querelles i demandes. Això és omplir el buit narratiu fonamental per arribar a més del 50%”.

I per si no ha quedat clar: “Jo no sóc aquí per fer happenings. Ara estem fent l’última milla. La independència és a una milla de distància (figurativament). Ens queda un tram, que és el més difícil, però és el més curt, i és el que ens toca fer a nosaltres amb serenor, enteresa i poc exhibicionisme”.

De moment, queda poc per arribar a la carpa de l’ANC a la plaça Catalunya. L’esperen amb cava.