Un país en estat d’emergència permanent?
Director d’Estudis Europeus a l’Institut Viavoice de ParísTan sols cinc hores abans del crim abominable que s’ha perpetrat a Niça, François Hollande es dirigia als francesos per televisió. El president francès feia especial èmfasi en la necessitat de deixar enrere l’estat d’urgència vigent. “No podem prolongar l’estat d’urgència eternament, no tindria cap sentit, voldria dir que no som una República on la llei Es pugui aplicar en qualsevol circumstància”. Per a Hollande, era el moment, després d’una Eurocopa sense ensurts i amb el Tour de França gairebé finalitzat.
En aquest sentit, l’atemptat a Niça ha obligat el govern a fer marxa enrere, prolongant l’estat d’urgència per quarta vegada. Una decisió que agreuja terriblement el dilema a què s’enfronta el govern. Un dilema amb connotacions jurídiques, polítiques i psicològiques.
Des del punt de vista jurídic, l’estat d’urgència francès provoca una situació excepcional en què l’autoritat administrativa s’emancipa del control judicial i no necessita el vistiplau d’un jutge per procedir en aquells casos que suposin una “amenaça per a l’ordre públic”. En particular, en matèria d’arrestos domiciliaris -se n’han decretat 477 en nou mesos- i en matèria d’escorcolls en domicilis -uns 3.694 des del novembre-. Al llarg dels mesos, diverses veus -com la d’Amnistia Internacional o la del diari Le Monde - s’havien anat afegint a la del mateix president advertint dels riscos de banalitzar i normalitzar una situació on, com deia Montesquieu, “el poder no tingués cap poder per controlar-lo”.
Des del punt de vista polític, el dilema és doblement dur per a un govern progressista, que vol evitar a qualsevol preu entrar en el joc de certs corrents polítics que exigeixen que algunes llibertats deixin d’aplicar-se o que no s’apliquin de la mateixa manera, en nom de la seguretat nacional. En aquest sentit, França ha anat preparant des del novembre una de les lleis antiterroristes més dures d’Europa, que integrarà moltes de les mesures incloses fins ara a l’estat d’urgència. Aquesta llei -que es votarà a finals d’estiu- era una de les “justificacions” esgrimides pel primer ministre, Manuel Valls, per allargar l’estat d’urgència. Com si una cosa fos el contínuum de l’altra. Niça suposa un trencament d’aquesta lògica: la nova llei antiterrorista “conviurà” amb l’estat d’urgència.
Atacs als valors
Finalment, des del punt de vista psicològic, l’atemptat d’aquest dijous representa un cop duríssim per a la població. En menys de 24 mesos la societat francesa ha mudat la pell. Primer, amb un crim com el de la revista satírica Charlie Hebdo, atacant la llibertat d’expressió. Després amb la Sala Bataclan, atacant una ciutat i la joie de vivre que fa de París la capital europea eterna. I ara Niça, atacant la nació mateixa, el dia de la presa de la Bastilla. La pregunta és saber com reaccionarà psicològicament una societat sotmesa en tan poc temps a tres atacs abominables als pilars mateixos de la seva convivència i identitat. Avui els francesos, i tots els europeus, hem de tenir més fe que mai.
