Les aventures de Super Ratón a Ratolàndia
BarcelonaPablo Iglesias escriu amb un Bic d’aquells de quatre colors. Quan deixa d’escriure el mossega. Bolígraf dels vuitanta. Ara, objecte vintage. Blau, vermell, verd, negre. Colors és el que busquen aquestes persones que omplen un Pavelló de la Vall d’Hebron enxubat de lot de transició. Gent d’anunci de Loteria de Nadal a qui mai ningú els ha guardat el dècim premiat. Cicatrius econòmiques a les cares. Persones tristes. Colors foscos. Públic postindustrial. Públic PSOE. L’esperança als dits fent fotos amb telèfon mòbil. El desig nerviós, infantil, de dia de Reis, de pitjar els piuets del bolígraf i que surtin colors. Ratllen amb la mirada la camisa nuclear d’Iglesias. Blanc d’anunci de rentadora. Abans de sortir algú li parla a l’orella. I ell es posa bé la camisa segrestada pel cinturó. Vola.
“ El Pablo al lado de mi marido es chiquito ”, diu una dona que fa acotacions com un aspersor. “Guapo!” I ell: “Gràcies!” Pablo Iglesias ha vingut a Barcelona a mossegar. Hi ha una gana immensa. Un rum-rum d’estómacs i neurones que se senten estafades per l’estofat de sempre. “ Sí, se puede. Sí, se puede... ”. Olla a pressió. Mossega. Amb un català. Cita Manuel Vázquez Montalbán: “Tots podríem ser subjectes històrics del canvi”. “Això és Podem!” Quan Iglesias pensa en Barcelona veu la criatura de ficció de Montalbán: Pepe Carvalho. El detectiu que combat la foscor. Ho diu: la Barcelona d’Iglesias és més llegida que viscuda. Per això explica un conte. Obre la boca i fot mossada. Hi havia una vegada Ratolàndia. El país de gats i ratolins. Però esclar, n’hi ha uns que manen. El gat Mas. El gat Rajoy. I els pobres ratolinets morts de por, de gana, pels gats dolentots: “Els gats són gats que governen per a gats”. Els ratolins aplaudeixen amb cues, bigotis i mòbils d’alliberament del jo. Iglesias va mutant i torna a fer queixalada: “Els demostrarem que som molts més, que els ratolinets tenim consciència de ser ratolinets”. Orelles punxegudes dels ratolinets amunt: “ El pueblo, unido, jamás será vencido... ”
Les metàfores d’Iglesias
Iglesias es transforma dalt de l’escenari en Super Ratón. Aquella paròdia de Superman de dibuixos animats de melmelada. El ratolí “supervitaminat i mineralitzat”. Els superpoders gràcies a mossegar formatge. La capacitat del dibuix de la superhipnosi: moure objectes inanimats. Supermossegades. Iglesias mossega la CUP per haver abraçat Mas. Mossega CiU, el PP, la casta espanyola, la catalana, els milers de catalans que volen la independència... Mossega. Hi ha gana. Ranxo per a tothom. Tothom pot tenir un bocí de coloret de bolígraf Bic. Tothom pot. I mossegada final cantant L’estaca de Lluís Llach. Abraçats com colors barrejats de boli rebentat. Balancejant-se com un vaixell cap a una Ítaca de mossades. Com una metàfora marinera pispada a Artur Mas.
I la gent a terra ferma recollint les pancartes que afirmen que són de Cerdanyola, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat... I recordant com Super Ratón Iglesias deia amb orgull que és de Vallecas i que se sent com a casa a Cornellà, a l’Hospitalet. I a fora, gent de Cuba, l’Equador, Colòmbia mostrant amb emoció les seves banderes. Cridant “ Viva Cuba libre y todos los países del mundo ”. I, novament, Catalunya com a subjecte el·líptic, virtual, país de dibuix inanimat. Mentre neix el país de Super Ratón amb una gana de pàtria de sidral i sideral.
