Set projectes per a una capital que no governarà un de sol

Barcelona Xavier Trias, l’última batalla

És la seva quarta campanya i, molt probablement, serà l’última. Se sent amb ganes, diu, però la família ja n’està una mica tipa, de la política. Governa des del 2011 a Barcelona, i ho ha fet en minoria. “Ara que hi haurà més partits, tindrà més gràcia pactar”, assenyalava dijous. Xavier Trias (Barcelona, 1946) aspira a reeditar una victòria que, si l’aconsegueix, l’obligarà a agafar el telèfon aquesta mateixa nit per buscar suports que li permetin tirar endavant la legislatura. “Tinc la mà estesa a tothom”, ha mantingut en una campanya en què s’ha dedicat a demanar un “govern fort”, a exhibir pedigrí social -una regidora assegura que, en aquest aspecte, els dóna permís per “anar tant a l’esquerra” com vulguin- i a erigir-se en garant de l’estabilitat davant d’Ada Colau. Guanyarà? Al quarter general de CiU, on consideren clau la victòria a Barcelona, estan convençuts que s’endurà l’alcaldia amb un estret marge de regidors per sobre de Barcelona en Comú. Trias ha acabat el camí al 24-M tip de les acusacions de Colau i de la CUP. Conseller de Sanitat i de Presidència amb Jordi Pujol, l’alcaldia és l’última estació d’una carrera política que també el va dur a Madrid, al Congrés, on va votar a favor de la investidura de José María Aznar en la primera majoria absoluta del PP. Ara vol ser alcalde en els anys finals del seu periple.

Jaume Collboni, parapentista de risc

El seu himne durant la campanya ha sigut Jump, de Van Halen, i és que això del salt fa per a Jaume Collboni (Barcelona, 1969). Aficionat al parapent, ha decidit arrencar el vol presentant-se per primer cop com a candidat a l’alcaldia que els socialistes van perdre l’any 2011. Diuen d’ell que és el millor candidat en el pitjor moment per al PSC, que busca en les municipals un punt d’inflexió a anys de caiguda lliure. Llicenciat en dret i forjat a la UGT, a la cuina de Nicaragua i com a diputat al Parlament, aspira almenys a fer que el PSC segueixi sent el partit hegemònic de l’esquerra. Sap que amb Ada Colau ho té difícil i, de portes endins, treballen amb una hipòtesi d’obtenir 6 o 7 regidors -ara en tenen 12-, que per a ells no seria un fracàs.

Alberto Fernández, dreta sense additius

Després d’aconseguir els millors resultats de la història del seu partit i superar el 17% dels sufragis el 2011, Alberto Fernández (Barcelona, 1961) opta per quarta vegada a l’alcaldia. Al seu vídeo electoral presumeix de proximitat als veïns i d’avantposar la ciutat a qualsevol altre cosa, però també del seu gos. Vuitè de deu germans, llicenciat en dret per la UB, pare de tres fills i amant de l’esport -es confessa seguidor acèrrim del RCD Epanyol-, desitja que les enquestes tornin a equivocar-se i que el PP pugui seguir sent decisiu en un consistori fragmentat. En campanya ha fet gala de la seva previsibilitat i de mantenir uns principis ideològics clars, amb la seguretat i l’incivisme com els seus particulars cavalls de batalla. La introducció d’un discurs dur en immigració li ha permès marcar un perfil propi i diferenciat de la resta, més enllà de la defensa de la unitat d’Espanya.

Ada Colau, l’activista política

Icona de la lluita pel dret a l’habitatge, l’exportaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha fet el salt a la política sense fitxar per cap partit, tal com va prometre i recorda. A Ada Colau (Barcelona, 1974) no li van faltar ofertes, però va optar per posar-se al capdavant d’una coalició de l’esquerra alternativa que aspira a discutir a CiU el govern de la capital i capgirar la gestió municipal. Colau acostuma a repetir que ella no hauria fet mai el pas sola, però també és cert que la confluència que encapçala -amb Guanyem, ICV, EUiA, Podem, Procés Constituent i Equo- no hauria sigut possible sense el seu lideratge. Activista i mare d’un nen, Colau ha aparcat la tasca en defensa dels drets socials a l’Observatori DESC per convertir-se, en la seva estrena electoral, en la primera alcaldessa de Barcelona.

Alfred Bosch, l’etern independent

Just després d’agafar el timó d’ERC, Oriol Junqueras va recórrer a Alfred Bosch (Barcelona, 1961) per salvar el seu primer match ball, les estatals del 2011. L’atreia el perfil d’independent, la carrera acadèmica i com a escriptor, el paper a l’organització dels Jocs del 1992 i el càrrec com a portaveu de la consulta sobiranista a Barcelona. Va retenir les tres actes al Congrés, però, per ser candidat, va haver-se d’imposar a Joan Ridao en unes primàries, com ara a Oriol Amorós. Ha guardat equidistància entre Xavier Trias i Ada Colau, amb qui no pactarà sense un compromís explícit per la independència. Escudat per tot el socialisme sobiranista i les idees dels maragallistes de Barcelona Ciutat Oberta, s’ha erigit com el garant de les polítiques socials, el procés i la lluita contra la corrupció.

María José Lecha, lluitadora anònima

Per intentar entrar per primer cop a l’Ajuntament, la CUP va escollir una candidata gens mediàtica i que ni tan sols és militant de la formació. María José Lecha (Barcelona, 1957) encapçala una llista d’activistes socials com ella. Als 14 anys ja militava -des de la clandestinitat- al Partit Obrer Revolucionari. Ara és administrativa a l’Hospital de Sant Pau, des d’on s’ha implicat a fons en les protestes contra les retallades en sanitat de la mà de la Federació de Treballadors de Catalunya (FTC). De tracte pròxim i afable, és sòcia del casal independentista La Cruïlla. Té dos fills, ja grans.

Carina Mejías, cap a una segona vida

Ja va ser regidora amb el PP, i vol tornar-hi com a cap de files de Ciutadans, que entraria al consistori després de dos intents fallits. Carina Mejías (Barcelona, 1964) s’ha erigit com el referent de l’antisobiranisme local amb propostes com impedir la mobilització de l’ANC per la Diada. El focus en l’eix nacional l’ha acompanyat d’equilibris en l’eix social per esgarrapar votants tant al PSC com al PP i tant a Nou Barris com a Sarrià.