Segarra-Garrigues: 1.000 milions plens de dubtes

BarcelonaVa ser un llunyà juny del 2002 quan el llavors ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, i el president de la Generalitat, Jordi Pujol, van col·locar a Tiurana (Noguera) la primera pedra del canal de reg Segarra-Garrigues. Poc podien imaginar tots dos que la seva trajectòria política quedaria enfangada als tribunals, com tampoc podien preveure que el projecte del canal, una de les obres hidràuliques més ambicioses de la història i amb uns primers plànols que es remunten al 1959, tindria 13 anys després el seu futur enlaire. De fet, només cal revisar l’hemeroteca per comprovar que Matas va dir aquell dia que el canal estaria acabat en només vuit anys.

Explicar en profunditat què ha passat amb el canal -centenars de quilòmetres de canonades que portaran aigua a prop de 70.000 hectàrees repartides entre una vuitantena de municipis de sis comarques diferents- requereix nocions hídriques, mediambientals, agrícoles, legals, judicials i polítiques però, sobretot, econòmiques. No només perquè el Segarra-Garrigues és la infraestructura més cara que es construeix actualment a Catalunya, només per darrere de la L9 del metro, sinó també perquè a hores d’ara és impossible saber quant costarà i per què la Generalitat ha hagut d’endeutar-se repetidament per pagar actuacions acabades, amb unes fórmules difícils d’explicar. Els dubtes que planen sobre el projecte -ja s’han gastat prop de 1.000 milions d’euros però l’aigua només arriba a prop de 7.000 hectàrees- han motivat que el Parlament aculli un debat monogràfic al mes de juny.

Finançament inicial

L’obra es va pressupostar inicialment en uns 1.540 milions d’euros. Uns 444,5 els ha d’aportar l’Estat per fer el canal principal de 80 quilòmetres de llargària, que connectarà el pantà de Rialb amb la presa de l’Albagés i que ja està pràcticament acabat. Els 1.102,6 milions restants els ha de posar la Generalitat per construir la xarxa secundària de reg que hauria de portar l’aigua fins a les finques, amb la col·laboració dels agricultors que paguen una part de l’obra i també l’aigua que gastin. L’Estat apunta que el pantà final requerirà una inversió addicional de 9 milions, i el Govern admet que el sobrecost es podria enfilar al 14%, tot i que algunes informacions eleven aquest encariment molt per sobre.

Intentar entendre què va passar amb l’endeutament que ha hagut d’assumir el Govern obliga a remuntar-se encara més enllà de la primera pedra. El març del 2002 el llavors conseller en cap, Artur Mas, va anunciar la creació de l’empresa pública Regs Sistema Segarra-Garrigues (Regsega) per donar l’impuls definitiu al canal. Tot i que avui en dia l’empresa ha sigut desmantellada i absorbida per Infraestructures de la Generalitat -l’antiga GISA-, va ser l’encarregada d’adjudicar les primeres obres, d’on sorgeix el deute actual amb els bancs. Menys d’un any després de la constitució de Regsega, aquesta empresa pública va adjudicar a una unió d’empreses formada principalment per FCC, Copisa, Copcisa i Agbar -batejada com a Aigües Segarra Garrigues (ASG)- l’execució de les obres i el manteniment de la infraestructura durant 30 anys després que estigués acabada, és a dir, amb un termini que avui no té data final. ASG cobrava a mesura que acabava les obres i, en principi, tenia assignat un pressupost de la Generalitat de 60 milions anuals, però podia avançar al ritme que volgués, endeutant-se sense límits. Durant anys va anar fent, sense que ningú advertís que el mètode potser no era l’idoni, fins i tot en zones on no hi havia assegurada la demanda dels pagesos per fer viable la inversió, i com que el mètode de contractació era pagar una vegada s’entregava l’obra, l’administració va trobar-se de sobte que havia de fer pagaments molt per sobre d’aquests 60 milions anuals. El fet que l’antic conseller d’Agricultura, Josep Grau (1999-2003), sigui l’actual president d’ASG -va entrar a l’empresa el 2011 i la presideix des del 2013- tampoc ajuda a desfer les ombres que planen sobre aquesta concessió.

La intervenció de la UE

Enmig de tot plegat, una sentència d’Europa va obligar a replantejar el projecte inicial. La zona afectada pel canal és la reserva d’algunes espècies d’ocells estepàries que tenen allà un dels seus últims hàbitats viables, com el sisó, la ganga i la terrerola. L’any 2006 es va donar per extingida una altra espècie, l’alosa becuda, i un any després la Comissió Europea va decretar que s’estava vulnerant la seva legislació ambiental, les conegudes com a ZEPA -zona especial de protecció de les aus-. Per aquesta raó va imposar al govern espanyol i a la Generalitat que repensés el projecte, però les administracions no van fer cas a l’ordre fins que no hi va haver l’amenaça real de sanció l’any 2009. Va ser llavors quan van aprovar les modificacions pertinents, que van retallar la superfície regable i van limitar les aportacions d’aigua en milers d’hectàrees més.

La crisi econòmica i els successius canvis de govern, amb els subsegüents relleus directius, van fer també que el projecte inicial acumulés retards i, a la pràctica, en els últims tres anys no s’ha construït pràcticament res. Els departaments d’Agricultura i Economia de la Generalitat asseguren que és ara quan s’estan fent bé les coses, avançant només en aquells sectors on està assegurat que més del 80% dels agricultors s’hi sumaran. També diuen que el deute de 670 milions d’euros que mantenien amb ASG a finals del 2013 feia el projecte insostenible des del punt de vista econòmic, però acte seguit puntualitzen que la inclusió de part del deute en el Fons de Pagament a Proveïdors i l’assumpció de la resta del deute a nivell pressupostari ha permès donar al canal la viabilitat necessària i recuperar el control de l’obra. Agricultura, a més, recorda que el canal, un cop estigui acabat, permetrà crear 12.000 llocs de treball directes i produirà el menjar necessari per alimentar un milió de persones, i explica iniciatives exitoses com el conreu de pomes en zones de muntanya, la introducció d’una doble collita, el foment de nous productes com el festuc i la promoció de la viticultura. Els dos departaments asseguren que fa només tres anys les hectàrees regades eren 850 i actualment, tot i que pràcticament no s’han fet més obres, ja són més de 7.000 i podrien ser 18.000 en només tres anys més.

Consideren que la prioritat és captar nous regants -diuen que hi ha cua de bancs per oferir-los crèdits- i donen per fet que el canal serà un èxit, però que trigarà cert temps a demostrar-se perquè els pagesos han de veure per ells mateixos el potencial dels canvis. Els sindicats agraris, però, lamenten que els preus dels productes amb prou feines els permeten cobrir els costos de producció. De fet, només 500 s’han sumat a l’obra, tot i que potencialment són 16.000 els que podrien ser tributaris, i en els tres primers sectors de rec s’hi han afegit menys del 40% dels potencials usuaris perquè el retorn de la inversió necessària per canviar els conreus pot allargar-se fins a 15 anys i, en moltes ocasions, els agricultors són gent gran que no tenen ganes d’aventures.

Denúncia a la fiscalia d’ICV-EUiA

L’opinió del Govern actual contrasta amb la denúncia que es va presentar al febrer davant de la fiscalia per un possible frau en la contractació de serveis. ICV-EUiA, juntament amb plataformes ecologistes, esgrimeixen dos informes, un de la Sindicatura de Comptes i l’altre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), en què posen en dubte la viabilitat del projecte i la destinació dels milions d’euros invertits en l’obra. No és l’única queixa, ja que també hi ha grups que veuen en l’obra un primer pas per transvasar aigua del Segre cap a l’àrea metropolitana, una qüestió que el Govern nega amb vehemència, o fins i tot d’altres que lamenten el perjudici en l’extensió de les ZEPA i la seva impossibilitat de regar. Tretze anys després, els dubtes segueixen presents i sembla molt difícil que es puguin resoldre pròximament.