Pablo Iglesias: “Amb ERC, en drets socials, hi ha marge per pactar”

BarcelonaA finals de desembre, Pablo Iglesias va omplir el pavelló de la Vall d’Hebron. En aquell moment, les enquestes l’impulsaven a la Moncloa. Ahir el secretari general de Podem va tornar a Barcelona per donar suport a Ada Colau, la mateixa setmana que el sondeig del CIS apuntava a una davallada de la seva formació mentre Colau constatava que té opcions d’aspirar a l’alcaldia. Després d’accelerar les pulsacions de Nou Barris en un míting amb referències a la corrupció, Iglesias arriba a la redacció de l’ARA amb les mànigues de la camisa arremangades. Fa calor. Parla el líder de Podem.

Quina opinió té de Pep Guardiola?

L’admiro molt. No hi entenc gaire de futbol, però m’encantava com jugava aquest Barça de Guardiola, l’estil de joc. Alhora, Pep Guardiola és un personatge carismàtic, que atreu i té un magnetisme especial, i ha tingut gestos de compromís que a mi m’han commogut molt. El vaig veure en un vídeo posant-li veu a Salvador Puig Antich i em sembla molt valent per part seva. Així que sento molta admiració per ell.

L’hi preguntava perquè se’l considera un tècnic atrevit i vostè havia provocat una impressió semblant, amb un projecte clarament rupturista. Però els matisos programàtics han maquillat aquesta imatge.

Em conformaria sent tan guapo com Guardiola, encara que no fos tan atrevit. Se’ns nota la responsabilitat. Quan Podem va néixer, teníem una frescor difícil de mantenir quan de sobte et veus en la situació de poder guanyar eleccions i governar. Se’ns ha endurit el gest. I hauríem de recuperar l’estil irreverent.

Han matisat propostes maximalistes, com la renda garantida.

Des de les competències autonòmiques seria molt difícil plantejar una proposta com aquesta. Per això, estudiàvem acostar les diferents rendes d’inserció que ja existeixen, com les de garanties contra l’exclusió, al salari mínim interprofessional.

Veient les enquestes sobre Colau i Podem, ¿li deixa un regust agredolç el CIS d’aquesta setmana?

Fa un any, les enquestes ens donaven entre zero i un eurodiputats, i en vam tenir cinc. Colau deia a Nou Barris que les enquestes les encarrega el diable, i té raó.

¿Entén les reflexions que apunten que una victòria de Colau a Barcelona podria suposar un fre al procés sobiranista?

Seria molt injust dir això, perquè l’Ada ha sigut molt clara defensant el dret a decidir, sobre totes les qüestions. Compartim que aquells que procedeixen del partit de Pujol, del partit dels comptes a Andorra, es diferencien molt poc del partit dels comptes a Suïssa, del partit de Rodrigo Rato. Diem que els que han governat a Espanya i a Catalunya no tenen més pàtria que els seus diners i que defensar el sobiranisme és defensar les institucions que fan possible la sobirania. La sobirania és incompatible amb les privatitzacions i amb la destrucció dels serveis públics. El compromís de l’Ada amb el dret a decidir a Catalunya està clar, però alguns entenen que el procés es vincula al fet que guanyi CiU, i nosaltres diem que això no és així.

Des de l’èxtasi de la seva aparició al míting de la Vall d’Hebron fins ara, què ha passat? Faci autocrítica.

Crec que no va ser just quan vaig fer sentir malament un company i una persona que admiro, com David Fernàndez. Quan vam dir que a nosaltres no ens veurien de bracet ni amb Mas ni amb Rajoy estàvem dient que bona part de les elits catalanes han menyspreat les classes populars. A part dels que han manat a Catalunya no els agrada la gent de Cornellà, l’Hospitalet o Nou Barris. Catalunya no és només Pedralbes.

¿El procés sobiranista ha lesionat la cohesió social a Catalunya?

No ho crec. Crec que el sobiranisme a Catalunya ha obert espais democràtics molt importants.

¿Tenia part de raó Juan Carlos Monedero quan deia que Podem s’assembla als partits tradicionals?

Monedero alertava sobre el perill, que sempre hi és.

Ciutadans és una operació de l’establishment?

No diria tant. Però està clar que al president del Banc Sabadell li agrada Ciutadans, i a Esperanza Aguirre, a Joan Rosell i a les empreses de l’Íbex-35 també els agrada Ciutadans. El seu programa recorda molt el del PP, la candidata del partit per Barcelona és exmilitant del PP i treballava per a la fundació FAES. Representen el recanvi, que és una operació gatopardiana : fer que les coses aparentment canviïn perquè tot continuï igual. Una formació a la qual dóna suport Arcadi Espada, Alfonso Rojo, Isabel San Sebastián o el Yoyas no necessita presentació.

Josep Oliu, president del Banc Sabadell, va proposar fa un any la creació d’un Podem de dretes.

I el va trobar. Tenim clar que el nostre adversari és el PP. L’escenari electoral és dicotòmic: o seguir amb el que hi ha, en color blau o taronja, o canviar. I canviar no és compatible amb apujar l’IVA del pa.

Podem segur que no farà cap pacte amb el PP, però entenc que tampoc amb Ciutadans?

És molt difícil, veient el seu programa econòmic. Estem disposats a parlar amb tothom de tot. Però veient el programa econòmic que han presentat, que em sembla una insensatesa, hi veig molt poc marge. PP i Ciutadans s’assemblen massa.

Albert Rivera és casta?

Casta és un terme que expressa una manera de governar que fa indistingibles les elits polítiques de les econòmiques. I Albert Rivera encara no ha tingut poder, està per veure.

Segur que no pactarien amb CiU. Però tampoc ho farien amb ERC?

Amb ERC, en qüestions que tinguin a veure amb els drets socials, hi ha més marge. Serà ERC qui s’haurà de definir. La pilota és a la seva teulada. Si ells es volen posar d’acord amb una força política de les elits, partidària de les polítiques d’austericidi, serà la seva responsabilitat. Si estan pels drets socials i per la sobirania de forma seriosa, que és que hi hagi hospitals i escoles públiques, potser ens podem entendre.

Felipe González els acusava aquesta setmana de “liquidacionistes”. Com influeixen aquests comentaris en possibles pactes electorals?

És lògic que un conseller de Gas Natural i un majordom de Carlos Slim sigui un home del règim. Si el González del 1982 aparegués a través d’una màquina del temps en el present i s’observés, quedaria horroritzat de veure en el que s’ha convertit.

Si fos president espanyol, autoritzaria un referèndum sobre la independència de Catalunya?

M’agradaria, el que passa és que això no depèn del president del govern espanyol. A Espanya hi ha una legalitat, el que anomenem cadenat del 78, que s’ha d’obrir. I l’única manera d’obrir-lo és fent un procés constituent. Alguns diuen que això és escudar-se en la legalitat, però no queda cap altra opció. Tots els dirigents independentistes saben que la independència no és viable en termes unilaterals. La història dels últims 150 anys revela que els canvis polítics que s’han produït a Catalunya i Espanya han tingut expressions simultànies. Em pregunten què penso del referèndum d’Escòcia i dic que em sembla molt bé, però la Cambra dels Comuns i el govern britànic ho poden decidir, mentre que el govern espanyol, no. M’agradaria que Catalunya no se n’anés d’Espanya. I entenc que el seu futur l’han de decidir els catalans, però en el marc d’un procés constituent.

A Cameron li ha anat de meravella permetent el referèndum escocès.

Ja vaig dir que no era l’apocalipsi que la gent pogués votar. Els que ens acusen de limitar el dret a decidir saben que jurídicament no és viable i que al final de tot això hi ha una negociació de competències entre les elits catalanes i les espanyoles. I això no té res a veure amb el dret a decidir, té a veure amb una pràctica de les elits catalanes, històricament oposades a les classes populars. Ho vam veure amb Cambó i ho tornem a veure amb Mas i el pujolisme dels comptes a Andorra negociant amb els dels comptes a Suïssa.

Catalunya hauria de tenir un règim fiscal com el basc?

Això és una opinió personal: Catalunya hauria de tenir un règim fiscal especial, particular. La fórmula del cafè per a tothom és un desastre.

Parla d’una solució asimètrica.

Seria el més lògic, començant perquè el Senat fos una cambra de representació territorial. El sistema fiscal és el principal instrument per fer polítiques socials. Però han d’existir límits que facin que els territoris cooperin i no competeixin.

Si pogués tornar al 1978 i organitzar el model territorial, què faria?

El primer seria atendre la realitat plurinacional. No entenc per què no hi pot haver una selecció de futbol catalana o basca que competeixi internacionalment. Crec que gestos com aquests tenen una enorme importància per deixar clar que Espanya no és Madrid ni Castella, que són més coses. A Catalunya, el model d’immersió lingüística ha estat exitós. Reconèixer això permetria assajar fórmules jurídiques de convivència molt més viables. El principal productor de sentiment independentista ha sigut el PP.

Montilla va dir allò de la desafecció amb Espanya. Aquesta setmana el Suprem i Wert han laminat el model d’immersió lingüística.

És ridícul. Cada cop que vinc a Catalunya no veig que hi hagi un problema amb la llengua. La que necessita més protecció és el català. És obvi que a Barcelona, València i Mallorca es parla la mateixa llengua.

¿Ja té una opinió formada sobre el corredor mediterrani?

No és que no en tingués una opinió formada, no en tenia ni idea. No en coneixia la importància política. És una de les poques coses en què les elits catalanes i valencianes estan d’acord. Ho hauria d’haver sabut.

Ha parlat amb Artur Mas?

Mai, i m’encantaria. Per a mi sempre és interessant i també un honor parlar amb tothom.

Veu els gags de Polònia?

Els he vist al YouTube. El tic tac theory. Ens podrien fotre més canya.