Negociació decebedora, pacte ben rebut

BarcelonaSi són tan amables de llegir fins al final, comprovaran que el temporal polític que s’ha abatut sobre el camp sobiranista ha malmès parcialment els sembrats i ha projectat dubtes sobre la collita. Res catastròfic, però, perquè el país ja està avesat a recargolar les arrels per trobar aigua ben avall, talment com si es tractés de ceps del Priorat.

Ferides, disculpes i avals

L’excantautor Lluís Llach, amb un ull a la pantalla, sospira des del Senegal: “M’ha semblat l’acord possible, inútilment tardà i desgastador del procés en l’aspecte social. Els dos líders n’han sortit ferits i necessitats de demostrar a la societat que és veritat que el seu comportament ha estat un malson i, si és possible, l’últim malson. Tanmateix, és l’acord que tenen per treballar, i això ja és positiu. Espero que ho facin bé, però vigilats”. L’actriu Sílvia Bel és d’un parer semblant: “Aquest parell de mesos m’han decebut. No ens mereixíem que les converses transcendissin. Ara, l’acord m’alegra perquè hem recuperat el sentit comú”.

En canvi, la cineasta Isona Passola no ha patit tant: “No crec que Mas i Junqueras hagin de demanar disculpes. La complexitat és més llarga. Estic contenta del pacte. Sabia que arribaria i entenc que hagi costat”. L’economista Germà Bel es fia de les agències de qualificació: “L’acord té l’aval d’Òmnium i l’ANC, i això és font de legitimació per fer eleccions al setembre, perquè les volien ara. Mas i Junqueras han vist que no podien fer un cercle i han fet un quadrat. Amb arestes, però unit”. I l’historiador Joan B. Culla no abandona la seva serenitat: “Crec que és un bon acord, equilibrat entre les posicions de partida de Mas i Junqueras. Caldrà omplir-lo de contingut, i consolidar-lo, i que uns i altres entenguin que, a la independència, o hi arriben junts o no hi arribaran”.

Bon govern i agonia

El professor d’economia de l’Iese Alfredo Pastor viu més lluny del centre de la borrasca, però també ha vist sortir el sol: “El pacte conté els elements d’un acord inevitable. Eleccions al setembre és la decisió adequada. És de bon govern. Haver-les fet al març hauria fet la sensació que Mas no volia governar”. El notari Juan-José López Burniol és qui fa pitjor pronòstic: “Aquest acord perllonga l’agonia, perquè CDC i ERC continuen tenint criteris diferents sobre el full de ruta. Mas acabarà assumint el projecte d’Esquerra, i això pot generar rebuig entre els seus votants”.

Ni ingenus ni cínics

Els danys, doncs, no han estat irreparables. Però el futur es presenta més incert. Germà Bel parla sense draps calents: “No siguem ingenus ni cínics: si tenen un programa conjunt, per què van separats? I en el debat electoral de TV3, quan la CUP o ICV retreguin a Mas la corrupció, Junqueras callarà? ¿I Mas no li contestarà? Si l’objectiu és independència, les llistes separades no tenen sentit. La competència és la competència, i si estem votant sobre qui queda primer, no estem votant per la independència. També és veritat que molta gent que vol votar sí però no pot votar señorito podrà votar la CUP, per exemple”.

Passola no s’esquinça les vestidures per les llistes separades: “Som un país ric, no som bipartidista. Tenir llistes separades forma part de la nostra complexitat. I, com deia el meu pare, el que és perfecte està renyit amb el que és possible. I la data està ben triada: permet consolidar les estructures d’estat, s’aprofitarà l’eufòria de l’Onze de Setembre, dóna més temps per guanyar complicitats internacionals i, com que les espanyoles vindran després i el PP ja no tindrà majoria absoluta, serà més senzill negociar actius i passius amb un govern que no sigui autoritari com el d’ara”.

Independents incòmodes

Culla també veu avantatges en les eleccions al setembre: “Tinc la bola de vidre espatllada, però si la majoria sòlida no intentem assolir-la ara (i tenir vuit mesos és millor que tenir-ne dos), no la tindrem mai. En aquests processos no hi ha garanties, ni pòlisses d’assegurances. Cal provar-ho, i assumir el risc amb esportivitat, com els escocesos”.

Germà Bel se situa al centreesquerra. Va ser diputat del PSC al Congrés. ¿S’hauria sentit còmode anant a la llista del president? “Crec que és molt fàcil d’entendre que una llista àmplia i transversal hauria facilitat moltíssim la participació i el compromís de persones, més enllà d’afinitats ideològiques”.

Als espanyols que s’han mirat el desacord de CDC i ERC amb complaença, Alfredo Pastor els recomana tenir altura de mires: “Dir-ne vodevil és un insult a molta gent de bona fe. Agafar-se la política catalana pel costat ridícul és el pitjor que es pot fer. Al cap i a la fi, tot el que passa aquí no és més que una resposta a les reivindicacions de la ciutadania, i és llàstima que l’Estat no hagi permès la consulta. Per això vaig anar a votar el 9-N, i vaig votar que no. No és un problema únicament català. És d’Espanya: la Constitució del 1978 ja no encaixa en allò en què s’ha convertit el país en aquests 30 anys. Que cal un canvi és un sentiment que hauria de ser compartit per molt gent d’Espanya”.

Gassman i Trintignant

López Burniol tem que Mas i Junqueras siguin com Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant a la comèdia de carretera de Dino Risi L’escapada (1962): “Mas no ha guanyat. Em recorda aquell personatge, el jove estudiant de dret, responsable, que se’n va a viure la vida en un descapotable, i al final té un accident”. Però l’actriu Sílvia Bel no li compra el guió: “Jo hauria volgut una llista unitària i fer les eleccions abans. No em facis raonar el perquè, m’ho deia la intuïció. Però escolta’m, endavant!”