El 24-M, doble preàmbul plebiscitari
Cap De PolíticaLa cita del 24 de maig, a Catalunya però també al conjunt de l’Estat, es mou en una dicotomia que, en principi, no té perquè ser contradictòria. D’una banda, la primera volta d’unes eleccions a les quals els partidaris de la Catalunya estat volen donar caràcter plebiscitari, les del 27 de setembre. De l’altra, l’aperitiu polític d’un altre plebiscit, el que a finals d’any, i a tot Espanya, vol deixar enrere el règim polític sorgit de la Transició i els seus dos grans actors, PP i PSOE. Un punt de partida que ajuda a alimentar les incerteses i l’interès per un escenari en què l’atomització està disposada a ser protagonista als ajuntaments més grans.
CiU, ERC i la CUP intenten treure rèdit de la seva capilaritat al territori per preparar el terreny a la gran majoria que la causa de la independència, sotmesa a constants tests d’estrès gràcies a les tensions entre els protagonistes del procés, necessita per al setembre. L’acte del Sant Jordi de divendres buscava donar alè als candidats del sí, que per incompareixença de les formacions unionistes ja tenen assegurades 201 alcaldies la nit del 24-M.
A Catalunya, la lluita pel relat serà intensa, tal com es va constatar ahir a l’hora de valorar l’acte del sobiranisme cívic. El bloc del sí presentarà les seves credencials en la gestió municipal (és la intenció de Convergència a partir d’ara, també per evitar friccions de les que resten amb la direcció d’Unió) i insistirà en la importància dels ajuntaments per afermar la majoria institucional i social i edificar estructures d’estat. I és que tenir ajuntaments sobiranistes garanteix al juny diputacions que també ho siguin i remin a favor en temes com la Hisenda pròpia.
Els partidaris del no, singularment el PSC i el PP, insistiran en el caràcter local de les eleccions per intentar atreure votants de més enllà del seu perímetre actual, que en els últims anys ha minvat. La seva lluita serà per dir que només es tria alcalde, que ells sí que tenen projecte de ciutat (els socialistes desenterraran l’impuls reformista a les ciutats que ja governaven als 80 i 90, i els populars apel·laran a la mà dura de Xavier García Albiol a Badalona com a model) i que la política nacional no pot distreure la gestió local.
Els emergents també apel·laran al caràcter plebiscitari. Ada Colau i les candidatures que tenen el suport de Podem volen fer del 24-M l’avantsala del “canvi real” i d’un procés constituent a Espanya, i Ciutadans, verge en la política municipal, començar a jubilar els partits “vells”.
Les del 2011 van ser les primeres municipals que guanyava CiU. El PSC, amb el govern català perdut i a les portes de perdre l’espanyol, donava signes de desgast i perdia Barcelona. El debat sobiranista els ha perjudicat més i ni ells mateixos ja compten a guanyar. Els convergents assumeixen que la recuperació d’ERC els farà perdre percentatge de vot i es consolen pensant que la distància amb el segon partit augmentarà. La millora dels registres d’ERC i de la CUP, testimonial fa quatre anys, ajudarà a situar els tres partits del sí per damunt del 40%, i superar de llarg l’unionisme.
L’atomització convertirà en habitual el que passa, per exemple, a Argentona (el Maresme), on vuit partits es reparteixen 17 regidors. Fins ara era habitual el que passa a Lleida, un ple de 27 escons amb només tres partits. Les alcaldies compartides (un fenomen limitat a municipis petits i mitjans) poden formar part del nou paisatge a les ciutats.
La irrupció de noves forces i el desgast de les tradicionals que fins ara formaven la Catalunya dual dels 80 i els 90 complicarà les lectures la nit del 24 de maig. Les notes finals arribaran el 13 de juny, quan es formin els ajuntaments i es faci balanç d’alcaldies. Les negociacions seran aquest cop més complexes.
Els partits sobiranistes tindran moltes cartes a la mà, però en algun cas hauran d’incorporar socis o buscar suports d’altres que potser no ho són. A Barcelona, per exemple, cap enquesta preveu una majoria absoluta CiU-ERC, que segueixen compartint les principals fronteres electorals respectives. Els alcaldes electes marcaran la pauta de l’èxit o el fracàs i ajudaran a repartir joc als plebiscits que vénen.
CiU: Barcelona mesura l’èxit o el fracàs
Tots els municipis són importants, però CiU se la juga de veritat a Barcelona. Xavier Trias (a la foto) ha tingut un mandat tranquil. Es va encallar amb Can Vies i els pisos turístics, però ha sigut capaç de preservar els serveis socials, ha arribat on no ho feien altres administracions, ha reforçat la marca Barcelona i ha reformat sense rebombori la Diagonal i les Glòries. El 2011 la federació vivia un moment d’eufòria i, gràcies també a l’ensorrament del PSC i d’ERC, va aconseguir alcaldies impensables com Mataró, Reus i Vilanova i la Geltrú. Els nacionalistes estan tranquils per la gestió feta i confien conservar alcaldies perquè tampoc hi veuen alternatives sòlides.
A Barcelona entraran al joc de polaritzar amb Ada Colau. Confien així captar vot socialista i, sobretot, frenar les expectatives d’Alfred Bosch, d’ERC, que fa un any eren més bones. Si guanya, Trias haurà de fer mans i mànigues després de les eleccions per governar. Fer-ho sol amb 14 regidors no ha sigut gens fàcil i provar-ho amb menys pot acabar en paràlisi. Caldran acords estables.
Per a CiU serà també la primera campanya sense Josep Antoni Duran i Lleida, que, a l’espera del que faci Unió en la consulta interna del 14 de juny, ha anunciat que serà pràcticament invisible. Els candidats de CDC, la gran majoria, no el trobaran a faltar.
PSC: Resignats a ser partit urbà i a esperar que escampi la tempesta
El PSC era el partit dels alcaldes i disputava l’hegemonia a CiU a comarques. Això és passat. Els seus alcaldes metropolitans s’esforçaran per conservar la vara i, en molts casos, es fan a la idea de pactar amb Ciutadans o reeditar tripartits amb ERC i ICV-EUiA. El partit que lidera Miquel Iceta fa 200 llistes menys i, a més, desenes en petits municipis són fantasma (sense gent del poble). Persegueixen maquillar, de manera efímera, les estadístiques.
A Barcelona, Jaume Collboni aspira a ser protagonista en un govern d’esquerres, i tampoc dóna un no rotund a Trias. El partit necessita espais d’incidència institucional. Fora de Barcelona, compten guanyar a la majoria de poblacions del cinturó, tot i que sense majoria absoluta (hauran de ser hàbils pactant), i a conservar Tarragona i Lleida. Sobresortir el 24-M també pot consolidar figures amb molt a dir en els pròxims anys al partit, com ara Núria Parlon, a la foto, que és l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet.
ERC: Fer forat al cinturó i jugar bé la política de pactes postelectorals
Oriol Junqueras porta dos anys i mig fent molts actes al cinturó, ha prioritzat aliar-se amb exsocialistes (el 2011 ho va fer amb Reagrupament) i, a l’hora de treure llibre per Sant Jordi, ha triat Justo Molinero com a parella de ball. ERC busca l’hegemonia de l’esquerra catalana i vol anar més enllà de comarques i els seus sectors tradicionals, on es va refugiar el 2011. Va salvar Montblanc, Solsona i poc més, però es va quedar fora dels plens de totes les grans ciutats, tret de Barcelona.
El mal moment del PSC i les picabaralles entre CDC i UDC els donen grans expectatives a Sabadell (a la foto, el candidat Juli Fernández) o Vic. Perquè l’alternativa republicana prengui cos, Junqueras necessita alguna cosa més que tenir regidors arreu o compartir governs. Li cal envoltar-se d’alcaldes republicans a les grans ciutats i de presidents de diputació. L’alcaldia més important que té és Sant Vicenç dels Horts, que recau en ell mateix. Un mal resultat seu (o dels socis de govern de CiU i ICV que impedís refer el pacte) n’erosionaria la imatge.
CUP: El moment de tenir alcaldes i presència a les ciutats
La CUP passa de 87 llistes el 2011 a 163. És lluny de cobrir tot el territori (hi ha 947 municipis), però espera treure rèdit del treball de formigueta dels seus militants i de la bona imatge de David Fernàndez. Ara té un centenar de regidors, petites alcaldies i és present en algunes ciutats mitjanes de fora del cinturó (Molins de Rei trenca la norma). Les municipals duran la seva veu a molts més plens, sobretot allà on no s’hagin articulat candidatures d’esquerra alternativa al voltant d’ICV o Podem i tinguin la capacitat d’atreure vot protesta. En molts casos tindran l’oportunitat -o l’obligació- de mullar-se en el joc dels pactes i de fer casar les idees amb la gestió diària. Els dubtes són si, ara que ERC està més forta que el 2011, reeditaran èxits a Vic, Molins de Rei, Berga o Vilanova i la Geltrú, i què els passarà a Barcelona, on no van voler pactar amb Colau i la candidata María José Lecha encara no ha trobat espai.
PP: Exportar la ‘recepta Badalona’ a tot el cinturó per no punxar
El PP va ser un dels guanyadors el 2011. Acabava de fer un gran resultat al Parlament i era a les portes de tornar a la Moncloa. Passar del 9,8% al 12,6% va tenir una traducció pràctica: les alcaldies de Badalona i Castelldefels i compartir amb CiU el govern de la Diputació de Barcelona. També l’Ajuntament de Reus fins que el procés ho va impedir. Ara encaren el 24-M amb por. El relat de la recuperació econòmica de Rajoy no funciona i Ciutadans els roba electorat amb èxit. La marca resta i l’amaguen per primer cop. Es dóna per fet que Xavier García Albiol (a la imatge) tornarà a governar a Badalona, tret que CiU s’avingui ara al “tots contra el PP” que enviï a l’oposició un alcalde que ha seguit fent de la xenofòbia i la mà dura la seva bandera. Una recepta que el PP, que ha tornat a fer desenes de llistes fantasma a comarques, exporta a altres municipis del cinturó sense manies.
ICV-EUiA: El triomf de la via Colau per salvar la via Herrera
El que va passar a Andalusia el 22 de març, quan Podem va enviar IU a l’ostracisme, va reafirmar els líders d’ICV-EUiA en l’aposta feta a Barcelona per confluir amb els de Pablo Iglesias dins la plataforma electoral liderada per Ada Colau. Els vots de Barcelona en Comú, un model exportat amb cura a altres ciutats catalanes, comptaran per ICV a les diputacions i als consells comarcals, però canviaran les maneres de fer: els ecosocialistes difícilment podran reeditar els seus tradicionals pactes amb el PSC al cinturó (Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi...) Ho donaran per bo si enceten una dinàmica de confluència amb Podem i amb Procés Constituent per fer créixer un pol d’esquerra alternativa. Després de les municipals Joan Herrera, a qui la seva indefinició respecte al procés ha produït cert desgast intern, apel·larà a Podem per anar junts el 27-S. La nova formació per ara ha dit que no.
C's: A Catalunya volen seguir captant vot a dreta i esquerra
Ciutadans és, a Espanya, un partit liberal que creix a costa del desgast del PP. A Catalunya ha fet de l’eix nacional la seva raó de ser, tant fundacional com vital. Això li permet xuclar vot espanyolista del PP i també del PSC. La seva presència municipal és nul·la (7 regidors el 2011), però ara presenta més llistes (90 a l’àrea metropolitana i a les ciutats) i espera ser clau en molts ajuntaments. Alguns sondejos els situen com a segona força a Tarragona i tercera a Barcelona. Albert Rivera no vol casar-se amb els dos grans partits estatals però necessita projectar-se en un temps rècord com a opció de govern. A Barcelona la seva candidata és Carina Mejías, sorgida del flanc més conservador del PP, però a l’Hospitalet han optat per un exmilitant del PSC, Miguel García, molt popular a la ciutat. La por que un creixement descontrolat els doni disgustos és menor a Catalunya que a la resta de l’Estat.
