Ramon Simó: “Al Grec volem fer popular el que d’entrada no ho sembla”

Aquest és el quart Grec que dirigeixes. ¿Has pogut fer realitat el model de festival que t’havies planejat?

No del tot, però el model de festival que vull fer és molt clar i estem aconseguint fruits: un festival de creació, internacional, amb una temàtica i un estil contemporanis, amb un compromís ètic, polític i social, que parli del nostre present. I un festival obert, en el sentit de fer extensiu a tothom les millors propostes de dansa, circ, teatre i música.

Alguna cosa a lamentar?

Esperàvem créixer més i les circumstàncies no ens ho han permès. Tenim un pressupost molt inferior al que hi havia abans. I tot i això fem un festival molt potent. Això és un mèrit, però també t’obliga a buscar-te molt la vida.

En quin sentit?

Fent treball en xarxa, buscant molts socis. La col·laboració em sembla essencial. Hem fet una política de coproduccions molt important amb companyies internacionals i amb gent d’aquí, a qui també ajudem a trobar socis fora. Treballem per mantenir viu l’ecosistema teatral creatiu.

¿Com valores l’encaix del festival amb el públic?

Treballem molt la transversalitat, volem fer popular el que d’entrada no ho sembla. Però és una feina a llarg termini, no s’acaba en tres o quatre anys.

¿Estàs satisfet de les xifres d’espectadors?

El primer any vam patir una sotragada, però després hem anat creixent cada any. Cal tenir en compte les retallades que ha patit la gent i la pujada de l’IVA. Però a més hem de lluitar contra un desinterès social respecte a la cultura, un desinterès orquestrat. Hi ha una certa aculturalitat creixent en termes generals, no parlo només del Grec.

El que sí que es destaca és la creativitat dels artistes.

És una de les coses de què no em puc queixar. I no m’agrada queixar-me. Si se’m permet l’expressió, la gent de la cultura hem de tenir pebrots. El que hem de fer és lluitar.

I com veus aquesta lluita?

El sector de les arts escèniques viu amb una precarietat absoluta. Però en canvi continua generant nous projectes, noves formes de treballar. És el que em dóna més esperança. La gent de la cultura continua generant estímuls interessants, s’internacionalitza, busca i lluita. Ara bé, la falta d’inversió coarta totalment la creativitat de la gent. S’estimula una determinada creativitat precària. Per créixer, per estimular les coses, cal invertir.

Has fet una clara aposta pel públic familiar i aquest és el segon any del MiniGrec.

El mes de juliol no és fàcil per al públic familiar, però l’any passat crec que vam trobar el fil. Ara hem d’intentar evolucionar. I de cara a l’any que ve m’agradaria ampliar-ho amb una cosa que crec que ens falla, els espectacles per a públic adolescent, d’entre 13 i 19 anys.

També manteniu la complicitat amb l’Antic Teatre.

Sí. Amb La Caldera, que recuperarem l’any que ve perquè enguany està en obres, són dos nuclis molt importants per a la creació més jove i contemporània. L’any passat vam començar a apostar per l’Antic Teatre per visibilitzar creadors més outsiders, de llenguatges més contemporanis i més joves.

Què no m’he de perdre d’aquest Grec? Em fas tres recomanacions?

En teatre, La voix humaine. Val molt la pena veure Ivon van Hove des d’una perspectiva diferent, estem acostumats a veure’l en format gran i això és un monòleg, una cosa molt delicada.

En dansa?

À louer, de Peeping Tom, amb un espectacle antic però que no s’ha vist abans a Barcelona.

I en circ?

Il n’est pas encore minuit, de la Compagnie XY. Són tres espectacles molt grans, i els tres valen molt la pena. Ara la resta em mataran!

Ets en un lloc on pots repartir joc, i decidir suposa excloure. ¿El càrrec t’ha reportat més amics o més enemics?

A l’hora de decidir sempre intento ser tan honest com puc. Intento triar els espectacles més interessants, que no vol dir els que m’interessen més a mi, sinó els que ajuden a fer una programació equilibrada. A més, sé que la situació és molt complicada i intento donar molta vida al sector. Segur que algú s’ha enfadat. Pero crec que amb aquestes premisses he fet més amics que enemics. |