Blanes: un balcó ple de fronteres

CONEIXIA BEN POC BLANES. Hi arribo concentrat, atent, preocupat per quanta estona trigaré a fer-me’n a la idea. A entendre Blanes. I confesso que em relaxo de seguida, al cap d’una horeta, un cop he passejat pel passeig de Dintre, pel carrer Ample, pel passeig Marítim, un cop he observat Sa Palomera, la roca que dibuixa algunes fronteres. I quan al migdia ens acabem enfilant al castell de Sant Joan, des d’on es vigilaven els pirates, i tinguem el privilegi de la mirada aèria, l’alegria serà doble. Llavors s’entén tot encara millor. Me’n faig la foto mental (i real) sencera.

Comencem pel començament, per un tret que la fa única. Aquest caràcter i esperit fronterer.

“Som de Girona, el que passa és que els de Girona no ens volen”, em diu una pagesa al mercat. “Aquí comença la Costa Brava, el que passa és que alguns es pensen que aquí s’acaba”, em diu un veí, al bar. Els blanencs, observo, no han perdut el nord. Miren cap amunt. La Tordera marca que s’acaba el Maresme i comença la Selva. S’acaba un paisatge de platja i comencen les roques. S’acaba el barcelonisme i s’enceta el gironisme. Ells miren més cap a Girona, tot i que darrerament Mataró ha crescut en centres comercials i hi ha gent que hi té tirada.

Blanes s’explica també per contrast. Per la diferència amb Lloret. “Aquí el turisme és més familiar”, m’explica l’exalcalde Fèlix Bota. “Si el jovent vol juerga grossa se’n va a Lloret”, afegeix. Tot i que ho matisa: al barri dels Pins, a un extrem, és on hi ha els càmpings i els hotels i discoteques com Arena, que darrerament fa perdre la son literalment als veïns.

Potser és casualitat, o una intuïció, però també he triat com a amfitrions dos blanencs fronterers. Se senten molt d’aquí però no hi viuen.

Salvador Macip és tan blanenc, fill del metge, que a casa seva hi han nascut molts blanencs. S’hi han parit, físicament, atesos pel pare. Però fa 16 anys que ell no hi viu: primer 9 a Nova York, després 7 a Leicester. L’avi i el pare han estat metges de tocar pacients; ell és metge d’universitat, científic, escriptor. Tinc la sort que sigui aquesta setmana a casa, i ell té la sort que tot i que encara és abril fa uns dies de juliol. Li convé recuperar la vitamina D perduda. Acabarem la ruta dinant a la Cala Bona, en un dia de postal, i em confessarà: “A vegades penso què hi foto jo, a Anglaterra, tenint això”.

Adam Martín va néixer i viure el primer any a Tossa, fet accidental que li fa difícil presumir que se sent un blanenc pur. Però dels dotze mesos fins als 18 anys, abans d’anar a la universitat, va exercir de fill de l’amo d’una agència de viatges de tota la vida, que ja té cinquanta anys, Blanda. Estudiava als “ padres ” (pare Manyanet), veia els turistes com a “ pijos ” o “ camacus ”, que els assenyalaven quines marques de roba o sabates es portaven. Parla amb tant orgull de la seva ciutat que es permet fer-ne crítica: “A vegades mirem Lloret per sobre de l’espatlla, però ens passen la mà per la cara econòmicament”.

“Ens falta personalitat. Ja no som poble pagès, ja no som poble pescador, i també ens hem quedat a mitges amb el tema turístic”, opina. Troba que per l’enclavament geogràfic “brutal” que té, per la força del seu teixit associatiu (“El cau marca molt la vida”), per algunes característiques i potencialitats que mostra, és trist que no acabi tenint un caràcter més propi, uns trets que la defineixin. Per exemple, ara fan concerts en un convent a prop de Sant Joan: “Allò hauria de ser el nostre Cap Roig, però ens falta creure’ns-ho”. Segons ell, tampoc exerceix la capitalitat real de la Selva (la capital oficial és Santa Coloma de Farners), l’hospital tampoc marca ben bé la pauta. “No pot ser que se’ns conegui només pels focs artificials, o perquè som bons en hoquei patins, i ja està”. I remarca, bromejant sobre el risc que el dia que presentem aquest suplement li tirin tomates, i per tant exigint que ho matisi, que ho deixi clar: “Tot això ho dic constructivament perquè hi crec molt, en Blanes. Hi veig tantes possibilitats que no acabem d’explotar que em sap molt greu”.

“El que cal és que hi hagi més feina”, és el primer que m’ha dit l’exalcalde Fèlix Bota, que ara regenta el bar Els Terrassans, al costat de l’ajuntament. La història de Blanes és també la d’una gent que hi ve perquè hi ha feina. La Safa (ara Nylstar), fàbrica de fibres artificials, va ser un pol d’atracció d’andalusos, sobretot de Màlaga. De fet, els d’un poble que es diu Ardales van venir pràcticament tots. Fa temps que van mal dades, però en algun moment hi treballava mig poble. La mare de Salvador Macip (família de pagesos) també. I el seu pare hi feia de metge. Hi tenien escola pròpia i tot, a la fàbrica.

Hem començat la ruta al mercat de pagesos. Al passeig de Dintre es conserva alguna casa baixa, però dominen les més altes, construïdes als anys seixanta. “Quan jo era nen, des de segona línia veies el mar”, destaca Macip.

Després descobreixo la frontera entre una platja i l’altra. Anem a la platja de S’Abanell. Cada setembre el primer temporal s’emporta la sorra. L’anomenen el temporal rentabótes. Es diu així perquè els pagesos l’aprofitaven per netejar les bótes de vi. La terrasseta d’Es Blanc (“Aquí se suposa que encara salem”, m’aclareix Macip) marca la frontera entre una platja i l’altra, llueix pintats versos de la patum literària local, Joaquim Ruyra, presumint d’aquesta finestra privilegiada al mar.

L’altra patum literària és d’adopció. El gran poeta i novel·lista xilè Roberto Bolaño s’hi va instal·lar el 1985 i treballava a la botiga de bijuteria de la mare. Va trobar en un estudi al carrer del Lloro, on no tenia ni telèfon, per no distreure’s, tota la calma per escriure. Avui al davant de l’estudi hi ha cartells de la ruta Bolaño: pots resseguir el tipus de vida que hi feia. Se’l senten molt seu, en parlen amb orgull. El reivindiquen molt més que a Alícia Sánchez-Camacho, també blanenca, però que sempre que els comentes que és d’aquí et fan un mig somriure i li treuen importància. Pel poc arrelament, sobretot. “Era filla del guàrdia civil, feia poca vida de poble”, m’aclareixen. Acabo el dia confirmant que aquí ningú més no diu namés, com fa la líder popular: es confirma que aquesta és també una creació de collita pròpia.

Em fixo en dues estàtues. La de Joaquim Ruyra i la de l’alemany Carl Faust, que va crear el Jardí Botànic Marimurtra. Observo que el carrer Ample és estret, com a tot arreu, em diuen que de la plaça d’Espanya sempre se n’ha dit plaça dels taxis, en part perquè hi havia taxis, en part per no dir-ne d’Espanya. Em crida l’atenció una font gòtica restaurada i preciosa, al costat del teatre. M’adono que s’ha de tenir fe, per anar a missa, que els dos camins a l’església Santa Maria, un d’ells amb escales, fan pujada i veiem una dona gran que té dificultats per baixar el carrer. En algunes parets del barri del Raval i del barri de Sa Carbonera hi ha cartells que recorden els motius, els noms populars de les cases. Can Panxito Basté, Ca Ses Grasses, Can Pepet Got, Can Macaco, Ca na Teta, Ca na Figa de Moro... M’impressiona trobar una pissarra d’avisos dels morts, al bar Els Terrassans. Hi ha escrit fix, i en castellà: “ Se comunica a socios y público en general el entierro de... se efectuará el día... a las... en la parroquia... ” Avui els espais els omple Carmen Sánchez Torrijos (viuda Casado). Em diu Fèlix Bota que la tradició la va començar el seu pare, quan duia el local, a petició d’un pagès que volia comunicar que havia quedat vidu. Ara és un servei més que la funerària ofereix. Els Terrassans és un cafè que fa de local social del poble. Era l’espai de lleure dels pagesos, el diumenge a la tarda hi feien partideta de cartes, i a dalt ballaven. Era petit, però hi actuaven els grans: La Bisbal, Els Montgrins, La Selvatana, Guardiola, Rudy Ventura. Els grans. Tenia la típica galeria alçada perquè les mares vigilessin les filles. “Continua sent el bar del poble, hi ve el paleta, el director del banc, els que fan els tràmits a l’ajuntament i el petit delinqüent del poble. S’hi admet tothom”. El Casino era de dretes, La Casa del Poble era d’esquerres, Els Terrassans és de la gent.

Em recomanen que vagi a la pastisseria Ca l’Orench, però estic a dieta i hi passo de llarg perquè tot fa molt bona pinta. M’enamora el nom de la plaça on ara hi ha les peixateries: plaça dels dies feiners, quin nom més directe. Abans eren a la plaça del peix, on ara hi ha el Bar Rafel. I no em trec del cap les paraules d’Assumpta Duñó, la pagesa que m’ha explicat l’origen del mercat de terrassans: “L’únic de bo que va fer Felip V va ser donar permís perquè venguéssim el producte”. Recordo això, i també el que passa amb les dificultats per trobar feina. Els seus fills fan carrera, ajuden quan tenen festa, i segurament no continuaran el negoci familiar, tot i que un d’ells potser l’ajuda a vendre per internet. “Però jo sempre els dic que si no troben feina del que han estudiat que tornin aquí, on almenys seran amos”.

Dinar a Cala Bona

Seria injust no admetre que el millor de la ruta és el dinar. Anem al xiringuito Cala Bona, regentat per en Joan i la Maria. Adam Martín havia treballat amb la Maria, però en un altre xiringuito. La vista és preciosa, el sol és fantàstic, fa un dia molt agradable, el peix és deliciós. Em diuen que a l’agost no cal que hi torni, que és impossible trobar-hi un pam lliure. Però entenc, nascut al cor d’Osona, el privilegi d’aquests nens de poble de mar, que a la tarda poden venir aquí, a l’octubre, o al març.

Hi estic tan bé, la conversa amb Macip és tan agradable, que m’agafa mala consciència i tot. ¿Segur que això que estem fent avui és treballar? El científic blanenc exiliat que m’ha fet de guia té un parell de conferències en instituts i d’aquí dos dies haurà de deixar del tot aquest poble fronterer i tornar a aquest lloc on les condicions per investigar i fer feina científica són millors, però el sol és tan escàs que ha de prendre suplements de vitamina D dels que venen a la farmàcia. El món és ple de fronteres, i Blanes també.