| Fotos: XISCO SERRAL’ELTALBI JMIAA CONFESSA QUE MAI HA COMPTAT QUANTS ARBRES D’ARGÀNIA TÉ AL PATI. Però n’hi ha 57. Es mantenen ferms i triomfants malgrat el terreny sec i rocós que envolta la casa de l’Eltalbi. Els seus familiars els van plantar fa més de 150 anys, sense imaginar que els seus fruits aconseguirien tanta demanda mundial que en ple segle XXI representen el segon producte més exportat pel Marroc.

L’Eltalbi sí que ho sap. És per això que ha construït un mur de roques i una porta feta amb branques seques per protegir els arbres del gran enemic: les cabres que passegen pel poble, sempre disposades a pujar per les branques plenes d’espines per menjar-se les llavors d’argània.

Per a aquesta dona de 56 anys, aquests arbres endèmics del Marroc són només el començament d’una revolució que viuen més de 2.000 dones del cinturó rural que uneix les regions d’Agadir i Essaouira. Aquestes dones s’han organitzat en cooperatives per convertir la seva tradició en una activitat econòmica. “Fa 15 anys ningú coneixia l’oli d’argània -comenta l’Eltalbi-. Només les dones amazigues, que fabricàvem aquest oli a casa nostra i alguna vegada anàvem a altres pobles per vendre’n una o dues ampolles”.

El que guanyava l’Eltalbi per fabricar aquest oli no arribava als 30 cèntims al mes. Un extra ínfim dins de l’economia familiar. L’agricultura i la criança dels animals eren els principals pilars de subsistència d’aquesta regió meridional del Marroc. Fins que el 2006 l’Eltalbi va començar a liderar la creació de la cooperativa Ibn al-Baitar, que a més de funcionar al seu poblat, Ibnaiyadn, ja té seu en cinc zones on fabrica oli d’argània per consumir i també d’ús cosmètic que va a parar a més de 12 països diferents, com el Japó, Alemanya, l’Índia, els Estats Units i Austràlia.

Aquesta experiència es multiplica a la regió, on hi ha 120 cooperatives més que generen una mitjana de 4.000 tones a l’any d’oli d’argània, cosa que els permet comptar amb salaris d’entre 45 i 300 euros mensuals. “Treballar a la cooperativa ens fa ser més fortes, millorar el producte i sentir-nos més útils -assenyala l’Eltalbi-. És increïble que l’oli que ens van ensenyar a fer les nostres àvies i besàvies avui sigui a les cases de moltes persones que viuen en països que ni tan sols sé on són”.

L’Eltalbi somriu mentre es posa bé el vestit de colors vius que li cobreix tot el cos i gran part de la cara. Té les mans gruixudes i les ungles porten tatuat el marró de l’argània seca, la que piquen amb pedres per extreure’n l’ametlla, d’on surt el conegut oli.

Són aquestes mateixes mans les que estan impulsant l’economia nacional i el desenvolupament de les dones rurals del sud del Marroc. Elles són els rostres de l’anomenat or marroquí, dones la feina de les quals ha atret a la zona el mateix rei Mohamed VI i altres comissions internacionals interessades a apostar per aquest creixent negoci.

“La cooperativa ens ha ensenyat a elaborar un oli millor, fins i tot amb més puresa que l’oli que fabricàvem de manera tradicional a casa, i ja comptem amb el certificat internacional de comerç just -comenta l’Eltalbi-. Estem orgulloses del que fem cada dia i del que som les dones amazigues”.

L’Eltalbi no està aclaparada per la fama que els seus productes estan aconseguint al món. Insisteix, sense dubtar, que la clau de l’èxit és la revolució femenina de la qual són protagonistes.

LA DESCOBERTA

Les dones amazigues sempre han utilitzat l’oli d’argània per les seves virtuts alimentàries. Les primeres referències escrites sobre el seu ús es remunten al segle XIII aC com una de les principals senyes d’identitat de la cultura d’un conjunt d’ètnies autòctones del nord d’Àfrica.

Des de llavors, les dones amazigues han transmès de generació en generació les tècniques tradicionals per produir l’oli d’argània i l’han fet servir tant per suplir les necessitats alimentàries de la població local com per a l’ús tradicional per cuidar-se la pell i els cabells.

El 1996, però, un estudi químic va obrir les portes al món a aquest producte natural. I això va passar quan Zoubida Charrouf, professora de la Facultat de Química de la Universitat Mohamed V de Rabat, va decidir estudiar els components del fruit d’argània.

“L’oli d’argània és l’oli més ric en vitamines E del món. A més, té una concentració d’omega-6 tres vegades superior a la de l’oli d’oliva, la qual cosa resulta clau pel que fa a la utilitat cosmètica”, diu la professora. Amb aquest descobriment a la mà, Charrouf va començar el seu llarg camí com a promotora de les cooperatives de dones per a l’explotació de l’oli i també d’altres productes, com el sabó, que poden extreure’s d’aquest fruit.

L’estudi universitari, a més, ha permès visibilitzar la feina de les dones i la importància del producte que han fabricat de generació en generació. Segons el ministeri d’Economia del Marroc, aquest estudi ha impulsat la producció total d’unes 130.000 tones d’ametlles madures, que són la primera matèria per a l’oli, un producte que ja arriba al preu de 35 euros per litre.

Entre Agadir i Essaouira es comptabilitzen 21 milions d’arbres d’argània en una superfície de 8.000 hectàrees. I cal tenir en compte que l’argània té un paper vital a l’hora d’evitar la desertització de la zona, ja que, gràcies a les seves fortes arrels, l’arbre contribueix a retenir la terra i ajuda a combatre l’erosió de l’aigua i el vent, assenyala Zoubida Charrouf, que afegeix: “La regió compta amb una àmplia capacitat ecològica i humana per continuar fent un bon oli i pro ductes derivats al voltant de l’arbre d’argània, que es calcula que té els seus orígens fa 80 milions d’anys i és un arbre únic al món que pot viure entre 150 i 200 anys. Els seus fruits han permès transformar la vida de milers de dones i les seves famílies. Aquí s’uneix la tradició i la feina de les dones amb uns resultats molt positius per al desenvolupament de la regió”.

CANVI RADICAL

La seu de l’associació L’Aigua és una casa antiga, de sostre alt, parets blanques i quatre finestrals que omplen de llum natural l’única sala d’aquesta edificació. No hi ha cadires, ni taules. Tota la gran sala està entapissada de catifes multicolors enganxades a grans coixins que garanteixen la comoditat de les seves 50 treballadores.

Fa dos anys cadascuna d’aquestes dones amb prou feines sortia de casa. La vida reservada del poblat només permetia conversar a estones al voltant del pou d’on extreuen aigua, en l’encreuament d’algun carrer o mentre treien a pasturar el bestiar. Però la creació de la cooperativa ha obert un espai que, a més de ser una font d’ingressos econòmics, s’ha convertit en una finestra per compartir experiències.

La Moudan Fatima té 43 anys i 8 fills. Va començar a anar a la cooperativa quan tots els seus fills ja s’havien fet grans, perquè així ho va acordar amb el seu marit. Mentrestant, la feina la feia al menjador de casa. Ella ho té clar: hi ha un abisme molt gran entre participar en la cooperativa o fer l’oli en la solitud de casa: “A casa no som conscients de la importància de produir un oli d’alta qualitat i amb una producció més alta que permeti més ingressos. Però, sobretot, es tracta de treballar entre totes per aconseguir les metes, aprendre entre totes per fer el millor oli possible”.

La Moudan té un extra: a més està aprenent a llegir i escriure. Ara com ara assegura que només sap copiar el seu nom, i llegir alguns fragments de l’Alcorà. Però seguirà assistint a les classes d’alfabetització que es fan a les cooperatives per motivar les seves dues filles acabades de casar perquè segueixin el seu exemple.

“Treballar a la cooperativa, guanyar els meus propis diners, aprendre a fer un millor oli és molt important per a la meva vida”, diu la Moudan. “He treballat amb l’argània des que era una nena, però ara és un ofici en què em sento valorada. Si en aquesta zona no existissin arbres d’argània me n’aniria a pobles veïns, perquè ara no m’imagino treballant d’una altra cosa”.

A la Fadna Assarg un divorci la va deixar aïllada de la comunitat. Va anar d’un lloc a l’altre a la recerca de feina durant dos anys, i per això no va dubtar ni un segon a acceptar la invitació a participar en aquesta cooperativa de l’associació L’Aigua. N’és una de les fundadores, igual que altres dones en situacions vulnerables. Ara aquesta dona, que desconeix la seva edat, pot pagar les despeses d’estudis dels seus onze fills i és una de les responsables al poblat d’ensenyar a les més joves la fabricació artesanal de l’oli d’argània. La Fadna va aprendre l’ofici de la seva àvia i fins al moment calcula que ja ha ensenyat la tècnica a més de 30 dones joves.

REPTES

Segons el ministeri de Treball, al Marroc només tenen feina tres de cada deu dones. Una realitat que s’ha transformat a la zona rural d’Agadir, on el 90% de les dones treballen i tenen un sou superior a la base mínima establerta per l’actual estat.

“És un canvi en la vida d’aquestes dones i les seves generacions futures”. Així ho defineix la Imane Chafchaouni-Bussy, una professora que va abandonar la universitat a Rabat per endinsar-se en la cooperativa on treballen dones com la Fadna i la Moudan.

La Imane afegeix que aquest creixement presenta reptes en matèria econòmica i de desenvolupament social de les dones. Un és que l’alta demanda internacional de l’oli d’argània fa que moltes de les cooperatives estiguin integrant màquines en el procés de producció, per la qual cosa en alguns casos s’ha de posar especial èmfasi en el control de la qualitat del producte.

Un altre dels grans desafiaments és que, com que les noves generacions de dones ja poden anar a les escoles i universitats perquè les seves mares ja tenen prou diners per finançar els seus estudis, hi ha el perill que en els pròxims anys hi hagi un alt índex d’emigració de dones joves i, per tant, els coneixements ancestrals es perdin amb el pas del temps.

“Cal dir que el Marroc està orgullós del que s’està aconseguint amb l’oli d’argània. Així que puc dir que entre tots estem fent tot el possible perquè aquest projecte continuï sent un exemple mundial”, diu la Malika, un exemple de la continuïtat d’aquesta revolució femenina. La seva mare va treballar a la cooperativa per pagar-li els estudis de tècnica industrial, i en tornar al poblat ella es va integrar en la cooperativa com a responsable de l’àrea de màquines que processen els mateixos fruits que, a pocs metres, conreen la seva mare i les seves germanes grans.