Mentawai, història d’una extinció

La pressió comercial i del govern posa en perill la supervivència d’un dels pobles nadius que conserva millor la seva cultura mil·lenària

Vida entre la natura: Els mentawai no tenen cap tipus de documentació ni cap cens que els identifiqui / MARINA CALAHORRA
Text I Fotos__ Marina Calahorra
03/01/2016
8 min
1
Regala aquest article

UGAI, AL CENTRE DE L’ILLA INDÒNESIA DE SIBERUT, és el primer poble que habiten els mentawai. Un verd salvatge i espès és l’escenari dels somriures innocents dels nens, que fan de qualsevol cosa una joguina. Els adults semblen disfrutar d’un temps infinit i inunden els porxos de fum de tabac mentre conversen amb els seus veïns. Però darrere d’aquesta calma i dels somriures innocents s’hi amaga una lluita d’interessos per dominar la paradisíaca bellesa i els recursos d’aquesta illa que pot acabar amb una forma de vida única.

Els mentawai -nom d’un arxipèlag i també de l’ètnia de no més de 500 famílies que es concentra a l’illa de Siberut- no van tenir una veritable relació amb la civilització fins després de la Segona Guerra Mundial, i encara es consideren un dels pocs pobles nadius del món que conserven gran part dels seus costums i formes de vida originals. La seva cultura seminòmada es basa en una societat igualitària en la qual les terres es divideixen entre els diferents clans, que viuen de forma comunal en les uma, estructures de fusta que serveixen de casa a tota la família.

A Ugai hi conviuen dos mons en col·lisió. Els adults mantenen els seus costums i indumentària mentre que els nens ja vesteixen les clàssiques samarretes de futbol que es veuen arreu del món / MARINA CALAHORRA

Els líders del clan són els sikereis (xamans), que com a especialistes en la connexió entre la natura i els éssers humans són els responsables de totes les decisions que es prenen a la comunitat. I ara els sikereis estan preocupats, com indica un dels seus líders, Aman Lau Lau, per l’allau de colons que estan començant a habitar la que fins ara era la seva illa: “No sé quin futur els espera, als nostres fills; no sé si podran seguir amb la nostra cultura perquè, al pas que anem, els colons destruiran la selva i acabaran amb la nostra forma de vida”.

La història de l’anunciada extinció dels mentawai ja fa temps que va començar. “Durant els anys 70 van ser objecte d’una gran discriminació cultural. Els seus símbols culturals, les cases d’oració tradicionals i els seus pobles van ser cremats pel govern quan es van negar a abandonar forçosament les seves terres”, explica Fran Siahaan, membre de l’ONG Yayasan Citra Mandiri. Arran d’aquells esdeveniments el govern va crear els “programes de canvi conductual”, pensats per ensenyar als nadius a assimilar una Indonèsia en desenvolupament. Per desgràcia, la realitat va ser una altra i diversos ambientalistes ja van afirmar en el seu moment que aquells programes emmascaraven les intencions reals del govern: oferir els boscos de Siberut a empreses de la fusta controlades per Jakarta.

Uns quants joves de Buttui, on una ONG ha construït una mesquita i té previst aixecar-hi també una escola i un hospital, ja disposen de motocicletes

L’any 1998 el govern d’Indonèsia va fer un nou pas per acabar amb el poble mentawai. El 8 de desembre d’aquell any es va celebrar a Padang, la capital de Sumatra, una “trobada de consulta” organitzada pel departament de Transmigració i Reassentament Forestal de la província. Els directius del govern local i al voltant de 120 representants comunals i caps de totes les viles dels mentawai es van reunir per aprovar un nou pla de transmigració de 10.800 famílies de colons a les illes Mentawai. El trasllat estava vinculat a una plantació comercial de palma (PIR-Trans) a càrrec de la companyia PT Cinta Mandiri Widya Nusa, propietat de l’exministre de treball Abdul Latif.

Mentawai

Tal com explicava en un dels seus butlletins WRM (Moviment Mundial pels Boscos), un grup de manifestants, format majoritàriament per estudiants, van interrompre aquella reunió mentre parlava un representant del govern per fer pública la seva protesta pels problemes que provocava la transmigració entre la població nadiua. Segons els manifestants, el govern utilitzava el programa de transmigració com a cavall de Troiaper explotar els recursos naturals de l’illa, especialment la fusta. Denunciaven que els representants oficials del departament de Transmigració cooperaven amb els concessionaris i les companyies preparant el terreny per a la implantació del projecte.

PRESSIÓ COMERCIAL

Durant els últims temps, la pressió ha continuat sota el patocini de la indústria de l’oli de palma, que està experimentant un augment explosiu a tot Indonèsia i també a les terres dels mentawai. Els nadius, de fet, porten anys sent pressionats pels militars, que intenten aconseguir que s’hi faci una plantació d’oli de palma de 70.000 hectàrees que va lligada a un altre projecte de transmigració. Tot i que ara l’illa ha sigut declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO, els projectes d’ajuda al desenvolupament de les comunitats indígenes són denunciats pels ecologistes com a noves maniobres del govern per poder començar a explotar comercialment la zona, una de les poques àrees verges que queden a Indonèsia, el segon país amb més biodiversitat del món.

ELS POBLES DEL GOVERN

Anys enrere el govern havia augmentat fins a l’extrem les dificultats a què ja havien sigut sotmesos els mentawai creant un nou pla de reubicació. També va aplicar una nova llei que considerava les terres habitades pels mentawai com a propietat de l’estat. Segons aquesta llei, per poder justificar les seves propietats, els nadius havien d’obtenir un certificat d’adquisició del ministeri. Per descomptat, els anomenats certificats eren pràcticament impossibles d’aconseguir, ja que obligava als nadius a viatjar a Jakarta, la capital del país, per declarar les seves cases i les seves terres si hi volien seguir vivint. En contraposició, el govern es va encarregar de construir i habilitar una zona pròxima a la frontera de la selva, que van batejar com a pobles del govern, i oferien a la tribu promeses buides com l’accés a l’educació “gratuïta” per als seus fills, atenció mèdica, roba “civilitzada”, una església de la seva “elecció” i una xarxa elèctrica. La temptació va ser gran i molts dels clans van sortir de les seves cases tradicionals per establir-se en petites cases unifamiliars més modernes. L’únic, de moment, poble del govern de Siberut es diu Ugai i actualment és un pou de controvèrsia.

Els vells xamans llegeixen en les visceres del porc quin serà el futur d'un malalt, un ritual en el qual participa tota la família

A Ugai els televisors de plasma presideixen els menjadors de les cases, on hi ha telèfons mòbils que amb una mica de sort, i caminant uns quants quilòmetres fins el cim d’una muntanya, troben prou cobertura per comunicar-se amb el món. Al poble també hi ha una petita botiga on es poden trobar els productes de primera necessitat: arròs, sucre, galetes i el més valorat per ells, el tabac.

Però les epidèmies de còlera i l’hepatitis segueixen sent freqüents. No hi ha cap pla de potabilització de l’aigua ni tampoc sanitaris habilitats. Per tant, els habitants segueixen fent les seves necessitats a l’aigua del riu. Ugai representa, en certa manera, el fracàs de la modernització. Els mentawai que van ser-hi reubicats, doncs, no tenen cap dels avantatges de la ciutat, però sí molts dels seus inconvenients.

BUTTUI, EL PRÒXIM UGAI

A només una hora caminant per un petit camí obert enmig de la selva, entremig d’una humitat asfixiant, s’arriba a Buttui. El verd és el protagonista absolut de cada racó del llogaret, on els somriures innocents dels nadius són encara més abundants. Però a diferència d’Ugai, aquí no hi ha televisors als menjadors, i quan es fa de nit l’única llum que s’hi veu és la de les espelmes.

Al centre del poble destaca una edificació, però no és una casa comunal sinó que es tracta d’una mesquita, ja en ple funcionament. Fa poc més de 20 anys un grup de missioners cristians havia arribat a l’illa amb l’objectiu de convertir els seus nadius al cristianisme. Ho van aconseguir, però en aquella ocasió van decidir respectar els seus costums i tradicions juntament amb els nous ritus cristians. Els missioners van implantar la celebració de la Setmana Santa i altres festes catòliques, i van batejar tots aquells que van voler amb un nom cristià. Molts d’ells segueixen utilitzant aquests noms actualment.

Els mòbils de segons mà recuperats no tenen gaire ús perquè al poble no hi ha més electricitat que la d'un generador que es fa servir per a les obres

Ara la situació ha canviat. La musicalitat habituals dels sorolls de la selva es veu apaivagada per l’eixordador soroll que provoca un generador instal·lat per facilitar que uns operaris puguin seguir treballant fins a altes hores de la matinada en la construcció del gran pla de l’ONG Yayasan Aksi Peduli Bangsa. La mesquita és tan sols la primera de les cinc edificacions de l’ambiciós programa d’aquesta ONG amb forts llaços amb el govern d’Indonèsia, el país amb més musulmans del món. També s’hi estan construint una escola del govern, una residència per als professors, una mena de biblioteca i un hospital. L’objectiu d’aquesta ONG és, segons expliquen, treballar perquè “algú ensenyi aquesta gent a no viure com animals”.

PROGRÉS O RETROCÉS?

Amb la llum del generador, un noi de tan sols 15 anys s’encarrega d’arreglar mòbils vells per donar-los una segona vida. I alguns joves, membres de les, de moment, quatre famílies comptades converties a l’islam, es passegen orgullosos pel poble amb les seves motocicletes. L’escena frega l’absurd perquè en tot el poble no hi ha llum elèctrica per carregar els mòbils ni tampoc senyal per utilitzar-los. I tampoc hi ha cap carretera per poder circular-hi amb aquestes motos, només un caminet estret, ple de pedres i algunes fustes col·locades estratègicament per cobrir els grans sots provocats per la mateixa naturalesa. Aconseguir un litre de benzina és una odissea, i es pot arribar a pagar a preu d’or. A més, els mentawai no han fet servir mai cap tipus de moneda. Han viscut del que la selva els ha proporcionat.

A Buttui s'estan construint a marxes forçades noves edificacions, com una escola o un hospital, per portar la suposada civilització al poblat.

Aquesta situació pot canviar aviat i les motos poden ser el presagi del que arribarà. L’últim pla ideat pel govern indonesi amb la col·laboració de les autoritats regionals de les illes Mentawai per forçar els nadius a abandonar les seves terres porta per nom Trans Mentawai. És tracta d’un projecte que té com a objectiu construir una xarxa de carreteres que serviran per anar fàcilment d’una punta a l’altra de l’illa. Aquest projecte ha costat, i costa, milions de rúpies al govern indonesi.

Fins ara, el difícil accés a les illes havia servit d’avantatge als nadius per frenar l’onada turística. Actualment la zona no disposa d’un aeroport ni d’una xarxa de carreteres adequada per poder arribar a les paradisíaques platges de Mentawai, on hi ha algunes de les millors onades del món. Un veritable paradís per als amants del surf molt cobejat per les empreses turístiques. El projecte Trans Mentawai servirà per poder accedir a aquests paratges, fins ara gairebé verges. Amb això, el govern tindrà carta blanca per continuar, més fort que mai, amb el seu pla de reubicació de la població que permetrà explotar l’illa, ara ja en tots els seus sentits.

“El govern està enviant colons a prop d’aquí”, explica contundent el sikerei Aman Lau Lau. “Els dóna facilitats perquè cultivin les terres i perquè vinguin indústries del sector de la fusta que talen els nostres arbres. Tornarem a témer pels nostres animals, però ara serà pitjor, perquè ja no tenim cap lloc per anar, per poder-hi viure d’acord amb les nostres tradicions. Aquestes són les nostres terres, que busquin un altre lloc per als colons”.

stats