És just que tres persones rebin el Nobel?

Els estatuts de la Fundació Nobel decreten que “en cap cas” es pot dividir un premi Nobel entre més de tres persones. Així doncs, el fet que el guardó del 2017 en física tan sols s’hagi concedit a tres científics de l’equip del LIGO (observatori d’ones gravitatòries per interferometria làser) per les seves “contribucions decisives al detector del LIGO i l’observació de les ones gravitatòries” no s’ha qüestionat.

Tanmateix, la ciència és un exercici cada vegada més col·laboratiu i que es duu a terme amb la participació d’equips diversos (integrats per científics i enginyers) i de països i disciplines diferents. La majoria de tots els articles científics tenen més d’un autor. Més del 25% d’aquests últims són obra d’autors de països diferents. El LIGO, més que la majoria de projectes, és representatiu d’aquestes tendències. Un dels articles més importants d’aquest grup s’ha elaborat amb la participació de 355 autors d’almenys 20 països.

Per tant, si la ciència capdavantera és cosa de grans col·laboracions internacionals, qui són els que acaben pujant a la tarima a Estocolm? Com a estudiant de dinàmica de les ciències, he indagat com i per què els científics es vinculen entre ells, en quins camps ho fan i com milloren els resultats gràcies a això. Aquestes lleialtats repercuteixen en el fet que un premi com el Nobel el rebi una persona o una altra, atès que les col·laboracions internacionals se citen més que els treballs nacionals o els que són obra d’un sol autor.

Normes canviants

Avui dia els descobriments científics depenen majoritàriament dels progressos en la tecnologia i l’equipament subjacents que s’utilitzen per a l’experimentació. El LIGO, el CERN, el Projecte Genoma Humà i d’altres depenen de tecnologies noves que, al seu torn, sovint són producte de la feina de grans equips internacionals. A més, en el si de la comunitat científica el reconeixement d’aquesta mena de contribucions està esdevenint la norma.

Es tracta d’un canvi en el comportament social, perquè els científics sempre han tingut col·laboradors i ajudants, però abans no els reservaven cap lloc a la llista d’autors. Avui dia hi ha més tendència a fer-hi constar els tècnics que fan possibles els descobriments. Al CERN, per exemple, es publiquen noves descobertes, com el bosó de Higgs, en articles que citen a la llista d’autors els enginyers i informàtics, així com els teòrics que conceben i desenvolupen els experiments.

A més, el fet que el premi Nobel es concedeixi particularment a treballs de l’àmbit de la física no està en consonància amb la tendència que les aportacions interdisciplinàries siguin fonamentals per als descobriments. Si fem un cop d’ull a la llista d’entitats que han contribuït al LIGO, comprovarem que hi ha col·laboradors d’una escola de matemàtiques, de ciències espacials, d’un departament d’informàtica, així com cosmòlegs, observatoris d’astrofísica, centres de supercomputació i moltes altres institucions.

Per bé que els professionals han ampliat la manera de reconèixer les contribucions, els guardons com els premis Nobel no s’han posat al dia. La poca història de la ciència que s’ensenya a les escoles encara se centra en figures individuals que van contribuir al progrés de la ciència, com ara Marie Curie i Abert Einstein. Les col·laboracions transdisciplinàries que constitueixen la major part de la ciència actual, per contra, són més difícils d’explicar i de visualitzar.

Qui més té més rep

En un estudi vaig comparar els guanyadors de premis Nobel de fisiologia o medicina amb un altre grup de científics similar que no l’havien guanyat, per examinar pautes relatives a la productivitat i la repercussió. La xarxa de coautors dels guanyadors de premis Nobel presentava diferències significatives respecte de la xarxa dels científics no guanyadors del Nobel. Els premis Nobel tenen més probabilitat d’establir vincles en una xarxa posant-se en contacte amb un col·laborador no evident, com el físic Jack Kilby, que va treballar amb un científic de materials per desenvolupar nous materials per a microprocessadors. Tots dos científics tenien més possibilitats d’aprofitar els “forats estructurals”, és a dir, les llacunes entre àmbits diferents que ofereixen possibilitats prometedores però irrealitzades.

Aquest procés contribueix a la reputació dels científics tant en un camp de la ciència com més enllà: a tall d’exemple, tant físics com científics de materials llegeixen l’article de Kilby. A la ciència la reputació és la moneda de curs legal i es guanya a base d’estar amatent a la producció científica, és a dir, als articles publicats en revistes científiques de prestigi.

Quan es publica un article científic, es planteja un dilema fonamental: algú ha d’ocupar el lloc de privilegi a la llista d’autors. I és que els beneficis de ser l’autor principal van molt més enllà d’un sol article. A la ciència es produeix un fenomen que es coneix amb el nom d’ efecte Mateu, en al·lusió a la següent observació de l’Evangeli segons Mateu: “A qui té li donaran encara més”. És molt més probable que l’autor que apareix destacat en un article en el futur capti més l’atenció.

Els que queden enrere

Probablement si tres homes blancs han acabat al capdamunt en el cas del premi Nobel de física del 2017, és en part a causa de l’efecte Mateu. L’inconvenient del fet que calgui un autor principal en un article col·laboratiu implica que els col·laboradors, com ara dones que també van treballar en el LIGO i van fer-hi una aportació destacable, quedin a l’ombra. Els noms de dones tenen més probabilitats d’aparèixer en segon o tercer lloc, o més enllà, en la llista d’autors d’articles científics. A les dones els pot resultar difícil sortir al primer lloc.

De ben segur que, quan els guanyadors del premi Nobel de física d’enguany acceptin el guardó, faran menció a d’“altres”, l’ajuda dels quals ha estat clau. Tot i això, el caràcter essencialment col·laboratiu de la seva obra (molts països la financen, moltes disciplines hi col·laboren, moltes persones hi treballen) obliga a plantejar-se el següent: ¿el guardó el poden reivindicar com a propi tres persones (blancs, nord-americans, homes) de manera justa? Potser el premi Nobel, creat com a reconeixement a la creativitat al segle XIX, hagi deixat de reflectir fidelment les contribucions científiques a la ciència del segle XXI.