El quarter rescatat

Sant Pere és un barri cada cop més conegut gràcies a la feina en equip d’un empresari tèxtil, dues historiadores, un mestre serraller, un fotògraf i un enginyer industrial. A través d’un llibre -però també en viu i en directe- difonen la història, la vida, el passat i el present d’un nucli carolingi que esdevindria bressol de la revolució industrial.

L’església de Sant Pere de les Puel·les projecta l’esperit de Barcelona. Els fonaments contenen una capella visigòtica, i els distintius de Carlemany són visibles als murs. Al bell mig de la plaça una font es recolza en una estructura de ferro forjat on es llegeix el que durant dècades en va ser el nom oficial: “Plaza de San Pedro”. Una empremta del dens repertori de derrotes i humiliacions que ha patit la ciutat. Dos dies per setmana, cap a quarts d’onze del matí, grups de ciutadans s’apleguen al voltant de la font i davant de l’església. Són membres de l’Associació d’Amics dels Museus que esperen perdre’s pels carrers del barri, aturar-se en racons i cruïlles, i escoltar les explicacions d’una visita guiada amb rigor i sensibilitat.

Abans de començar la ruta, els ciutadans escoltaran les explicacions de l’empresari tèxtil Josep Maria Vilumara, l’ànima d’un projecte pioner a Barcelona. Vilumara, descendent de fabricants tèxtils, barreja de savi i publicista, exposa en el seu breu parlament el què i el quan de Sant Pere: esglésies i convents sí, però també obradors i fàbriques que ja omplien aquests carrers estrets abans del 1714. Sant Pere parla d’art en pedra i ferro i de creativitat en seda, llana, cotó, cuir. I també de colors, tints, cintes i estampats. Una Barcelona amb vocació de societat moderna. Una revolució industrial que emergiria quan encara se sentien a prop crits de resistència i esclat de bombes d’aquell 11 de setembre. “Em vaig proposar impedir que Sant Pere fos esborrat o deformat per la ignorància i la desídia”, explica Josep Maria Vilumara. Sant Pere ha estat recuperat, o potser seria millor dir rescatat. De la seva dèria n’ha sortit un llibre amb sis autors: Vilumara mateix, interactuant amb les historiadores de l’art Fàtima López i Teresa Canals, el fotògraf Gabriele Morelli, el mestre serraller Jaume de Bargas i l’enginyer industrial Antoni Vidal.

El llibre El Quarter de Sant Pere rescata també el mot quarter, amb analogies amb altres llengües. St. Paul Quarter, diuen a Nova York, i a París, Quartier Latin. El mot català -perdut o mig amagat com el barri mateix- significa el mateix que en anglès o francès, i es refereix a la divisió administrativa en quarters -en quatre parts- de les ciutats des del segle XV. A Barcelona hi havia el Quarter de Mar, el Quarter del Pi, el Quarter de Framenors i el Quarter de St. Pere.

L’aigua del rec, la millor

Teresa Canals i Jaume de Bargas són al matí els guies del grup. Mentre la Teresa comenta que la línia contínua que formen els carrers Princesa, Jaume I i Ferran era de fet una via militar pensada per intervenir ràpidament en cas de revolta, el Jaume recorda que en la resistència del setge hi van tenir un paper molt actiu els gremis: el baluard de Santa Clara el van defensar els fusters, i el del Portal Nou, els serrallers com ell. En la zona del Portal Nou, la proximitat del rec Comtal havia facilitat la instal·lació de fàbriques tèxtils com les del carrer d’En Cortines, abans dit carrer Vermell per la presència del gremi dels seders. Al costat mateix el carrer de la Volta dels Jueus parla d’una colònia menestral jueva, la majoria tintorers. L’aigua del rec Comtal, d’una puresa extraordinària, va ser providencial per donar qualitat a tota la producció tèxtil.

Teresa Canals s’atura i assenyala la façana del Palau Alòs, al carrer Sant Pere Més Baix. Impossible evitar comentar que aquesta és la casa on el 4 de febrer del 2006 van passar els fets que narra el documental Ciutat morta. La història del present plana tossudament sobre la del passat. Però la Teresa insisteix en un aspecte poc conegut del Palau Alòs: “Aquesta casa té nou balcons. Un fet insòlit en la Barcelona del segle XVI”. Tot seguit cal aturar-se a la Farmàcia Fonoll, la més antiga de Barcelona. Al costat mateix, un cop travessat un pati, apareix la Fàbrica Vilumara amb la façana d’Elies Rogent, l’arquitecte que va construir la Universitat de Barcelona. Arquitectura d’Eixample vestint, encara, vestigis d’una revolució industrial gestada entre muralles.

Ja cap al final de la ruta, un cop gaudits espais com el Convent de Sant Agustí, la capella Marcús i el Palau de la Música, els guies recomanen endinsar-se en un racó encara especial: el jardí del palau neoclàssic que hi ha al número 12 del carrer de Verdaguer i Callís. S’hi pot fer un cafè o una copa. Aconsellen descobrir-lo una nit d’estiu.

“No ens hem de precipitar. Cal investigar. I anar dialogant”, diu Josep Maria Vilumara quan surt la qüestió del polèmic hotel projectat en un solar del carrer Rec Comtal. El volen construir precisament per on passava el rec i on els arqueòlegs han descobert vestigis relacionats amb algun obrador tèxtil. Els veïns s’oposen a la construcció de l’hotel, sobretot perquè creuen que Ciutat Vella està prou saturada per fer-ne més, i Vilumara, d’entrada, dóna suport a la posició fins ara majoritària dels veïns. “Conservar les troballes tindria prioritat si els arqueòlegs arribessin a la conclusió que les tines que han descobert eren de les utilitzades pel seder dels Cantarell”. Els Cantarell era una família de teixidors emprenedors que al segle XVIII es van associar amb els Pujol, un altre llinatge de fabricants.

Les tines s’han descobert al costat mateix de la muralla on el 1714 hi va haver forts combats, “i per això cal mirar-s’ho tot molt a fons”, insisteix Vilumara. I hi afegeix que si es confirmés el valor de les troballes potser es podria arribar a acords: “Que l’hotel s’adapti als descobriments, que no quedin amagats i es puguin veure. El patrimoni de la ciutadania hi sortiria guanyant. I la propietat de l’hotel, si ho pensa bé, segur que també”.