Jardins per a vius

Les xarxes socials fomenten una nova mena d’associacionisme, que permet a persones amb interessos peculiars de trobar-se i treballar juntes. Aquest és el cas de la pàgina de Facebook Cementiris de Catalunya, administrada per un grup d’aficionats als fossars amb els quals he quedat per fer un cafè al Bar Quimet d’Horta.

Esther Celma i Toni Flores van començar amb aquest tema l’any 2007, amb el blog Imatgesdesilenci.blogspot.com.es, des d’on han donat a conèixer moltes històries curioses sobre els nostres recintes mortuoris. Gràcies a ells vaig conèixer el Cementiri del Còlera a Tiana, un espai on descansen les víctimes de l’epidèmia del 1870 a Barcelona, enterrades sota un impressionant cilindre de pedra decorat amb calaveres, rellotges de sorra i l’escut de la ciutat. O l’abundant obra de l’escultor Josep Llimona, del qual s’han inventariat 34 obres funeràries que rarament surten als catàlegs d’aquest autor. Els acompanyen Andrés Paredes, conegut pel grup de caçadors d’Hermes i que a la seva pàgina Veodigital.blogspot.com de fotografia dedica un espai important als cementiris de Barcelona, i Juanjo Macias, un dels investigadors més actius sobre aquest tema, una autèntica enciclopèdia pel que fa als fossars de la ciutat. Es van conèixer en donar suport a la Ruta Europea de Cementiris, que agrupa persones que en comptes d’anar-se’n de vacances a la costa prefereixen conèixer els cementiris del continent (una activitat també coneguda com a necroturisme).

Ells ho tenen molt clar: “Un viatge a París no seria rodó sense visitar el Père-Lachaise i la seva impressionant llista de personatges cèlebres que hi estan enterrats”. De fet, localitzar personalitats és una de les principals atraccions dels cementiris. A Barcelona tenim tombes miraculoses com la del Santet del Poblenou i grans mausoleus burgesos com els de Montjuïc. I al cementiri de Sant Gervasi cada febrer li fan un homenatge poètic a Joan Maragall. El de Sant Andreu acull un panteó amb una pistola de marbre i el sepulcre conegut com la Núvia del Cementiri, que la llegenda atribueix a una noia que va morir el dia del seu casament. Entre tombes es barreja art, història, simbologia, cultura popular, sociologia i arquitectura, paisatges suggerents per als fotògrafs.

Segons m’expliquen, és complicat inventariar un cementiri, és propietat privada, de manera que la fotografia resulta bàsica per documentar futures intervencions. Aquest seria el cas de la recent restauració de la làpida de Serafí Pitarra, o la de la placa de bronze que els metges argentins van posar-li al doctor Ferran i Clua (descobridor de les vacunes contra el còlera, el tifus i la tuberculosi), robada fa un parell d’anys: “Els robatoris són un greu problema, des de furts ocasionals de gerros o angelets fins a desaparicions d’estàtues i elements ornamentals metàl·lics”. Malgrat les dificultats, sembla que la salut dels fossars catalans és força bona. Cementiris de Barcelona ha sigut pionera a organitzar visites, concerts i activitats gratuïtes dintre dels seus recintes a fi d’obrir-los al ciutadà, a part de senyalitzar-los amb codis QR, aplis i panells informatius.

Els demano un motiu per visitar el cementiri i coincideixen en el silenci, la pau i les extraordinàries escultures, com El petó de la mort al del Poblenou, o els panteons Urrutia, Bohigas, Gener o De la Riva (aquest últim va arribar a tenir un dels primers ascensors que es van instal·lar a Barcelona!) de Montjuïc. S’acomiaden de mi amb un epitafi: “Aquí cria malves un herbolari”.