Quin és el secret per envellir bé?

BarcelonaHo va dir el filòsof Francis Bacon: "Mai seré vell. Per a mi, la vellesa sempre té quinze anys més que jo". La cita pot semblar una frase enginyosa més, però diferents estudis de psicologia han revelat, quatre segles més tard, que Bacon tenia fins a cert punt raó, que l'acte d'envellir no respon només a inevitables canvis físics, sinó a actituds estrictament personals. Ens veiem inundats amb productes que ens prometem allargar la joventut. Però el secret per envellir bé no es troba en cap producte de consum, sinó en el nostre interior.

La vellesa importa, i cada vegada més: hi ha més gent gran, que viu més anys, i que representa un percentatge més elevat de la població. Durant la major part de la història el percentatge de persones de més de 65 anys no superava el 4% de la població mundial. Ara és un 12% de la població i, si es manté el ritme actual, serà un 22% l'any 2050. Des de les pensions fins als serveis públics, la societat i les polítiques s'hauran d'adaptar a un món més envellit que mai. Per evitar problemes, és important que fer-se gran no equivalgui a fer-se un ancià inactiu, sol, dependent. És impossible? Vellesa i decadència van inevitablement juntes?

Envellir és inevitable. Les cèl·lules obtenen energia dels aliments que ingerim i de l'aire que respirem, un procés durant el qual generen una sèrie de residus tòxics, entre ells els radicals lliures. Alguns estudis apunten que aquest és el motiu pel qual menjar molt i respirar molt (com fan els esportistes professionals) escurça la vida. No és casual que els animals més longeus, com les tortugues de les Galápagos (fins a 175 anys de vida) o les esponges de l'Antàrtida (1.550 anys), siguin especialment resistents al procés d'oxidació, que accelera l'envelliment de les cèl·lules. Si les cèl·lules triguen més a envellir-se, el cos triga més a desenvolupar malalties relacionades amb l'edat, com el càncer, la diabetis o l'Alzheimer.

Què vol dir fer-se gran?

Però envellir no és només una qüestió física, sinó també psicològica. O, dit d'una altra forma, no només les nostres cèl·lules sinó també nosaltres decidim com envellim. Aquí comencen els problemes, perquè ni tan sols queda clar què vol dir fer-se gran. La vellesa té a veure amb l'edat? I, si és així, a partir de quina edat som vells? Som vells quan canviem els rols socials, quan ens jubilem, quan els nostres fills es fan adults? O potser quan les nostres capacitats físiques i psíquiques minven, quan ja no som capaços de fer allò que sempre havíem fet? La vellesa és un estat social, físic o mental?

Les preguntes semblen retòriques, però no ho són. Diferents estudis psicològics apunten que el factor més determinant en el procés d'envelliment és el nostre comportament, la nostra actitud. Més enllà dels components físics (malalties) i socials (el nivell econòmic, el lloc de residència), és la nostra manera de viure la vida el que determina com ens fem grans. El secret d'envellir bé, diuen els psicòlegs, es basa a seguir tres consells. El primer, tenir cura de la nostra salut (menjar bé, fer exercici, descansar). El segon, mantenir vincles (amics, família) i contribuir al món que ens envolta (participant en alguna associació, fent-nos voluntaris). I el tercer, mantenir vives (o descobrir) les nostres habilitats, manuals, intel·lectuals…

Però dir-ho és més fàcil que fer-ho, perquè vivim en una societat que considera la joventut un valor. I com que ser jove és magnífic, la lògica implica que ser vell no ho és. Els estereotips negatius sobre la vellesa impregnen les societats occidentals. Durant bona part de la nostra història la vellesa era sinònim de saviesa, d'experiència, de resistència. Ara, en canvi, la vellesa ja no és sinònim de saviesa o d'experiència, sinó de dependència, de malaltia, de lletjor, d'inactivitat. Segons les estadístiques, tres de cada quatre persones grans asseguren haver-se sentit discriminades per culpa dels prejudicis contra la vellesa. I no és només una qüestió de percepció: les dades demostren com, davant d'una mateixa condició clínica, les persones grans no reben el mateix tractament que les joves.

Profecia autocomplerta

Aquesta discriminació no només és un problema legal i social, sinó que acaba tenint conseqüències en l'àmbit personal. Estudis com l''Irish Longitudinal Study' demostren que aquelles persones que tenen una visió negativa de la vellesa envelleixen pitjor i viuen el seu envelliment com un trauma. És una profecia autocomplerta. Si ens deixem endur per tots els estereotips sobre la vellesa acabem per assumir-los i viure la nostra pròpia vellesa com un fet negatiu. I la profecia es compleix perquè aleshores, efectivament, els problemes físics s'acceleren. Un estudi de la Universitat de Yale arriba a la conclusió que simplement canviant l'actitud davant la vellesa s'aconsegueix que persones grans amb problemes físics millorin de forma substancial. Deirdre Robertson, investigadora de la Universitat de Colúmbia, de Nova York, hi està d'acord: "És possible canviar la forma com envellim simplement canviant la percepció que tenim de la vellesa".

No podem evitar envellir. Però sí que podem alentir el procés vivint-lo amb un esperit positiu, mantenint-nos actius i tenint cura de la nostra salut i el nostre entorn. No és fàcil, evidentment. Els mitjans de comunicació, la publicitat, la literatura, el cine… ens presenten la vellesa com un moment de declivi. Un moment on no hi ha històries d'amor, on no es viuen aventures, on no es coneix gent nova, on no es tenen experiències excitants. Un moment en què toca comprar cadires reclinables, ulleres per llegir, pega per a la dentadura postissa o compreses per a les pèrdues d'orina. Enfrontats a aquesta pluja d'imatges i estereotips, acabem per interioritzar que fer-se grans és un drama. I, alerten els experts, interioritzar que és un drama és el primer pas per fer que realment ho sigui.