La vida després del càncer: com afrontar la por de recaure i altres angoixes

L’hospitalet De LlobregatLa Leo es connecta puntualment a la seva cita setmanal dels dimarts a les 11 del matí. Ho fa des de la intimitat de la seva habitació. Poc després apareix a la pantalla de l’ordinador l’Anna, que és al menjador de casa seva. Se suma al grup la Maria, després d’uns quants entrebancs tècnics. L’última a incorporar-se, a mitja conversa, serà la Meritxell.

Totes quatre són supervivents de càncer i estan fent teràpia psicològica de grup per multivideoconferència, sense necessitat d’anar a l’hospital i amb totes les garanties de confidencialitat. Han de portar sempre posats els auriculars per evitar que la gent del seu entorn pugui sentir el que diuen la resta de participants. A l’altra costat de la pantalla hi ha Maria Lleras, psicòloga clínica de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) a l’Hospitalet de Llobregat, que condueix la teràpia de grup. Aquesta comunitat de suport psicosocial online és pionera i ha sigut desenvolupada conjuntament entre l’ICO i el departament de Salut. També hi ha la possibilitat de fer teràpia presencial. Ja fa deu anys que l’ICO va començar a fer sessions de tractament grupal conduïdes per un psicooncòleg i adreçades a supervivents de càncer als quals s’hagi detectat malestar emocional com ansietat, estrès i depressió. “Entre un 30% i un 38% dels supervivents de càncer tenen un malestar emocional significatiu un cop han acabat els tractaments. N’hi ha que ho poden superar amb l’ajuda del seu entorn, però hi ha persones que necessiten l’ajuda de psicooncòlegs”, explica Cristian Ochoa, psicòleg clínic i responsable d’aquest programa de teràpia grupal de l’ICO pel qual han passat 350 persones en deu anys.

Els supervivents tenen unes necessitats socials, emocionals i laborals que sovint no són ateses. Un cop han acabat els tractaments oncològics, els supervivents volen tornar a fer vida normal, però no sempre és possible. “La idea és que la gent pugui retrobar-se amb la persona que era abans de la malaltia, però també n’hi ha que no volen ser els mateixos. S’han adonat de la seva mortalitat. La seva vida ha sigut amenaçada i ara volen prioritzar altres coses i no volen ajornar els canvis. És un equilibri: retrobar-se amb qui eres abans però en versió millorada”, reflexiona Ochoa.

Tot i que els grups de teràpia estan oberts als supervivents de qualsevol tipus de càncer, el 80% dels participants són dones que han superat un càncer de mama, ja que el pit té un factor emocional molt fort.

A l’Anna, que té 41 anys i dos nens petits, fa dos anys que li van detectar el càncer de mama. Ja l’ha superat però ara s’ha de sotmetre a una operació de reconstrucció de mama que encara amb una sensació a mig camí entre “l’alegria” per tancar una etapa i “la por” i “la mandra” de tornar a passar pel quiròfan. La Leo també té pendent una altra operació: “Jo sé que el pit no em quedarà com estava, però almenys podré mirar-me un dia al mirall i no girar la vista tan ràpid”, li diu a l’Anna.

La Leo confessa que està cansada. Té 36 anys i li van detectar un càncer de mama als 30 anys. Fa poc va tornar a notar-se un bony al pit. Ho va amagar als seus familiars, però l’Anna, en una sessió anterior, li va aconsellar que els hi digués. Ho va fer però els va demanar poder anar sola al metge. “Necessitava sentir-me lliure i pensar només en mi per una vegada i no en els que tinc al costat”, explica. Afortunadament, tot va quedar en un ensurt. Tot i així, està farta de sentir que la malaltia “no acaba mai”. L’Anna hi posa una mica d’humor: “Tot sigui que ens falti una teta!”

Tant el càncer com el tractament poden deixar seqüeles físiques i afectar les relacions de parella i familiars. També s’ha de conviure amb la por a la recaiguda. “Hi ha molts moments que necessites oblidar, però és impossible. Cada cop que tens una visita mèdica dius: «A veure què em trobaran ara!» Estàs en tensió perquè no està resolt al 100%”, es queixa la Maria. Reconeixen que la teràpia les “remou” per dins. Maria Lleras, la psicòloga, els ha donat pautes de relaxació per pal·liar pors, angoixes i trastorns del son. També han treballat com acceptar la situació. “És difícil acceptar que tens limitacions i que no pots fer tot el que feies”, diu la Maria. “Però una cosa és tenir limitacions i una altra limitar-se”, li diu la psicòloga. I l’Anna posa el seu exemple: “Jo jugava a pàdel amb el braç esquerre i ara que he perdut força al braç hi jugo amb la dreta, però no vull deixar de fer coses”.

Un altre repte és la reincorporació al món laboral. La Leo va haver de deixar de treballar de perruquera, professió que havia exercit des dels 18 anys. “No sabia què fer amb la meva vida, estava perduda, però em van fer veure que també serveixo per fer altres coses”. Des de llavors es dedica a estudiar i a formar-se en educació del lleure. La Maria ha reprès la seva afició al cant coral. “El problema és l’energia física. Quan faig un extra tinc la sensació que se m’acaben les piles i l’endemà necessito descansar”. Ella ha superat un càncer d’ovari que li van diagnosticar fa tres anys, quan en tenia 60.

Mantenir l’equilibri familiar

La relació amb els fills és un altre dels temes que es posen sobre la taula (o sobre la pantalla). L’Anna i la Meritxell estan orgulloses de com ho han gestionat. “Els meus fills són feliços perquè jo ho sóc”, diu l’Anna. Sempre els ha parlat clar. “Els vaig explicar què és el càncer i que d’això no em moriria. Ho vivim com una cosa més que ha passat a la família. Sense tabús. Els he transmès tranquil·litat”, explica.

Per a la Meritxell, el seu “orgull” és que els seus fills no han patit. “La seva preocupació més gran era veure’m calba, i ara no m’imaginen amb cabell. Ells han continuat amb les seves vides”, diu. Grups de teràpia com aquest serveixen per reduir l’ansietat i l’estrès. També afavoreixen l’adopció d’estils de vida saludables i l’adherència als tractaments. Un estudi de l’ICO fins i tot mostra que el temps lliure de malaltia de les persones que hi participen és d’entre 10 i 12 setmanes més que els que no ho fan.

Però l’atenció psicooncològica no és universal. “Els tractaments psicooncològics de l’administració no arriben a tota la població”, lamenta Teresa López-Fando, responsable de programes de l’AECC - Catalunya Contra el Càncer. I reclama més inversió: “L’administració pública encara ha d’apostar i invertir en recursos humans per donar suport a les persones afectades amb càncer”.

Gairebé 4.500 casos nous cada any

El càncer de pit és el tumor maligne que té més incidència entre la població femenina i la primera causa de mort per càncer en les dones. Se’n diagnostiquen gairebé 4.500 casos nous cada any a Catalunya. Però la supervivència també ha millorat en els últims 20 anys (s’incrementa un 1,4% cada any) gràcies a la detecció precoç i a la millora dels tractaments, cosa que ha permès que la supervivència global als 5 anys del diagnòstic sigui del 82,8%, per sobre de la mitjana europea, informen des de l’AECC - Catalunya Contra el Càncer. Dilluns se celebra el Dia Internacional Contra el Càncer de Mama i demà al vespre s’il·luminaran de color rosa alguns dels edificis més populars de Barcelona.