El final del procés no sempre és operar-se

BarcelonaEncara cal recordar que la transsexualitat no és cap malaltia mental. Els transsexuals també descarten que es qualifiqui de disfòria de gènere, és a dir, malestar amb el sexe assignat. Lamenten que s’hagi de passar per mans de psicòlegs o psiquiatres per haver de fer el canvi de nom al DNI, per exemple. “Ningú t’ha de dir si ets una persona transsexual. Però el sistema està muntat així, és patologitzant”, lamenta Bartomeu Viudez, pare de l’Estel, una nena transsexual. Un altre mite que cal desterrar és que la finalitat última hagi de ser l’hormonació o l’operació de reassignació de sexe. “No tots els transsexuals s’operen, molts accepten el seu cos. Ells decidiran quan siguin grans si es volen operar”, explica David Tello, president de Chrysallis Catalunya, que aplega famílies de menors transsexuals.

Per Trànsit, el servei de salut per a persones trans que dirigeix Rosa Almirall, hi han passat en els últims tres anys 450 persones d’entre 4 i 70 anys. “Als adolescents els dic que mai seran un home o una dona biològica sinó un home o dona trans, perquè la seva trajectòria és diferent. Faran el seu camí per ser persones trans orgulloses”, explica Almirall. Ara hi ha l’opció de donar inhibidors sexuals, que són reversibles, als 11 o 12 anys, coincidint amb la pubertat, per aturar els canvis i és un pas previ abans de decidir-se a fer l’hormonació. La cirurgia de reassignació de sexe, si es vol, es pot fer a partir dels 18 anys. Però la llista d’espera, com denuncia Teresa Godàs, psicòloga de la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital Clínic, és molt llarga: “Hi ha 200 persones en espera”. La via privada és inaccessible per a molts, ja que les vaginoplàsties tenen un cost de 17.000 euros i les mastectomies de 5.000. “Hem passat de fer 30 operacions a l’any a fer 7 mastectomies i 8 vaginoplàsties a l’any, a causa de les retallades, i si fas càlculs hi ha qui s’haurà d’esperar 20 anys. És terrible!”, diu Godàs. Als transsexuals els costa acostar-se als serveis de ginecologia i per això cal formar també els professionals sanitaris.

Augment de menors

Es nota que cada cop hi ha més informació. Per la consulta del Clínic l’any 2008 només hi van passar tres menors i dos anys després ja van ser 17. I la xifra no ha parat de pujar. A Trànsit han passat d’atendre nou menors d’entre 14 i 16 anys a 27, i un 70% tenen menys de 14 anys. No obstant, “encara hi ha molts menors i adolescents amagats intentant assumir el paper que la societat els ha assignat a força de patiment”, indica Almirall. Ella aconsella als pares que es posin en contacte amb altres famílies: “Conèixer persones trans de 30 anys universitàries i amb parella els treu moltes pors i estigmes i veuen que és possible fer aquest camí sense dolor”. I abans de posar cap etiqueta demana que “deixin fer” al seu fill i escoltin les seves necessitats. “Que respectin les seves preferències i la seva manera de vestir i arribarà un moment, amb 5 o 6 anys, que el mateix que li deixen fer a casa ho voldrà a fora”, diu Almirall.

“No ho fan perquè sí”, reivindica Godàs. “Però els nens de seguida s’adonen que són reprimits o censurats” i n’hi ha que pateixen. “He tingut algun cas que li ha dit al seu pare que si ha de seguir així prefereix morir-se”, afegeix. El moment més difícil és el de la socialització a l’escola, on cal fer pedagogia perquè, com reflexiona Almirall, “la transsexualitat dels menors ens ajudarà a acceptar la dels adults”.